Martí Moreno Julià, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Una aventura improvisada a Veneçuela

Immersos en una indecisió, ens plantejàvem la possibilitat de viatjar aquest dijous a les 10:00 hores per a la Cascada del Vi, a l'estat Lara (Veneçuela). Des de Maracaibo, el nostre lloc d'origen, la referència esmentada era d'uns 480 km aproximadament. Avaluant avantatges i desavantatges, vam decidir partir a la nostra destinació: El Parc Nacional Dnira.

Ràpidament vam fer les maletes amb el necessari per passar un cap de setmana, mare, pare i Valentina vam prendre un autobús que deia "Barquisimeto". El nostre amic Esteve ens havia aconsellat prendre aquest transport i baixar-nos a la parada de Carora (1 hora abans d'arribar a Baquisimeto).

Un cop a l'autobús i després d'uns pocs entrebancs, en el terminal de passatgers, pare i mare ens vam adonar que no teníem ni la més mínima idea d'on ens dirigíem, i molt menys com arribar. Tan sols coneixíem el nom del lloc destí: "Barbacoes".

Sortírem de Maracaibo en un buset amb destinació a "Barquisimeto", però vàrem decidir baixar-nos a la parada de "Sabaneta". En el camí i ja emocionats el pare va començar a sentir un lleuger mal de cap. Un cop a "Sabaneta” i després de preguntar a moltes persones la confusió va arribar. Els llocs de referència que havíem obtingut, no eren punts molt vistosos o clars, només eren llocs a la carretera on el pare i la mare van esperar amb tres grans bosses, un incòmode cotxe i un bebè de 7 mesos, mentre respiràvem fum de grans mosques sorolloses i suportàvem una calor desafiant.

Tot just podíem caminar, mentre es feia fosc, la tensió entre mare i pare creixia. Estàvem a punt de penedir quan passà una camioneta i ens va oferir acostar-nos una mica més a la nostra parada, en vista que a l'alberg quedaven pocs llocs lliures. El pare va haver d'embarcar a la maleta del cotxe.

Finalment arribem, havia fosquejat, tretze hores de viatge, última parada "Parc Nacional Dinira". El dolor al cap del pare no desapareixia. El sopar estava servida, el fred del canvi de clima semblava afectar-nos, vam decidir finalment anar al llit i descansar d'aquell llarg viatge.

El nostre amic sol ser matiner i poc abans de l'alba s'escoltava música rock a tot volum a tota la casa, el pare no semblava molt agraciat, aviat la mare va notar que es tractava d'una condició seriosa, els mals de cap del pare revelaven una mica més.

Mentre la nadona Valentina es divertia entre insectes i flors, pare va decidir ignorar el dolor que li impedia gaudir del viatge, així que va anar a tallar llenya per ajudar a fer les pizzes que prepararíem al forn a llenya que prometia deliciosos resultats, en pocs minuts arribà amb la llenya i el medi del seu cap sagnant ... Oh pels cels! Que et passa?!, Va dir la mare preocupada, el pare explicà que mentre tallava les branques, una va sortir volant directe al seu front. La situació de mal de cap del pare es va posar "una mica pitjor" amb el cop i amb l'ajuda del nostre amic Esteban, vam tornar al poble a buscar alguna medicina que l'ajudés a combatre la desagradable sensació. De tornada, semblàvem un hospital ambulant, entre antibiòtics, analgèsics i antiinflamatoris, les receptes de medicina natural que la mare oferia van quedar sepultades i va començar l'automedicació ...

Miraculosament va començar a difuminar el dolor, vam prendre la decisió de visitar el lloc motiu del nostre viatge: La Cascada del Vi, principal atractiu del Parc Nacional Dinira. Prenérem el cotxet, la mare va agafar les coses de Valentina i pare prenent precaucions va embolicar el seu cap perquè el sol imponent no descontrolés la seva condició.

El pare va despertar amb un relaxat semblant, Valentina, riallera, prenia el seu biberó, i la mare estava satisfeta. La resta del dia va passar entre rialles. Xerràvem amb els veïns del caseriu, vam conèixer la zona, Valentina, sorpresa, palpava cabres, vaques, gossos, gats i com animal se li creués, fent gestos de descobriments sorprendentes.Papá gaudia de fer les pizzes al forn de llenya, cosa que també estava aprenent, a més, van quedar boníssimes. Aquesta tercera nit, la serenata gállense no arribo a les nostres oïdes, doncs havíem de sortir a la matinada per poder prendre l'únic transport que ens portava de tornada a Barquisimeto, el lloc d'on sortiríem a la ciutat d'on arribem, Maracaibo. L'autobús sortiria a les 3:30 am, i el nostre amic Esteban, fraternalment ens va deixar a les portes del mateix i va començar el viatge de retorn.

Entre el cansament del pare, la fatiga de la mare i la calor de Valentina, arribem sans, fora de perill, esgotats i feliços després d'unes llargues 10 hores a la llar familiar a la ciutat de Maracaibo.

Martí Moreno Julià, 3r C