Un somriure per Ahmed: dos móns totalment diferents
Bon dia, el meu nom és Zachary, però els meus amics em diuen Zach. Tinc deu anys i visc a Suïssa a una casa molt gran, comparada amb les que hi ha al meu poble. El meu pare m’ha promès que enguany farem un viatge que “mai oblidaré”, així com diu ell. Estic molt il·lusionat per anar-hi! Per aquí ningú no ha anat mai a aquest lloc, però els meus amics em diuen que allà on vaig als contes apareix com “el país del Sol”. Ja sabeu on em dirigeixo? Doncs a Etiòpia! Només queda un dia per a què l’avió surti i crec que avui a la nit no podré dormir de l’entusiasme que duc a dins! Però bé, ho intentaré, perquè en arribar vull fer moltes coses i no estar cansat, així que desitgeu-me bona nit i bon viatge!
És de matinada i ja som a l’aeroport, d’aquí a un moment ja hi serem a dins l’avió. Embarcar maletes, donar el passaport i apa, ja hi som! D’aquí a dues hores arribaré a la meva destinació.
El temps m’ha passat volant, mai més ben dit. Som a la capital d’Etiòpia, Adís Abeba, i fa moltíssima calor (ara entenc perquè li diuen “el país del Sol“). Hi ha un home que ens espera i té un cartell amb el nostre nom. Ens hi apropem i el seguim. Ens du fins a un cotxe i a dins d’aquest hi ha un nin més o manco de la meva edat. M’assec devora ell i li començo a parlar, però no em contesta i me mira amb uns ulls on es veu reflexada la por. Quin nin més estrany aquest, ni que jo tingués cara de delinqüent! El meu pare entra al cotxe i juntament amb ell el conductor. Té un accent molt rar i no sé si m’acostumaré. Em costa un poc entendre el que diu, però ens dirigim a una casa al centre de la capital. Pel que he entès, ells viuen davant nosaltres i, mira, aquella deu ser la casa! Baixem del cotxe i ens duen les maletes: el conductor la del meu pare i el nin la meva. Crec que li deu pesar i vaig a ajudar-lo, però el conductor ho veu, el renya i jo m’aparto de seguida. Quina casa més lluminosa! Deixem les maletes i li pregunto al conductor el seu nom i el del nin. Ell em contesta que nom Mustapha i que el nin, el seu fill, que té la meva edat, nom Ahmed. Surten a la porta i ens assenyalen on viuen ells. És una casa molt petita, jo la utilitzaria més bé per guardar-hi els estris de la piscina, no m’agradaria viure allí. Ens acomiadem i anem a sopar. Ens han preparat un menjar típic, no em fa gens de gola així que en meng poc, bec moltíssima agua (em moria de set) i quan arriben les postres les devoro! És hora d’anar a dormir, estic cansat. Quina habitació més gran, i està plena de joguines! Em quedo jugant una estona i trec el cap per la finestra. El llum de la casa de n’ Ahmed està encès i veig que ja es van a dormir també, però no tenen llit i dormen tots en un mateix matalàs a terra. Em quedo estorat, però els ulls se’m comencen a tancar. Bec aigua i em fico al llit.
Els raigs de sol que apareixen per la finestra em desperten. Trec el cap per comprovar si n’Ahmed encara dorm a terra i veig que el cotxe ja no hi és, però ell està fent net el carrer. Em vesteixo i baixo a berenar i just entrar trobo una nota que diu “Avui he d’anar a fer feina, tot el menjar està a la gelera i hi he contractat una dona per a que et cuidi. Si necessites res més, vés a demanar ajuda a ca n’ Ahmed. Besades i ens veiem a la nit, el pare”. Quin disgust, jo que volia passar el dia amb ell!
Les hores em passen molt lentament i em començo a avorrir. Ja sé, tinc una idea! Aniré a cercar n’ Ahmed per que jugui amb mi. Pugem a la meva habitació i presumesc de les meves joguines però em va sorprendre que no sabés per a què servien. Li vaig explicar que podies fer de tot i ràpidament va anar simpatitzant amb elles. Va trobar una pilota i em va demanar “i amb això, què puc fer?”. Vaig sortir corrent al carrer i ell em va seguir. Vaig xutar la pilota i ell em va imitar. Jugàrem tota la horabaixa i va ser la primera vegada que el vaig veure somriure. En arribar els nostres pares vaig demanar en Mustapha si n’ Ahmed podia quedar a dormir a casa. Va mirar que el carrer estava brut i la granera en terra. La seva expressió va canviar totalment i cridà unes paraules que no vaig entendre però no pareixien agradables. Li vaig demanar per favor i finalment va cedir. Que ens ho passàrem de bé aquella nit, i totes les altres! Ell es va convertir en el meu millor amic, sempre estàvem junts i jugàvem, anàvem d’excursió amb el pare a conèixer el país, menjàvem a restaurants molt luxosos i fins i tot vam fer un passeig amb helicòpter. Em va contar que mai no havia anat a aquells llocs i que mai no havia sentit la felicitat que va experimentar aquells dies. Jo estava sorprès perquè ell hi vivia allà, havia de ser jo qui mai no havia fet aquelles coses! També em sorprenien algunes de les preguntes que em feia com si jo feia feina o si també havia de fer nets els carrers. Jo li vaig respondre que d’allà on jo venia ja hi havia gent que li pagaven per a què s’encarregués de fer aquelles feines i que els nins estaven per jugar i per anar a l’escola. No sabia que era l’escola i em va fer enveja que ell no hi hagués d’anar cada dia.
El temps amb el meu nou amic passava molt aviat fins que va arribar el dia que ens vam haver d’acomiadar. Llàgrimes per aquí, abraçades per allà, paraules i moments que quedarien guardats per sempre en els nostres records i que tant de bo es poguessin repetir… Ell era un nin diferent de la resta d’amics que jo tenia a Suïssa i la seva mirada revelava experiències que estic convençut que amb paraules haguessin estat difícils d’explicar.
Abans d’anar-me’n vaig decidir que en comptes d’endur-me totes les joguines noves que tenia les hi vaig regalar, així com roba, una fotografia nostra, una carta i paper i tinta per a què em pogués respondre.
Quan érem a dins l’avió li vaig demanar al pare “creus que em respondrà la carta?” i ell em va dir que n’estava segur. Finalment li vaig demanar “i creus que serà feliç?” i em respongué que la felicitat estava en les petites coses que fem cada dia. Jo crec que porta tota la raó. Vaig tancar els ulls i quan els vaig tornar a obrir ja érem a Suïssa.
Bàrbara Cancino Ramírez, 4t A
Entrades
