Sant Jordi torna al centre

Ahir dijous 25 vàrem celebrar al centre la Diada de Sant Jordi. Aquest any hem continuat impulsant les iniciatives que duim endavant a l’institut a favor de la llengua catalana, després que el curs passat el Claustre s’adherís a la campanya Enllaçats pel Català, i durant els dies previs i posteriors a la Diada realitzàrem diverses activitats que culminaren, com ja és habitual, en l’organització simultània de diversos tallers culturals en què participà l’alumnat: així, el passat divendres 19 l'exalumne del centre Miquel Àngel Adrover impartí un taller de glosa popular a l’alumnat de 4t d’ESO, i avui mateix ha arribat la Flama per la Llengua a l'institut.

Durant el matí d'ahir, l’alumnat de segon cicle (3r i 4t d’ESO), PQPI i Batxillerat assistí a la representació teatral de l'obra Parasceve de Blai Bonet, al teatre de Campos, en la qual actuava l’alumne de 4t B Jaume David Pérez (guanyador, també, de l’edició d’enguany del Concurs literari del nostre centre). Entretant, amb l’alumnat de primer cicle (1r i 2n d’ESO), es dugueren a terme els següents tallers simultanis, en dos torns: Concurs Picalletres, Karaoke en català, Recitals poètics, Concurs fotogràfic "Sant Jordi al teu centre”, Taller de punts de llibre florals de Sant Jordi, Taller de coreografia, representació de teatre de 2n d’ESO i taller de Batukada. En el decurs del matí es realitzà, així mateix, el tradicional intercanvi de llibres de segona mà i es lliuraren els premis del concurs literari de relats breus sota el lema "La solidaritat", organitzat per la Comissió de Normalització Lingüística. La jornada acabà amb animació musical i amb la lectura d'un manifest a favor del català. 

Aquí teniu algunes imatges relatives a aquesta setmana cultural al centre i, a continuació, podeu delectar-vos amb la lectura del relat breu de l'alumna Laura Rosselló Garcies, de 2n de Batxillerat B, que ha estat guardonat amb el primer premi del concurs de narrativa “Escrit amb sal”, organitzat per l’Obra Cultural Balear de Ses Salines per Sant Jordi 2013.

Enhorabona a tots els participants i per molts d’anys!

“Silenci”

És fosc. L'obscuritat cruel i negra de sempre. Es dibuixa, en el buit, una fugaç i juganera espurna de foc. S'ha encès una espelma. I s'il·lumina, de sobte, un rostre dolç, espantadís, tremolós i atònit; però, al cap i a la fi, dolç. Ni la poca roba que avui vesteix li ha fet perdre un sol bri de la delicadesa que ha commogut, durant tants anys, un, i dos, i quatre homes enxampats per la seva vigor esclatant, que desvetllava cossos endormiscats i injectava emocions sobtades. Silenci. Avui no vol dormir.

Ara tant se val en què creia, què somiava i quin nom tenia. Sobren matisos quan saps que la noia del cor irat no pot parlar. I tant li és. No li interessa saber, ajupida sobre una mena de llençol esgrogueït, qui ets tu; desconegut, poc intel·ligent i amant de paraules sense ritme ni gràcia que componen, mandroses, aquest escrit.

Segurament podries haver escollit una història amb un argument millor; però, no sents com els mots t’arrosseguen cap endavant? Malauradament, són més poderosos del que podries imaginar. I tu la bèstia més feble. Perquè, si ara acaben d’estirar-te fins aquí sense cap esforç mínim, et portaran, gairebé sempre, on desitgen que acabis. Cosa de domadors.

L’escena és buida i la tardor aclapara, quasi per complet, la terra que va tocar un dia amb peus freds i mans gastades la noia de pell blanca i ulls plorosos. El vent bufa amb força i escombra tot el que va deixar pel camí. Si encara queda alguna cosa. I qui sap si, un dia, ho recuperarà del fems i descobrirà que ho van ofegar amb crits de glòria ànimes insensates en un temps en què existien, amb prou feines, la paraula i el seny propis d’un ésser humà. Temps de renúncies i d’odi. De soroll de bala prop del cap; de gemecs de fúria que, suspesos en l’aire, van penetrar la memòria i quedaren clavats com punyals insofribles al cor. Cops d’ira i punys estrets. La mort, enfurismada, picava amb dits gruixuts la porta, personificada en veus greus d’homes aparentment més forts que qualsevol altra cosa.

“Quan els vents bufin a favor, sortirem a caminar per la platja”, tranquil·litzava la mare.

Ara, la nit humida, bressol d’un temps antic que s’ha esfumat per complet però que sembla tan viu com sempre, posa a prova els ossos i refreda el sòl. Hauria jurat que hi havia records que resten eternament en la consciència durant tota la vida; però la noia amb vestit de draps ja no pot recordar. Només intueix, lleugerament, que avui no podrà sortir al carrer amb ulls espurnejants, disposada a seduir un pobre desgraciat amb bigoti que li retornarà un somriure, amablement; ni enfilar una agulla allargada per teixir de nou el seu destí. Quantes paraules s’han deixat de pronunciar al llarg de la història? Joventut delerada. És l'empenta la que manca sempre? El que és segur, avui, és que no podrà tornar enrere. Però, mentrestant el foc segueix cremant, ociós, el ble de l'espelma, es nega a tancar els ulls per sumir-se de nou en la penombra de l'oblit. Que tantes hores l'ha ofegada.

Si ho pogués expressar, diria que, malgrat molts encara no ho creuen, en aquells temps hi havia, com en tots els pobles, gent i anys de tota mena. Els camps d’ametllers florits decoraven la primavera; i els diumenges ho feien més que cap altre dia. Els temps fàcils, malauradament, no han deixat gairebé mai cap empremta tan sòlida com ho han fet els esdeveniments més feréstecs. En qualsevol cas, sempre haurien quedat els poemes, que embadalien la noia de tracte amable i cabells llargs, que ara no vol dormir. O el ritme d’una cançó, que conduïa i regulava els passos de ball de la Plaça Vella.

Ningú no podrà negar que la tarda semblava no acabar mai. Per ventura sí les al·lotes, que sortien al carrer amb l’arribada del bon temps i passejaven, amunt i avall, els vestits de primavera que estrenaven, satisfetes, el dia de la processó de Sant Josep. Els moments de glòria s’esfumaven àgilment. Com qualsevol breu instant d’entusiasme en la vida de qualsevol fracassat. Els dies havien començat a allargar-se i una lleu escalfor solar començava a colrar la pell suada dels pagesos que treballaven la terra.

Temps d’extrema senzillesa i plaer en assaborir un mossec de pa amb saïm i sucre roig, que preparava, acuradament, l’àvia per berenar.

Una vitalitat esfereïdora va envair el passeig de joves afectuosos que sortien a caminar pel camí polsegós en direcció a l’estació, per veure passar un tramvia que mai no havien d’agafar. I què? L’entreteniment de saludar els passatgers i posar a prova l’equilibri caminant sobre les vies era tot un passatemps. I les llengües del poble, com en tots els pobles, s’esbravaven de parlar de qualsevol banalitat. Però en el poble sempre va ser així. I la noia sense veu ni moció ho sabia perfectament. Mai foteses de tal dimensió han semblat tan interessants com quan han recorregut els carrers de la vila amb tanta vivesa. Avui ja no es parla.

Les notes d’una melodia feien avançar els anys difícils de forma desaccelerada i deixaven entreveure, sovint, mostres d’injustícies i tot d’altres desraons que romprien el fil de tota una història tard o d'hora quan la gent del poble, perduda en altres qüestions, confiava, amb total seguretat, que una mena de moira o parca, dotada d’una saviesa sobrenatural, s’encarregaria de teixir el futur vinent. El mateix futur que avui, mancat de sentit com aquesta història, transcorre en una escena buida sense personatges. Perquè els personatges no són sinó la mateixa gent que va deixar en mans d'una filadora la tasca de construir un demà.

Ja es sospitava, des de feia temps, que no existien segones oportunitats i que no podem ajornar qualsevol tasca poc rellevant per demà, perquè el demà podria no existir. Cosa de bohemis, filòsofs i altres bojos tocats d'ala, que, per suscitar plantejaments peculiars, no han concordat mai amb la resta. Quan es valorin per igual els espais que es deixen entre paraula i paraula, i els propis mots amb significat, es podrà tenir una petita idea de la immensa importància que té allò que, a primera vista, no sembla rellevant.

Perquè els blocs de la base són tan essencials com la fastuosa façana que ornamenta una gran ciutat.

Potser la noia de la mirada plorosa i gest atònit sigui, solament, un pronòstic malgustós; o tu amb les teves pors de sempre.

Per què no pots evitar sentir-te copsat per la seva actitud d'indiferència, ni ser rossegat pels hipnotitzadors vocables, si saps que els oblidaràs amb prestesa?

Podria ser, qui sap; qualsevol dona o home que es deixi prendre de les mans el que un dia li fou entregat amb el cor. La deixadesa habitual d'un individu sense interès.

Afortunadament, ni la història sempre és un compost de contrarietats per a l'ésser humà; ni, per descomptat, ha deixat d'existir un poble amb els seus herois, encara que els vents bufin en direcció oposada i els núvols anunciïn tempesta.

La mateixa heroïna que s'ha enfrontat a una força superior a la força de tres mil soldats en estampida i ha suportat, invulnerable, les escomeses d'infinites generacions, és, per naturalesa, la més robusta i irrompible de la vila. És la que conservava els ossos de porc per alimentar la família; una família sense més riquesa que l'animal que havien nodrit durant mesos i que, en arribar l'hora, era devorat en mans de nens famèlics a matances, quan arribava el fred.

És justament la que va tocar amb peus freds i mans gastades la terra humida; i conservarà, com des de sempre, els costums i les tradicions que ella mateixa va veure néixer amb una aterridora potència.

És aquella que li canta, amb veu dolça, a la teixidora de la posteritat; però la que escriu, també, la salabrosa història situada en un temps i espai imprecisos, en què la nuesa de l'esperit s'ha convertit en la més engalanada vestimenta.

L'obscuritat cruel i negra de sempre fa una salutació cordial als fills de la primavera, hereus d'un destí latent. Silenci, perquè ara ressonen, no molt lluny d'aquí, les notes de l'himne dels seus herois i heroïnes. Una espurna de foc. S'ha encès una foguera.

Laura Rosselló Garcies, 2n de Batxillerat B

Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló

Com les fulles de tardor. Dèbils, descolorides, caigudes. En una carrera, ballant amb el vent, es descobreixen rient, una rere l'altra.

El lloc d'avui rarament serà el mateix demà.

Més enllà, una bufada fresca de vent les agafa, les empeny, les tira.

Esquivant obstacles al seu pas, eviten caure, ferides, una altra vegada damunt el terra mullat per l'aigua de la pluja, davall d'un cel després de la tempesta, que roman silenciós des d'ahir a la nit.

Algunes d'elles tracten d'evitar el soroll que es produeix quan són trepitjades per unes altres, veient-se obligades a perdre una part de la seva forma, desprenent-se involuntàriament, del senzill equilibri que les unia, de l'única força que les mantendria juntes si haguessin triat un altre camí, potser més adequat.

Com nosaltes, quan ens debilitem contra obstacles que s' obstinen a tenir-nos prop des que ens aixequem al matí fins que ens adormim, cada nit.

N'hi ha que bufen i es congelen a l'instant, contràriament d'aquells que es queden congelats sense esperança d'afrontar-ho.

En carrera, sobre el vent, nosaltres també volem, caiem, i ens aixequem.

Ens passen per sobre, i xoquem. I tornem a reviure, quan arriba la primavera, i la llum del sol ens fa dur les coses d'una altra manera; i veure-les més clares.

El que és més difícil pensar és que, si no tenim la capacitat suficient per retornar i s'acaba, no per a tots té un mateix final.

"Inesperadament, sentia la necessitat de tornar enrere.

Com si es tractés d'una enyoraça profunda, que es reflectia en la meva veu trista quan parlava d'alguna cosa.

Em mirava al mirall, on només hi veia una persona amb infinites arrugues que marcaven les tendres faccions que havia heretat de la meva mare, i que la gent acostumava a elogiar quan era petita. Amb l'ajuda involuntària del pas del temps em feia major, i m'allunyava amb por de la meva joventut, i del passat. Rebuscava, sovint, una excusa per endinsar-me en el passat, o per desfer-me'l de la meva ment.

No hi va haver més paraules que aquelles que em digué amb els ulls. I aquella va ser l'última vegada que la vaig veure.

Recordo que la llum del sol no brillava aquell matí per fer les coses més clares, i que el món

pesava mil vegades més que la meva paciència, i es preparava per caure'm a sobre quan vaig descobrir que era fins i tot més fort que el meu cor.

Veure les coses tan poc senzilles em fa dèbil, o potser més forta.

Algú em va obligar a separar-me de la meva vida, sabent que me la prenies d'una manera injusta, però irevocable. Potser tampoc va tenir la culpa.

Una malaltia, corrent a galop, es menjava el meu temps, i les meves possibiliats. Em trencava la respiració i em llevava la veu, que amb forces intentava recuperar.

M'agafava la mà, com si em demanés ajuda, o simplement tranquil·litat.

Estava ansiosa perquè em calmàs, amb la sensibilitat, o perquè no em posés nerviosa.

I em vaig obligar a no ser feliç.

Vaig adonar-me que jo era fràgil, dèbil, caiguda, i que el vermell de les meves galtes havia desaparegut al mateix temps que la meva respiració i els meus batecs mancaven; i em trobava descolorida.

Ara, veig corrent el temps damunt les agulles d'un rellotge, i em mir un altre pic al mirall.

No podria explicar mai la sensació de soledat que no vaig tenir mai, perquè vaig tenir la sort de tenir algú al meu costat que m'ajudés a fer-la fora.

He descobert que no només té fred l'hivern, que l'olor de les flors es percep també sobre l'asfalt, que viatjar en el temps és possible sense moure's, que estimar des d'enfora no perd la màgia d'estimar, que el sol no només brilla a l'estiu, però que les fulles també perden el seu color i la seva forma quan no és la tardor.

I ara el cel sembla més blau. I la meva veu més clara.

Laura Rosselló

Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot

ELS DOS VESTITS

Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.

Margalida Adrover Cabot

Un viatge en el temps, de Sara Schweiss

UN VIATGE EN EL TEMPS

Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.

Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.

Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.

Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.

Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.

La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:

Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!

No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.

Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.

A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.

El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.

Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “

L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”

El venedor va fer que sí amb el cap.

N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.

L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.

“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.

O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.

I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.

De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.

El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.

Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.

Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.

De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".

La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”

Sara Schweiss

Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló

UN CONTE MÀGIC

Això era i no era una nina òrfena de set anys que nomia Sofia i vivia a un orfenat de Novosibirsk . Tenia els ulls blaus com el mar en ple hivern , els cabells negres com el carbó i unes faccions harmonioses que deixaven veure la bella dona en què es convertiria. Ella només esperava el dia en què uns pares adoptius l’anessin a buscar per poder tenir una família i fugir del tracte cruel i dels crits de na Irina , la responsable de l’orfenat .

Cada cop que mirava per la finestra i veia passar un cotxe s’imaginava una habitació pintada de rosa amb un munt de joguines només per ella , uns pares que li fessin un petó abans d’anar a dormir i un rebost ple de fruita , coses de les quals havia sentit a parlar algun cop, però que mai havia tingut. Així com anava passant el temps , però , tenia menys possibilitats que algú l’adoptés , ja que les parelles normalment escullen els més petits.

La Sofia estava cada cop més trista però tenia un consol , el seu secret. Mai havia explicat a ningú que podia moure objectes amb la ment , tenia por que la gent la jutgés i no s’acostessin a ella per ser estranya. Va descobrir aquest poder feia pocs mesos, quan va desitjar que la làmpada que hi havia al sòtil del bany caigués damunt la Irina , fet que la va deixar invàlida durant dos mesos. Des de llavors l’ha usat moltes vegades , sobretot per deixar en ridícul a les nenes i nens de l’orfenat que no li cauen bé o a la Irina . Un cop va fer que el plat de verdures de la Karina , la nina més dolenta de l’edifici , s’estampés contra la seva cara . Se’n van riure una setmana !

Un matí de maig , la Sofia va veure per la finestra com entrava a l’orfenat una parella . Ella desitjava, només , que se l’enduguessin a un lloc millor i pogués oblidar-se dels crits i els maltractaments de la malvada Irina . Va baixar les escales i va escoltar la conversa de la jove parella i la Irina des de darrere la porta . Va sentir com deien que volien una nena d’uns sis o set anys , morena d’ulls blaus . La Irina , però , no volia que ningú adoptés a la Sofia perquè l’odiava i sabia que la tractarien bé ; així que va dir que no havia ningú amb un perfil semblant .

Quan va escoltar aquella mentida , la nena es va enfadar i va moure una enciclopèdia del prestatge i es va amagar. Llavors , la Irina va sortir de l’habitació per anar a mirar que havia estat aquell soroll , fet que va permetre que la Sofia pogués entrar a la cambra .

Quan la jove parella va veure a la Sofia van acostar-se a ella i li van preguntar si volia ser la seva filla adoptiva i ella, eufòrica, va fer que si amb el cap . Els va explicar que la Irina no volia que l’adoptessin i llavors la nena es va posar a plorar . La família va sortir ràpidament per la porta, però la Irina va veure com es tancava . La Sofia i els seus pares van córrer cap al cotxe i la Irina no els va poder atrapar.

No va avisar la policia perquè havia arreglat moltes adopcions il·legals i no volia que la tanquessin a la presó .

Ara la Sofia tenia una mare , la Júlia, i un pare , l’Andreu, que se l’estimaven molt i vivien a Mallorca , lloc on tenien una casa els pares de la Sofia i on havien viatjat des de l’aeroport de Novosibirsk . A l’estiu va poder nedar i jugar a la platja i al setembre, va començar a anar a escola on va demostrar ser una nina molt intel·ligent . I pel que fa a la màgia, tot i que els seus pares van acceptar el seu poder, era tan feliç que cada cop l’utilitzava menys.

Mercè Adrover Perelló

La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles

LA CÀMERA DE JOSEP

Hi havia una vegada, en un poble apartat de la muntanya, a Mallorca, un fotògraf que aconseguia el que ningú més no podia: treia les millors fotografies de tot el món.

A poc a poc, aquest home que responia al nom de Josep, es va fer famós i, d’aquesta manera, va perdre la seva intimitat i la seva tranquil•litat, que eren els dos requisits essencials, per poder fer el que feia.

Casa seva era plena de periodistes durant tot el dia i, molts de cops, encara que sembli surrealista, també durant la nit.

Una tarda en què l’ambient pareixia estar més calmat en Josep, va sortir acompanyat de la seva inseparable càmera fotogràfica, a fer voltes pel bosc que tenia al darrere de casa seva. Caminant, caminant, arribà a un lloc preciós on mai no havia estat.

El que, com us podeu imaginar, no sabia era que aquell lloc era el centre d’un nexe, font de tot poder, en què tot era possible. Els desitjos més profunds de les persones s’hi feien realitat. I així passà amb en Josep.

El seu desig més gran era viure en un món format pels llocs precioses que havia fotografiat. I quan feu la fotografia d’aquell lloc, és va complir. Aquell lloc era tan fantàsticament fantàstic, que no podia deixar de somriure. Com que havia fet fotografies de tot el que més li agradava i de tot el que era necessari per a la vida, a aquell lloc no li faltava de res: tenia hospital, supermercat, boscos, aigua per regalar i vendre..., però el que no hi havia eren periodistes empiposos.

Així, en Josep recuperà per sempre més la pau i tranquil•litat que li havien robat i, tot i que ja no podia fer tantes fotografies com abans, fou la persona més feliç de damunt la Terra.

Antoni Fernàndez Canyelles

Jaume Vidal García, de 2n C, relat guanyador ex aequo de Sant Jordi 2010 (1r cicle)

L'aigua

Això era i no era la ciutat de Nàpols, una bellíssima ciutat en què les persones que hi habitaven sempre estaven contentes, en poques paraules: una ciutat digna d’admirar. Doncs en aquella ciutat la gent tudava molta d’aigua: deixaven l’aixeta oberta durant hores, es dutxaven durant més de tres hores…

Fins que un dia, de sobte, tot es posà fosc, llampegava; tota la gent no s’ho esperava i desaparegué tota l’aigua que hi havia en aquella ciutat. La gent es deshidratava, no podia beure, no podia dutxar-se…

Pasaren els dies i els mesos fins que dos amics de catorze anys: en Vespucci i en Bramante, digueren que havien de fer alguna cosa, si no feien res, es moririen en l’acte.

Així que un dia aquests dos amics van dir que si volien recuperar l’aigua haurien d’anar al puig de l’Himalaia i demanar perdó pel que havien fet.

I així ho feren; al cap d’uns dies anaren i l’escalaren durant tres mesos. A la ciutat les coses no anaven gaire bé, ja que havien mort tres mil persones deshidratades. Els dos amics pujaren i demanaren perdó a Déu i a partir d’aquell moment tornà l’aigua en aquella ciutat i no la malbarataren mai més.

Sebastià-Jaume Covas Sánchez, de 2n C, relat guanyador ex aequo de Sant Jordi 2010 (1r cicle)

Partícules d'hidrogen i oxígen
Crònica d'una partícula

Pensar que totes les partícules de la matèria existeixen espanta una mica, ja que nosaltres mateixos estam formats de partícules. N'hi ha de diferents tipus: sòlides, com les d'una taula o d'un llibre, que no estan gairebé en moviment.

Per altra banda, les partícules líquides són aquelles que es mouen una mica més que les sòlides; segons la fluïdesa de la seva matèria es mouen més o menys.

Finalment, les partícules de gas. Aquestes es mouen per tot arreu i no paren mai de bellugar-se. El cas és que a tots els voltants, a dreta i esquerra, amunt i avall, nosaltres mateixos, la tinta que escamp al paper... són partícules.

Un dia vaig somiar que jo formava part d'una partícula d'aigua, o sigui que tenia dues parts d'hidrogen i una d'oxigen. Era un vertader malson, més que res perquè no parava mai de bellugar-me per poder moure el líquid i adoptar la forma del recipient. Totes les meves companyes deien juntes:
-Dreta i avaaaall!!-i totes elles pegaven un cop fort a l'altre costat. Tot pel simple fet d'adoptar la forma del recipient que ens obtenia que estava farcit de partícules vagues que no volien fer res per ajudar-nos.

Ho vaig passar d'allò més malament com a partícula de l'aigua i era molt estressant. No aturava mai, ostres! Quan semblava que tenia un poc de repòs, qualcú rodava l'aixeta i em posaven dins una olla directament al foc i a vegades havia d'aguantar temperatures de més de 100 ºC que molestava tant a mi com a les meves germanes, i provocava un estat febril mal d'aguantar; o em posaven dins la gelera fins a la congelació.

Finalment, després de deu dies feixucs d'adoptar recipients diferents i de xocar-me sense voler amb les grans partícules atletes de gas, vaig sentir totes les meves companyes que deien:
-Sentiu aquesta olor tan pudenta? Alerta! Alertaaa!!...
I quan, finalment, anàvem a caure dins una depuradora pudenta, aleshores... em vaig despertar!

Esper no somiar mai que som una partícula de gas.

Maria Nicolau Lladó, de 4t A, relat guanyador ex aequo de Sant Jordi 2010 (2n cicle)

AIGUA

Ja fa temps que vaig deixar enrere la branca de corrent que anava cap a Austràlia, el darrer gir a l'esquerre ja no recordo quan va ser, i ara em dirigeixo cap a l' Índia.

Ha estat un viatge llarg, sobretot si pens que la meva darrera aturada va ser el Cap de Bona Esperança, però em sentia atreta per les aigües de l'Índia; ja que visc a l'aigua, visc d'aigua i som d'aigua, bé, un 90%. Heu estat mai en un llit d'aigua? Doncs és una sensació superior, i és que a més m' encanta pensar en l' aigua, em relaxa.

Crec que m'hi estic acostant, ja que les barques dels pescadors són més freqüents. Tenc la increïble sort que amb mi no es fixen gaire, no els interesso, a pesar de la meva bonica forma de campana i els meus llargs tentacles; som una llàgrima de mar, o més popularment, una medusa.

M'agrada la meva vida de rodamón, encara que a l'estiu, sovint m'encallo a les platges i semblo un munt de gelatina. La meva aigua és molt apreciada per les tortugues llaüt, aquest animalot es menja uns 50 exemplars com jo cada dia, és a dir, 200 litres d'aigua i només 9

kilos de proteïnes! I aquest fet és un dels motius del meu viatge: he sentit a dir que a l' Índia

hi ha un riu, el Ganges, on hi ha moltes bosses de plàstic! Les bosses de plàstic són les meves millors amigues, ja que sovint les tortugues em confonen amb elles, i la meva intenció és viure molts anys!

A la fi he arribat a l' Índia, la profunditat ha disminuït. I vaig terra endins, cap a l'entrada que em sembla més gran i plena de bosses.

Ja fa un dia que estic nedant per aquest lloc i he de dir, que no m'agrada, aquesta aigua necessita sal, a més, ja fa unes quantes hores que no em trobo bé. He vist algunes bosses de plàstic, però també excrements, esquelets d'animls i cendres.Però hi ha una cosa que odio profundament : no em sento transparent, sinó marró! Em costa filtrar el líquid, hi ha massa brutor.Com pot ser que aquí visquin peixos? Ahhh! Un senyor s'ha submergit al meu costat i llavors ha sortit..., no sé què ha dit d'expirar pecats.

No puc més, estic defallint, em costa filtrar, això és asquerós! Com pot ser hagi gent vivint per aquí? I ningú fa res? M'assenyalen un nens, no sé si ho aconseguiré, perdo el nord, ja no coordin...n no hi veig..., si això és aigua, és mortal.

Antònia Escales Oliver, de 3r C, relat guanyador ex-aequo de Sant Jordi 2010 (2n cicle)

Pluja de records

La foscor ho cobreix tot i ara mateix estic submergida en l’obscuritat més absoluta; no hi ha ni el menor rastre de llum. No sé perquè no puc obrir els ulls, però sé que si els obro passarà alguna cosa terriblement desagradable, potser per això, el meu subconscient no em deixa obrir-los. Però hi ha una cosa que sento i que puc distingir clarament: una sèrie infinita de diminutes gotes que cauen ininterrompudament com el tic-tac d’un rellotge sobre una gran superfície d’aigua i que semblen imparables. Inesperadament una fiblada de dolor em travessa el cap i pareix com si m’estiguessin clavant un ganivet.

Em desperto sobtadament i puc comprovar que acabava de tenir un malson, però era tan real... Em sembla que ja ho havia somiat, o era un record? No ho sé... I ara que ho penso, qui sóc jo?

Obro els ulls i m'enlluerno amb l'esplendor de la llum del dia. Miro al me voltant i veig que estic allargada en un llit d'un hospital. I quan m'intento incorporar, una terrible fiblada de dolor em recorre el cap i em fa tornar a estirar-me.

Tot seguit, entra per la porta un home que va vestit amb una bata blanca, el doctor. En veure que estic desperta, se m'acosta i em pregunta:

- Veig que t'has despertat i que et trobes més o menys bé. Has estat exactament tres dies en coma. Saps què et va passar?

- No - li contesto. La veritat és que no me'n recordo de res en absolut, ni tan sols del meu nom ni d'on visc ni de quants anys tinc-. No me'n recordo de res...

- Tens una forta contusió a la zona occipital del crani. Si no te’n recordes de res deus sofrir una amnèsia, que pot ser parcial o total. Si és parcial, a poc a poc et vindran al cap records o somnis del teu passat.

- He tingut un somni –li dic-. La veritat és que no sé què significa i no me’n vull recordar pas, però potser si me’n recordo, podré deixar de somiar-ho. Sé que no m’agradarà saber què hi ha al meu voltant quan obri els ulls. No ho vull saber…

- Veig que és un record més aviat desgradable o dolorós, però me’l podries explicar?

- Sí, suposo que sí... Doncs... estic a les fosques, és a dir, o no puc obrir els ulls o estic a un lloc sense llum, per tant, no puc veure què està passant al meu voltant, però puc sentir un clar i continu goteig d’aigua. Després sento una forta fiblada al cap i em desperto.

- No sé què deu representar... I dius que no hi veies?

- Crec que tenia els ulls tancats i... crec que no és que no els pogués obrir, sinó que no volia fer-ho...

- Ja... –i es va quedar pensatiu-. Potser és el record del moment en què et vas donar el cop al cap i per això no vols veure.

-Potser...

- Bé, de totes maneres és millor que no t’hi esforcis massa intentant recordar. És millor que reposis.

- D’acord. Tanmateix no tinc ni ganes ni forces per recordar res.

Estic molt cansada, el cap em fa mal i em ulls se'm tanquen; me'n vaig a dormir un altre cop.

Un altre cop torno estar envoltada de foscor i no paro de sentir aquest incansable goteig. El cap em dóna voltes i tinc unes fiblades molt fortes que no em deixen pensar amb claredat. No! Em vull despertar!

Em desperto de cop, tota mullada de suor, però una suor freda, que em
recorre esgarrifosament tot el cos. Estic marejada i el cap em fa tant mal que sembla que m'hagi d'explotar! Em sembla que em tornaré a estirar, però aquesta vegada no m'adormiré; em quedaré desperta, com a mínim, fins que es faci de dia.

Les hores passen lentament mentre reflexiono sobre els somnis que he tingut. Miro el rellotge i veig que només són les cinc de la matinada. No hi ha res que m'animi. Dono voltes i més voltes a aquests somnis, però res... No se m'acut què poden ser aquestes gotes d'aigua. Si obrís els ulls, potser veuria alguna cosa. Un goteig pot ser l'aigua que cau d'una aixeta, la d'una canal... No ho sé ni ho vull saber, però segurament com més aviat ho sàpiga, abans deixaré de somiar-ho.

Evidentment, el somni és, com bé va dir el doctor, el moment en què vaig tenir l’accident, ja que tinc una punyent fiblada que no em deixa pensar. Però ara que hi penso no degué arribar a l’hospital sola? Qui em va portar fins aquí? Ho hauré de preguntar a algú... M’està agafant molta son, però no em vull adormir.

Foscor. No, foscor un altre cop, no! Un moment... Aquesta vegada és diferent, no és el mateix somni! Ara puc obrir els ulls, però hi veig borrós i el cap em continua fent molt mal. M’estic arrossegant pel terra d’un pis. No està gaire ben il·luminat, però entra la llum de la lluna i més o menys veig per on vaig.

Puc arribar fins a la porta, però no tinc prou forces. Increïblement, una força que no sé d’on surt, s’apodera de mi i, amb un esforç titànic, em poso de genolls i obro la porta. Després, estic tan cansada, que caic inevitablement a terra. Descanso uns quants minuts que semblen hores i, a continuació, continuo arrossegant-me lentament fins a les escales. Em giro i baixo a l’inrevés, és a dir, amb els peus al davant, i aconsegueixo arribar al primer pis perquè resulta que, al principi, estava al tercer. De sobte, no puc seguir més, s’esvaeix tota l’energia i em començo a desmaiar, però abans de que això passi, algú m’agafa i just després la visió es difumina i tot queda a les fosques.

Em desperto i veig que són les set del matí. Estic recuperant la memòria. Ara comencen a quadrar les coses. Jo segurament estava al bany i és allà on em vaig fer aquest cop al cap. I per això sentia el goteig d’aigua, perquè no havia pogut tancar bé l’aixeta. A causa del fort cop, em quedo inconscient a terra i, al cap d’una estona, recupero el coneixement i intento sortir d’allà suposadament per demanar ajuda. M’he d’arrossegar perquè les forces no m’arriben a més i per això em costa arribar fins al primer pis. Allà algú em troba i em porta a l’hospital. Així queda resolt el misteri! Ara puc estar més tranquil·la...

Unes hores més tard, a les nou del matí, el doctor entra a l’habitació per fer una revisió del meu estat. Després de comprovar-ho em pregunta:

- Has tingut algun somni nou o t’has recordat d’alguna cosa?

- Sí –li contesto. I, a continuació, li explico el meu somni i les conclusions a que he arribat.

- Sí, té sentit... Aviat estaràs bé del tot, ja que vas recuperant la memòria.

- D’acord. Per cert, saps qui em va portar a l’hospital?

- Va ser un conegut del veí del primer A. Em va dir que no sabia qui eres, però que t’havia trobat en mal estat i que, evidentment, no et podia deixar amb aquella ferida.

- Ja...

Ja sé què em va passar, però tot i així tinc la sensació que em falta saber alguna cosa. Quan vaig tenir el primer somni, tenia una sensació de pànic perquè no volia saber què hi havia al meu voltant. Realment, jo en cap moment he vist el bany, que és el lloc on va passar tot. Només sentia aquell goteig d’aigua. Per què no volia obrir els ulls?

Ahh! Un altre cop aquesta fiblada! No pot ser... Un munt de records m’estan venint a la ment, començant pels darrers: els del dia de l’accident. Aquests records m’estan mostrant la veritat del que va passar, i és bastant diferent del que jo vaig interpretar. No pot ser que això fos el que va passar! No pot ser veritat...

M’aixeco del llit ràpidament i em poso les sabates disposada a sortir corrents. M’és igual si em veuen, no penso perdre temps. Surto de l’hospital i agafo un metro fins a la parada que em deixa més a prop de casa. Quan vaig sortir vaig deixar la porta sense tancar amb clau, cosa que significa que estarà oberta. Pujo fins al tercer pis i obro la porta. Corro tan ràpid que quasi m’entrebanco anant cap al bany.

L’escena és horrorosa. Les cames em fallen i caic a terra, els ulls se m’omplen de llàgrimes i em poso a plorar i a cridar desconsoladament com si estigués boja, tot i que sé que no serveix de res, que ja és massa tard... Davant meu tot estava cobert de sang, és l’escena perfecta d’una pel·lícula de por. Però això no és ficció. La banyera està plena d’aigua mesclada amb sang i l’aixeta deixa escapar les gotes d’aigua que he tingut ficades dins el meu cap. Recolzat a la vorera de la banyera hi ha una cadàver, també cobert de sang: el de la meva mare.

Ja feia temps que el meu pare discutia contínuament amb la mare i que, de vegades, l’insultava i la maltractava físicament. Ho hauria d’haver denunciat. Però tenia por. Si jo o la meva mare ho haguéssim fet, això no hauria passat. Després d’atacar a la meva mare, jo vaig anar a veure què havia passat, perquè havia sentit un crit desesperat de la meva mare. En veure què havia passat em vaig quedar paralitzada i el meu pare, en veure que l’havia vist, em va empènyer contra la paret i va ferir al lavabo i la resta va ser tal i com la recordo al somni.

Plou. Fins i tot el temps sembla estar trist: els núvols són grisos, no es veu el sol enlloc i la pluja cau sense parar sobre els paraigües negres. Tots els meus familiars i amics han acudit a l’enterrament. Crec que en el fons tothom se sent culpable perquè tots ho sabíem, però no fèiem res per evitar-ho. Ara tindrem la consciència tacada per aquest fet. Aquest és un dels dies més tristos de la meva vida. No sé si ho arribaré a superar mai. La meva mare ho significava tot per mi i ja no hi és. Ara comença una nova vida per mi, una vida difícil i sense la persona que m’havia ajudat i estimat tot aquest temps.

Antònia Morant Lladonet, de 4t C, relat finalista de Sant Jordi 2010

L'AIGUA

Mmm..., l'aigua..., element translúcid, quasi sempre transparent...Aigua de mar: verda, blava, cel...; aigua subterrània: ennegrida per la terra i les roques; aigua potable, transparent...

L'aigua, un element que podem trobar a la natura...Essencial per a la vida a la Terra...
L'aigua, que ocupa les tres quarts parts del nostre planeta i fa que sigui majoritària ment blau. Sincerament blau. Sincerament, no sé no sé com pot ser que aquest líquid anomenat “aigua”, transparent si no conté altres partícules que el facin tornar d'un color o d'un altre, sigui quasi sempre
(perquè dir sempre és molt), blau. Malgrat que, ben segur que deu deure's a la descomposició de la llum...
L'aigua, que es troba als continents formant rius, glaceres, llacs..., d'on nosaltres podem obtenir-la...
L'aigua, en els seus tres estats: sòlid, líquid i gas...
L'aigua, escassa en algunes zones, abundant en altres...
L'aigua, casa per a molts...Niu de vida...
L'aigua, que depèn de l'energia tèrmica del Sol...
L'aigua, que circula en el seu cicle sense principi ni fi, com una roda imparable en el temps...; l'aigua, evaporada pel Sol; penjada del núvols; precipitada cap avall; rellisca sobre la Terra fins arribar al mar, i torna a començar...
L'aigua, que plora el cel.
L'aigua, apreciada com un tresor per uns i malgastada i contaminada per altres...
L'aigua, mal distribuïda en aquest món blau...
L'aigua, dolça aquí, salada allà...
L'aigua, que regula la temperatura de la Terra...
L'aigua, de què el nostre cos està format principalment...
L'aigua, font de totes les vides...
L'aigua, que ha rebut la visita de substàncies que n'han mort la vida interior...
L'aigua, que ha estat dominada per l'home, qui la canalitza i fa del seu lliure desplaçament una esclavitud monòtona...
L'aigua, mirall de la lluna...


Mmm..., l'aigua..., element translúcid, quasi sempre transparent...Agua de mar: verda, blava, cel..., aigua subterrània: ennegrida per la terra i les roques; aigua potable transparent...

L'aigua...l'aigua...l'aigua...Font de totes les vides.