Jo estava allà assegut, esperant a que tornés l’analista, però aquest no tornava. Ja feia una bona estona que se n’havia anat, i jo m’havia quedat sol entre aquelles quatre parets, colpejades per la verdosa llum del fluorescent. Jo no entenia com un edifici important com aquell podia tenir sales tan poc cuidades. La pols estava present a intervals, i no hi havia quasi res: una taula amb tres cadires, un rellotge de fusta vella i negra i un calendari de feia anys, del dos-mil dos-cents, per ser més exactes. No tenia res a fer aquell calendari passat dins aquella sala mig abandonada, vaig pensar. Cert que era un any important, l’any de “La Salvació”, com deien alguns; l’any en que s’havia establert el nou règim, que havia fet canviar les errònies idees que ens venien d’enrere, on les ments menys privilegiades tenien cabuda dins el mateix nivell que les més poderoses, on la gent era massa dèbil per acomplir les seves metes...
En aquell moment, vaig sentir veus, i per la porta metàlica va entrar la meva mare. Estava exaltada, i em va demanar una explicació. Li vaig explicar que aquell horabaixa m’havia trobat un pobre home estès damunt la vorera bruta, tan miserable que millor hauria estat mort. Ma mare va posar uns ulls com a plats quan li vaig dir que li havia donat la meva paga a aquella desgràcia humana: "Però com se t’ha acudit??", em va dir. "Em va fer pena, mare. Estava molt malament", vaig contestar-li jo. "Si el president s’hagués apiadat d’aquesta manera no hauria arribat on ha arribat, ni el país tampoc!". Jo vaig voler contestar, però en aquell moment va entrar l’analista a qui havia estat esperant abans que arribés ma mare.
Venia amb uns folis de paper, on segurament havia apuntat les meves respostes a les preguntes que m’havia formulat quan m’havien duit al Centre d’Adaptació: Tens problemes familiars? Els teu pares estàn divorciats? Què volies que fes aquell desconegut a canvi dels diners? etc...
Tornant de nou al que succeia dintre de la sala, el funcionari es va asseure a una cadira que hi havia davant ma mare i jo, a l’altra banda de la taula, i mirant ràpidament els folis, va dirigir-se a ma mare diguent-li: "Senyora, el seu fill, Elías, pateix un trastorn que feia estona que no trobàvem. El seu fill és un solidari". La mare es va tapar la cara amb una mà, i així va estar durant uns minuts. Havíem estudiat a l’institut el tema de la solidaritat ; era un desequilibri mental que patia antigament quasi tota la raça humana i que enfrontava totalment els principis de supervivència. La gent no mirava cap endavant, sinó que mirava pels altres, mirava d'arrossegar a totes les persones possibles cap a l’èxit, i la majoria acabava despenyant-se.
També ens havien ensenyat que el nou règim havia vençut aquesta malaltia. Jo no en sabia els mètodes, però sí en coneixia els resultats: la gent vivia molt millor, la superpoblació s’havia acabat, i els coneixements humans havien augmentat una barbaritat gràcies a la predominància de les ments més desenvolupades. En resum: sense la fraternitat i la solidaritat el món anava millor... en teoria. Perquè després de donar-li aquells diners, l’home m’havia agafat de la mà i m’havia donat mil gràcies.
Això em va fer pensar que, si la solidaritat donava aquells resultats, no eren necesaris els principis de la supervivència, perquè ningú no havia de sobreviure a ningú, ningú era adversari de ningú. Vaig pensar en l'enorme quantitat de guerres que s’havien succeït des de que havia començat a comptar-les, cada una per raons, des del meu punt de vista, irrellevants. S’acabarien totes aquestes guerres si la gent fos solidària? Amb tot el que s’havia descobert, podríem anar tots junts cap al puig de l’èxit sense despenyar-nos?
Els meus pensaments es van veure interromputs de cop, quan la meva mare ja tornava a tenir la mà damunt la taula i l’analista m’informava que seria necessària la meva assistència a una teràpia d’aquí a poques setmanes. Jo no vaig dir res. Tanmateix, per a què? Ningú m’escoltaria, ningú s’apiadaria de mi.
Jaume David Pérez Miró, 4t B
Entrades
