El passat divendres 18 de novembre reprenguérem a la biblioteca del centre el programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors, iniciat el curs passat, amb la visita del primer convidat per a aquest curs, el poeta manacorí Josep Lluís Aguiló.
L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 4t A, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Maria del Mar Barceló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora del convidat.
Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.
Agraïm la col·laboració del professor Xisco Llompart i els seus alumnes de 3r d'ESO, que varen col·laborar amb l'activitat gravant tota l'entrevista. Donam les gràcies, així mateix, a en Pep Lluís per compartir amb nosaltres una estona ben agradable, amb lectura poètica inclosa, i fer-nos partíceps de la seva experiència com a creador i com a lector.
dilluns, 28 de novembre del 2011
divendres, 28 d’octubre del 2011
divendres, 7 d’octubre del 2011
dimecres, 10 d’agost del 2011
Bartomeu Fiol, in memoriam
Aquesta setmana ha mort Bartomeu Fiol, una de les millors veus poètiques de la literatura catalana a l'illa.
L'ALIENISTA
Trabuqueu bé el canterano,
buideu tots els calaixos.
No tingueu por.
Amb paper de vidre
netegeu el verdet dels ossos.
No tingueu por.
Feis un manat dels limfàtics
i escureu el budellam.
No tingueu por.
Despulleu-vos de l'esquena.
Socarreu la pellerofa.
No tingueu por.
A les venes incolores
injecteu blanca noïna.
No tingueu por.
Per fer-vos una guitarra
empreu els feixos neuràlgics.
No tingueu por.
Fumigueu bé la memòria
i esteneu-la al sol i al vent.
No tingueu por.
Oregeu tots els gecs vells
i gireu-ne les butxaques.
No tingueu por.
Ventileu cambrons i cambres.
Obriu portes i finestres.
No tingueu por.
No tingueu por més que a la por.
No tingueu por ni a la por.
Sobretot, no tingueu por.
Bartomeu Fiol
Contribució de bàrbars (1980)
L'ALIENISTA
Trabuqueu bé el canterano,
buideu tots els calaixos.
No tingueu por.
Amb paper de vidre
netegeu el verdet dels ossos.
No tingueu por.
Feis un manat dels limfàtics
i escureu el budellam.
No tingueu por.
Despulleu-vos de l'esquena.
Socarreu la pellerofa.
No tingueu por.
A les venes incolores
injecteu blanca noïna.
No tingueu por.
Per fer-vos una guitarra
empreu els feixos neuràlgics.
No tingueu por.
Fumigueu bé la memòria
i esteneu-la al sol i al vent.
No tingueu por.
Oregeu tots els gecs vells
i gireu-ne les butxaques.
No tingueu por.
Ventileu cambrons i cambres.
Obriu portes i finestres.
No tingueu por.
No tingueu por més que a la por.
No tingueu por ni a la por.
Sobretot, no tingueu por.
Bartomeu Fiol
Contribució de bàrbars (1980)
dimecres, 29 de juny del 2011
Tertúlia literària amb Àlex Volney
Aquest darrer mes hem rebut la visita de l'escriptor Àlex Volney a la biblioteca per comentar amb els alumnes de 4t A la lectura realitzada a l'assignatura d'Educació Eticocívica del llibre Des de la Frontera.
L'activitat es dugué a terme en un ambient de tertúlia literària en el qual els alumnes plantejaren a l'autor preguntes de caire biogràfic i relacionades amb la seva darrera obra, així com d'altres relacionades amb el món del llibre i de la lectura ja que el nostre convidat és llibreter.
Aquest llibre és un dietari on es recullen les vivències de l'autor durant el temps que, a la primeria dels anys noranta, va realitzar el servei militar obligatori a l'Armada Espanyola. Dotat d'un registre carregat de passió i forta càrrega crítica, el dietari va permetre als lectors conèixer aquest gènere literari i, alhora, el que per a moltes generacions de joves va suposar fer la mili. El debat fou ben interessant!
dimecres, 15 de juny del 2011
A cada pam del solc sembrar-hi un llapis
Dins del marc de la Ruta Literària Damià Huguet que hem iniciat durant aquest curs al centre, una de les activitats més significatives era decorar una paret del pati amb un mural en homenatge al poeta que dóna nom a l'institut, en Damià Huguet: així que aquí podeu observar-ne el procés i el resultat, gràcies a la bona feina dels alumnes de 3r de Diversificació i de Plàstica de 4t B i C (enhorabona especialment a na Nicola Bukowska, artífex principal del disseny!) i els seus professors, en Joan Carles i n'Elisenda. Segur que, si en Damià Huguet ho pogués veure, n'estaria tan orgullós com tots nosaltres!
dimarts, 14 de juny del 2011
Conversam amb en Pere Antoni Pons
El passat divendres 20 de maig realitzàrem al centre una nova sessió del programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors, amb la visita del nostre darrer convidat per a aquest curs, l'escriptor i periodista Pere Antoni Pons.
L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 4t C a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Maria del Mar Barceló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.
Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.
Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, col·laborador habitual en les gravacions de les activitats de la biblioteca, i també la de tots els professors assistents així com, molt especialment, la d'en Pere Antoni per compartir amb nosaltres un matí diferent i fer-nos partíceps de la seva experiència lectora.
L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 4t C a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Maria del Mar Barceló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.
Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.
Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, col·laborador habitual en les gravacions de les activitats de la biblioteca, i també la de tots els professors assistents així com, molt especialment, la d'en Pere Antoni per compartir amb nosaltres un matí diferent i fer-nos partíceps de la seva experiència lectora.
dilluns, 13 de juny del 2011
Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló
Com les fulles de tardor. Dèbils, descolorides, caigudes. En una carrera, ballant amb el vent, es descobreixen rient, una rere l'altra.
El lloc d'avui rarament serà el mateix demà.
Més enllà, una bufada fresca de vent les agafa, les empeny, les tira.
Esquivant obstacles al seu pas, eviten caure, ferides, una altra vegada damunt el terra mullat per l'aigua de la pluja, davall d'un cel després de la tempesta, que roman silenciós des d'ahir a la nit.
Algunes d'elles tracten d'evitar el soroll que es produeix quan són trepitjades per unes altres, veient-se obligades a perdre una part de la seva forma, desprenent-se involuntàriament, del senzill equilibri que les unia, de l'única força que les mantendria juntes si haguessin triat un altre camí, potser més adequat.
Com nosaltes, quan ens debilitem contra obstacles que s' obstinen a tenir-nos prop des que ens aixequem al matí fins que ens adormim, cada nit.
N'hi ha que bufen i es congelen a l'instant, contràriament d'aquells que es queden congelats sense esperança d'afrontar-ho.
En carrera, sobre el vent, nosaltres també volem, caiem, i ens aixequem.
Ens passen per sobre, i xoquem. I tornem a reviure, quan arriba la primavera, i la llum del sol ens fa dur les coses d'una altra manera; i veure-les més clares.
El que és més difícil pensar és que, si no tenim la capacitat suficient per retornar i s'acaba, no per a tots té un mateix final.
"Inesperadament, sentia la necessitat de tornar enrere.
Com si es tractés d'una enyoraça profunda, que es reflectia en la meva veu trista quan parlava d'alguna cosa.
Em mirava al mirall, on només hi veia una persona amb infinites arrugues que marcaven les tendres faccions que havia heretat de la meva mare, i que la gent acostumava a elogiar quan era petita. Amb l'ajuda involuntària del pas del temps em feia major, i m'allunyava amb por de la meva joventut, i del passat. Rebuscava, sovint, una excusa per endinsar-me en el passat, o per desfer-me'l de la meva ment.
No hi va haver més paraules que aquelles que em digué amb els ulls. I aquella va ser l'última vegada que la vaig veure.
Recordo que la llum del sol no brillava aquell matí per fer les coses més clares, i que el món
pesava mil vegades més que la meva paciència, i es preparava per caure'm a sobre quan vaig descobrir que era fins i tot més fort que el meu cor.
Veure les coses tan poc senzilles em fa dèbil, o potser més forta.
Algú em va obligar a separar-me de la meva vida, sabent que me la prenies d'una manera injusta, però irevocable. Potser tampoc va tenir la culpa.
Una malaltia, corrent a galop, es menjava el meu temps, i les meves possibiliats. Em trencava la respiració i em llevava la veu, que amb forces intentava recuperar.
M'agafava la mà, com si em demanés ajuda, o simplement tranquil·litat.
Estava ansiosa perquè em calmàs, amb la sensibilitat, o perquè no em posés nerviosa.
I em vaig obligar a no ser feliç.
Vaig adonar-me que jo era fràgil, dèbil, caiguda, i que el vermell de les meves galtes havia desaparegut al mateix temps que la meva respiració i els meus batecs mancaven; i em trobava descolorida.
Ara, veig corrent el temps damunt les agulles d'un rellotge, i em mir un altre pic al mirall.
No podria explicar mai la sensació de soledat que no vaig tenir mai, perquè vaig tenir la sort de tenir algú al meu costat que m'ajudés a fer-la fora.
He descobert que no només té fred l'hivern, que l'olor de les flors es percep també sobre l'asfalt, que viatjar en el temps és possible sense moure's, que estimar des d'enfora no perd la màgia d'estimar, que el sol no només brilla a l'estiu, però que les fulles també perden el seu color i la seva forma quan no és la tardor.
I ara el cel sembla més blau. I la meva veu més clara.
El lloc d'avui rarament serà el mateix demà.
Més enllà, una bufada fresca de vent les agafa, les empeny, les tira.
Esquivant obstacles al seu pas, eviten caure, ferides, una altra vegada damunt el terra mullat per l'aigua de la pluja, davall d'un cel després de la tempesta, que roman silenciós des d'ahir a la nit.
Algunes d'elles tracten d'evitar el soroll que es produeix quan són trepitjades per unes altres, veient-se obligades a perdre una part de la seva forma, desprenent-se involuntàriament, del senzill equilibri que les unia, de l'única força que les mantendria juntes si haguessin triat un altre camí, potser més adequat.
Com nosaltes, quan ens debilitem contra obstacles que s' obstinen a tenir-nos prop des que ens aixequem al matí fins que ens adormim, cada nit.
N'hi ha que bufen i es congelen a l'instant, contràriament d'aquells que es queden congelats sense esperança d'afrontar-ho.
En carrera, sobre el vent, nosaltres també volem, caiem, i ens aixequem.
Ens passen per sobre, i xoquem. I tornem a reviure, quan arriba la primavera, i la llum del sol ens fa dur les coses d'una altra manera; i veure-les més clares.
El que és més difícil pensar és que, si no tenim la capacitat suficient per retornar i s'acaba, no per a tots té un mateix final.
"Inesperadament, sentia la necessitat de tornar enrere.
Com si es tractés d'una enyoraça profunda, que es reflectia en la meva veu trista quan parlava d'alguna cosa.
Em mirava al mirall, on només hi veia una persona amb infinites arrugues que marcaven les tendres faccions que havia heretat de la meva mare, i que la gent acostumava a elogiar quan era petita. Amb l'ajuda involuntària del pas del temps em feia major, i m'allunyava amb por de la meva joventut, i del passat. Rebuscava, sovint, una excusa per endinsar-me en el passat, o per desfer-me'l de la meva ment.
No hi va haver més paraules que aquelles que em digué amb els ulls. I aquella va ser l'última vegada que la vaig veure.
Recordo que la llum del sol no brillava aquell matí per fer les coses més clares, i que el món
pesava mil vegades més que la meva paciència, i es preparava per caure'm a sobre quan vaig descobrir que era fins i tot més fort que el meu cor.
Veure les coses tan poc senzilles em fa dèbil, o potser més forta.
Algú em va obligar a separar-me de la meva vida, sabent que me la prenies d'una manera injusta, però irevocable. Potser tampoc va tenir la culpa.
Una malaltia, corrent a galop, es menjava el meu temps, i les meves possibiliats. Em trencava la respiració i em llevava la veu, que amb forces intentava recuperar.
M'agafava la mà, com si em demanés ajuda, o simplement tranquil·litat.
Estava ansiosa perquè em calmàs, amb la sensibilitat, o perquè no em posés nerviosa.
I em vaig obligar a no ser feliç.
Vaig adonar-me que jo era fràgil, dèbil, caiguda, i que el vermell de les meves galtes havia desaparegut al mateix temps que la meva respiració i els meus batecs mancaven; i em trobava descolorida.
Ara, veig corrent el temps damunt les agulles d'un rellotge, i em mir un altre pic al mirall.
No podria explicar mai la sensació de soledat que no vaig tenir mai, perquè vaig tenir la sort de tenir algú al meu costat que m'ajudés a fer-la fora.
He descobert que no només té fred l'hivern, que l'olor de les flors es percep també sobre l'asfalt, que viatjar en el temps és possible sense moure's, que estimar des d'enfora no perd la màgia d'estimar, que el sol no només brilla a l'estiu, però que les fulles també perden el seu color i la seva forma quan no és la tardor.
I ara el cel sembla més blau. I la meva veu més clara.
Laura Rosselló
dimecres, 25 de maig del 2011
dilluns, 16 de maig del 2011
Presentam...les maletes viatgeres
Ja tenim disponibles les maletes viatgeres de la biblioteca, elaborades i decorades pels alumnes a distintes assignatures (tecnologia, artesania, plàstica...) entre el curs passat i aquest.
Les maletes viatgeres contenen material en préstec amb diversos nivells de lectura que la biblioteca posa a disposició de l'alumnat perquè se'l pugui endur a casa durant un parell de setmanes i compartir amb els membres de la seva família: llibres, còmics, pel·lícules, CD's...
L'objectiu de les maletes és sortir de la biblioteca per a transportar a les llars les novetats d'interès que anam adquirint, però també a les aules. Per això, dues d'aquestes maletes estan preparades per utilitzar-se exclusivament a les aules durant les hores de guàrdia o, també, durant les hores lectives que el professorat de les distintes assignatures reservi, prèvia selecció del contingut a la biblioteca.
Excepte la maleta dedicada a recopilar i difondre l'obra del poeta que dóna nom al nostre institut (Damià Huguet), la resta tenen nom femení, real o imaginari... Te les emportes a casa...?
Les maletes viatgeres contenen material en préstec amb diversos nivells de lectura que la biblioteca posa a disposició de l'alumnat perquè se'l pugui endur a casa durant un parell de setmanes i compartir amb els membres de la seva família: llibres, còmics, pel·lícules, CD's...
L'objectiu de les maletes és sortir de la biblioteca per a transportar a les llars les novetats d'interès que anam adquirint, però també a les aules. Per això, dues d'aquestes maletes estan preparades per utilitzar-se exclusivament a les aules durant les hores de guàrdia o, també, durant les hores lectives que el professorat de les distintes assignatures reservi, prèvia selecció del contingut a la biblioteca.
Excepte la maleta dedicada a recopilar i difondre l'obra del poeta que dóna nom al nostre institut (Damià Huguet), la resta tenen nom femení, real o imaginari... Te les emportes a casa...?
dijous, 5 de maig del 2011
Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot
ELS DOS VESTITS
Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.
Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.
Margalida Adrover Cabot
Un viatge en el temps, de Sara Schweiss
UN VIATGE EN EL TEMPS
Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.
Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.
Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.
Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.
Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.
La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:
Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!
No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.
Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.
A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.
El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.
Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “
L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”
El venedor va fer que sí amb el cap.
N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.
L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.
“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.
O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.
I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.
De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.
El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.
Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.
Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.
De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".
La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”
Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.
Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.
Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.
Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.
Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.
La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:
Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!
No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.
Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.
A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.
El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.
Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “
L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”
El venedor va fer que sí amb el cap.
N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.
L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.
“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.
O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.
I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.
De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.
El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.
Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.
Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.
De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".
La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”
Sara Schweiss
Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló
UN CONTE MÀGIC
Això era i no era una nina òrfena de set anys que nomia Sofia i vivia a un orfenat de Novosibirsk . Tenia els ulls blaus com el mar en ple hivern , els cabells negres com el carbó i unes faccions harmonioses que deixaven veure la bella dona en què es convertiria. Ella només esperava el dia en què uns pares adoptius l’anessin a buscar per poder tenir una família i fugir del tracte cruel i dels crits de na Irina , la responsable de l’orfenat .
Cada cop que mirava per la finestra i veia passar un cotxe s’imaginava una habitació pintada de rosa amb un munt de joguines només per ella , uns pares que li fessin un petó abans d’anar a dormir i un rebost ple de fruita , coses de les quals havia sentit a parlar algun cop, però que mai havia tingut. Així com anava passant el temps , però , tenia menys possibilitats que algú l’adoptés , ja que les parelles normalment escullen els més petits.
La Sofia estava cada cop més trista però tenia un consol , el seu secret. Mai havia explicat a ningú que podia moure objectes amb la ment , tenia por que la gent la jutgés i no s’acostessin a ella per ser estranya. Va descobrir aquest poder feia pocs mesos, quan va desitjar que la làmpada que hi havia al sòtil del bany caigués damunt la Irina , fet que la va deixar invàlida durant dos mesos. Des de llavors l’ha usat moltes vegades , sobretot per deixar en ridícul a les nenes i nens de l’orfenat que no li cauen bé o a la Irina . Un cop va fer que el plat de verdures de la Karina , la nina més dolenta de l’edifici , s’estampés contra la seva cara . Se’n van riure una setmana !
Un matí de maig , la Sofia va veure per la finestra com entrava a l’orfenat una parella . Ella desitjava, només , que se l’enduguessin a un lloc millor i pogués oblidar-se dels crits i els maltractaments de la malvada Irina . Va baixar les escales i va escoltar la conversa de la jove parella i la Irina des de darrere la porta . Va sentir com deien que volien una nena d’uns sis o set anys , morena d’ulls blaus . La Irina , però , no volia que ningú adoptés a la Sofia perquè l’odiava i sabia que la tractarien bé ; així que va dir que no havia ningú amb un perfil semblant .
Quan va escoltar aquella mentida , la nena es va enfadar i va moure una enciclopèdia del prestatge i es va amagar. Llavors , la Irina va sortir de l’habitació per anar a mirar que havia estat aquell soroll , fet que va permetre que la Sofia pogués entrar a la cambra .
Quan la jove parella va veure a la Sofia van acostar-se a ella i li van preguntar si volia ser la seva filla adoptiva i ella, eufòrica, va fer que si amb el cap . Els va explicar que la Irina no volia que l’adoptessin i llavors la nena es va posar a plorar . La família va sortir ràpidament per la porta, però la Irina va veure com es tancava . La Sofia i els seus pares van córrer cap al cotxe i la Irina no els va poder atrapar.
No va avisar la policia perquè havia arreglat moltes adopcions il·legals i no volia que la tanquessin a la presó .
Ara la Sofia tenia una mare , la Júlia, i un pare , l’Andreu, que se l’estimaven molt i vivien a Mallorca , lloc on tenien una casa els pares de la Sofia i on havien viatjat des de l’aeroport de Novosibirsk . A l’estiu va poder nedar i jugar a la platja i al setembre, va començar a anar a escola on va demostrar ser una nina molt intel·ligent . I pel que fa a la màgia, tot i que els seus pares van acceptar el seu poder, era tan feliç que cada cop l’utilitzava menys.
Això era i no era una nina òrfena de set anys que nomia Sofia i vivia a un orfenat de Novosibirsk . Tenia els ulls blaus com el mar en ple hivern , els cabells negres com el carbó i unes faccions harmonioses que deixaven veure la bella dona en què es convertiria. Ella només esperava el dia en què uns pares adoptius l’anessin a buscar per poder tenir una família i fugir del tracte cruel i dels crits de na Irina , la responsable de l’orfenat .
Cada cop que mirava per la finestra i veia passar un cotxe s’imaginava una habitació pintada de rosa amb un munt de joguines només per ella , uns pares que li fessin un petó abans d’anar a dormir i un rebost ple de fruita , coses de les quals havia sentit a parlar algun cop, però que mai havia tingut. Així com anava passant el temps , però , tenia menys possibilitats que algú l’adoptés , ja que les parelles normalment escullen els més petits.
La Sofia estava cada cop més trista però tenia un consol , el seu secret. Mai havia explicat a ningú que podia moure objectes amb la ment , tenia por que la gent la jutgés i no s’acostessin a ella per ser estranya. Va descobrir aquest poder feia pocs mesos, quan va desitjar que la làmpada que hi havia al sòtil del bany caigués damunt la Irina , fet que la va deixar invàlida durant dos mesos. Des de llavors l’ha usat moltes vegades , sobretot per deixar en ridícul a les nenes i nens de l’orfenat que no li cauen bé o a la Irina . Un cop va fer que el plat de verdures de la Karina , la nina més dolenta de l’edifici , s’estampés contra la seva cara . Se’n van riure una setmana !
Un matí de maig , la Sofia va veure per la finestra com entrava a l’orfenat una parella . Ella desitjava, només , que se l’enduguessin a un lloc millor i pogués oblidar-se dels crits i els maltractaments de la malvada Irina . Va baixar les escales i va escoltar la conversa de la jove parella i la Irina des de darrere la porta . Va sentir com deien que volien una nena d’uns sis o set anys , morena d’ulls blaus . La Irina , però , no volia que ningú adoptés a la Sofia perquè l’odiava i sabia que la tractarien bé ; així que va dir que no havia ningú amb un perfil semblant .
Quan va escoltar aquella mentida , la nena es va enfadar i va moure una enciclopèdia del prestatge i es va amagar. Llavors , la Irina va sortir de l’habitació per anar a mirar que havia estat aquell soroll , fet que va permetre que la Sofia pogués entrar a la cambra .
Quan la jove parella va veure a la Sofia van acostar-se a ella i li van preguntar si volia ser la seva filla adoptiva i ella, eufòrica, va fer que si amb el cap . Els va explicar que la Irina no volia que l’adoptessin i llavors la nena es va posar a plorar . La família va sortir ràpidament per la porta, però la Irina va veure com es tancava . La Sofia i els seus pares van córrer cap al cotxe i la Irina no els va poder atrapar.
No va avisar la policia perquè havia arreglat moltes adopcions il·legals i no volia que la tanquessin a la presó .
Ara la Sofia tenia una mare , la Júlia, i un pare , l’Andreu, que se l’estimaven molt i vivien a Mallorca , lloc on tenien una casa els pares de la Sofia i on havien viatjat des de l’aeroport de Novosibirsk . A l’estiu va poder nedar i jugar a la platja i al setembre, va començar a anar a escola on va demostrar ser una nina molt intel·ligent . I pel que fa a la màgia, tot i que els seus pares van acceptar el seu poder, era tan feliç que cada cop l’utilitzava menys.
Mercè Adrover Perelló
dimecres, 4 de maig del 2011
Tallers per celebrar Sant Jordi 2011
El passat 19 de març, i aprofitant que s'acostava la Diada de Sant Jordi, paralitzàrem la vida lectiva del centre per convertir-la en vida lectora durant un parell d'hores, amb l'organització simultània a tots els espais del centre de múltiples tallers lectors i altres activitats relacionades amb la cultura. Així, alumnat i professorat organitzaren i participaren als següents tallers: Contacontes, Lectura poètica, Decoració mural d'una paret del pati (una interpretació del corral mediterrani del poeta Damià Huguet), projecció de pel·lícules (El club dels poetes morts i Los chicos del coro), Feim punts de llibre, Literatura i vampirs, Jocs de taula en català, Scrabble multilingüe, Per què llegim en silenci? Una història de la lectura, Llegendes mitològiques, Karaoke en català, Taller de còmic, Gimcanes literàries amb ordinador i enregistrament en vídeo de poemes d'en Damià Huguet.
La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles
LA CÀMERA DE JOSEP
Hi havia una vegada, en un poble apartat de la muntanya, a Mallorca, un fotògraf que aconseguia el que ningú més no podia: treia les millors fotografies de tot el món.
A poc a poc, aquest home que responia al nom de Josep, es va fer famós i, d’aquesta manera, va perdre la seva intimitat i la seva tranquil•litat, que eren els dos requisits essencials, per poder fer el que feia.
Casa seva era plena de periodistes durant tot el dia i, molts de cops, encara que sembli surrealista, també durant la nit.
Una tarda en què l’ambient pareixia estar més calmat en Josep, va sortir acompanyat de la seva inseparable càmera fotogràfica, a fer voltes pel bosc que tenia al darrere de casa seva. Caminant, caminant, arribà a un lloc preciós on mai no havia estat.
El que, com us podeu imaginar, no sabia era que aquell lloc era el centre d’un nexe, font de tot poder, en què tot era possible. Els desitjos més profunds de les persones s’hi feien realitat. I així passà amb en Josep.
El seu desig més gran era viure en un món format pels llocs precioses que havia fotografiat. I quan feu la fotografia d’aquell lloc, és va complir. Aquell lloc era tan fantàsticament fantàstic, que no podia deixar de somriure. Com que havia fet fotografies de tot el que més li agradava i de tot el que era necessari per a la vida, a aquell lloc no li faltava de res: tenia hospital, supermercat, boscos, aigua per regalar i vendre..., però el que no hi havia eren periodistes empiposos.
Així, en Josep recuperà per sempre més la pau i tranquil•litat que li havien robat i, tot i que ja no podia fer tantes fotografies com abans, fou la persona més feliç de damunt la Terra.
Hi havia una vegada, en un poble apartat de la muntanya, a Mallorca, un fotògraf que aconseguia el que ningú més no podia: treia les millors fotografies de tot el món.
A poc a poc, aquest home que responia al nom de Josep, es va fer famós i, d’aquesta manera, va perdre la seva intimitat i la seva tranquil•litat, que eren els dos requisits essencials, per poder fer el que feia.
Casa seva era plena de periodistes durant tot el dia i, molts de cops, encara que sembli surrealista, també durant la nit.
Una tarda en què l’ambient pareixia estar més calmat en Josep, va sortir acompanyat de la seva inseparable càmera fotogràfica, a fer voltes pel bosc que tenia al darrere de casa seva. Caminant, caminant, arribà a un lloc preciós on mai no havia estat.
El que, com us podeu imaginar, no sabia era que aquell lloc era el centre d’un nexe, font de tot poder, en què tot era possible. Els desitjos més profunds de les persones s’hi feien realitat. I així passà amb en Josep.
El seu desig més gran era viure en un món format pels llocs precioses que havia fotografiat. I quan feu la fotografia d’aquell lloc, és va complir. Aquell lloc era tan fantàsticament fantàstic, que no podia deixar de somriure. Com que havia fet fotografies de tot el que més li agradava i de tot el que era necessari per a la vida, a aquell lloc no li faltava de res: tenia hospital, supermercat, boscos, aigua per regalar i vendre..., però el que no hi havia eren periodistes empiposos.
Així, en Josep recuperà per sempre més la pau i tranquil•litat que li havien robat i, tot i que ja no podia fer tantes fotografies com abans, fou la persona més feliç de damunt la Terra.
Antoni Fernàndez Canyelles
Resultats del concurs literari i dels jocs lingüístics
La Comissió de Normalització Lingüística ha organitzat, al llarg del passat segon trimestre, dues activitats adreçades als alumnes del centre amb la intenció de potenciar l'ús de la llengua catalana. Les activitats han estat: la segona edició dels Jocs lingüístics i el Concurs Literari de Relats Breus de Sant Jordi 2011.
Aquests són els resultats:
CONCURS LITERARI DE RELATS BREUS
CATEGORIA 1R I 2N d'ESO:
Primer premi: La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles.
Segon premi: Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló.
Tercer premi: Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot.
CATEGORIA 3R I 4T d'ESO
Primer premi: Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló.
Segon premi (ex aequo): Un viatge en el temps, de Sara Schweiss, i Un somni futurista, de Magdalena Ginard.
CATEGORIA BATXILLERAT
Primer premi: Barcelona 1933, d'Apol·lònia Barceló.
PREMIS DELS JOCS LINGÜÍSTICS DEL SEGON TRIMESTRE
Primer cicle d'ESO: Neus Fuster de 2n E, 20 punts.
Bernat Portell de 2n E, 20 punts.
Hasnae Laaraj de 2n E, 20 punts.
Segon cicle d'ESO: Soumia Laaraj de 4t D, 19 punts.
Aina Morant de 3r E, 18 punts.
Batxillerat: Miquel Àngel Adrover de 1r Batx B, 20 punts.
Apo·lònia Barceló de 1r Batx. B, 20 punts.
Antònia Morant de 1r Batx. A, 18 punts.
Professorat: Catalina Vidal del Dep. Socials, 20 punts.
Marga Paniza del Dep. Castellà, 17 punts.
A les properes entrades del bloc de la biblioteca anirem publicant els relats guanyadors. Enhorabona a tots els participants!
Aquests són els resultats:
CONCURS LITERARI DE RELATS BREUS
CATEGORIA 1R I 2N d'ESO:
Primer premi: La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles.
Segon premi: Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló.
Tercer premi: Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot.
CATEGORIA 3R I 4T d'ESO
Primer premi: Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló.
Segon premi (ex aequo): Un viatge en el temps, de Sara Schweiss, i Un somni futurista, de Magdalena Ginard.
CATEGORIA BATXILLERAT
Primer premi: Barcelona 1933, d'Apol·lònia Barceló.
PREMIS DELS JOCS LINGÜÍSTICS DEL SEGON TRIMESTRE
Primer cicle d'ESO: Neus Fuster de 2n E, 20 punts.
Bernat Portell de 2n E, 20 punts.
Hasnae Laaraj de 2n E, 20 punts.
Segon cicle d'ESO: Soumia Laaraj de 4t D, 19 punts.
Aina Morant de 3r E, 18 punts.
Batxillerat: Miquel Àngel Adrover de 1r Batx B, 20 punts.
Apo·lònia Barceló de 1r Batx. B, 20 punts.
Antònia Morant de 1r Batx. A, 18 punts.
Professorat: Catalina Vidal del Dep. Socials, 20 punts.
Marga Paniza del Dep. Castellà, 17 punts.
A les properes entrades del bloc de la biblioteca anirem publicant els relats guanyadors. Enhorabona a tots els participants!
dimecres, 13 d’abril del 2011
Acampes a Campos...?
Aquest proper cap de setmana, els Joves de Mallorca per la Llengua organitzen a Campos l'ACAMPALLENGUA 2011. Clicant a l'enllaç trobareu tota la informació sobre les activitats en què podeu participar, i també la possibilitat de plantar la vostra tenda a l'acampada virtual que acompanyarà l'esdeveniment... Acampes a Campos?
dimecres, 6 d’abril del 2011
Interpretació teatral de Carcelles d'allís, de Damià Huguet
Dins del marc de la Ruta literària Damià Huguet que ha començat a treballar el centre durant aquest curs, el grup de teatre de 3r d'ESO fa una interpretació de l'obra Carcelles d'allís, del poeta campaner que dóna nom a l'institut, en la qual els joves actors juguen a expressar emocions diverses a partir del text formal.
dilluns, 21 de març del 2011
Conversam amb en Miquel Cardell
El passat dilluns 7 de març realitzàrem al centre una nova sessió del programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors, amb la visita del nostre segon convidat, el poeta i periodista Miquel Cardell.
L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 3r E a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Lourdes Perelló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.
Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.
Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, qui va gravar l'activitat, i també la de tots els professors col·laboradors així com, molt especialment, la d'en Miquel per la seva generositat a l'hora de compartir amb nosaltres les seves vivències lectores i fer-nos passar una estona ben divertida i plena de reflexions interessants!
L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 3r E a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Lourdes Perelló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.
Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.
Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, qui va gravar l'activitat, i també la de tots els professors col·laboradors així com, molt especialment, la d'en Miquel per la seva generositat a l'hora de compartir amb nosaltres les seves vivències lectores i fer-nos passar una estona ben divertida i plena de reflexions interessants!
divendres, 18 de març del 2011
L'escriptor Miquel Adrover visita la biblioteca
 |
| L'escriptor de La marrada es reuní amb els alumnes de 4t |
Aquest segon trimestre l'escriptor i traductor campaner Miquel Adrover Mascaró ha participat en un col•loqui amb un grup d’alumnes de 4t d’ESO que han llegit la seva novel•la La Marrada. Aquest és el recull de les opinions que la lectura ha suscitat entre els alumnes:
"Aquest llibre m'ha agradat i li recomanaria a tota la gent de la meva edat per poder aproximar-se al que pot suposar la droga i que vegin la realitat mitjançant els ulls d'un jove amb família que per no demanar-los doblers ha d'estar demanant pels carrers."
Isabel Maria Fernández Vilar
"Pens que en aquest llibre hi ha descripcions i situacions que són innecessàries però per altra banda ens ajuda a veure altres mons així com conseqüències que desconeixem, per exemple les drogues, les lluites il•legals..."
Ivana Gómez
"La Marrada es un gran libro en que la realidad es revelada con gran crudeza quizás porque los hechos ocurridos tienen nombre y apellido metiéndonos de lleno en la historia, haciéndonos reír, llorar... Muy buen libro."
Marina Vega
"És un llibre d'on es poden aprendre moltes de coses, moltíssimes: tant de l'amor, de la corrupció, de les drogues, d'anar "viu" per la vida... Per jo deu ser el llibre que més m'ha agradat i del que he après més coses. Sincerament recoman llegir-lo, tant si vos agrada llegir com si no. M'ha agradat potser perquè la història que li passa al protagonista me pot passar a mi d'aquí a un parell d'anys."
Miquel Sastre Adrover
"M'agradaria recomanar el llibre a totes les persones que són amants de la lectura. El llibre a més de ser entretingut té una història bastant bona. Els seus protagonistes són persones normals que tenen una vida que tots nosaltres podríem tenir i els hi passen coses que a qualsevol de nosaltres ens podrien passar. Tanmateix pens que la primera part supera a la segona i el final deixa molt que desitjar."
Sara Coelho Teixeira
"El llibre és bastant entretingut i m'ha agradat molt però pens que la primera part és més interessant que la segona. Recoman el llibre per a tothom però sobretot a gent de la nostra edat."
Miquel Ferrer Oliver
"M'ha agradat ja que té diversitat d'escenes i bastant entretingudes."
Isidro Ginard Urrea
"Personalment recoman el llibre La Marrada pel seu interès i realisme."
Margalida Vilar Mas
"És entretingut, quan comences t'enganxa i no pots aturar de llegir-lo. Algunes escenes poden ser violentes o eròtiques però moralment et fan pensar si la vida pot canviar en un moment. Te n'adones de les dificultats d'algunes persones per viure cada dia."
Maria Lluïsa Bonet
"Recoman aquest llibre ja que pens que és com una mescla de tots els gèneres, fa riure i fa pena i intriga. Passen moltes coses però no és un llibre que es faci pesat."
Maria del Carme Barceló Salas
"La història està molt bé ja que tot és tan real que pareix que t'hagis de ficar dins la història."
Elena Espejo Machado
"El llibre té un to de suspens i això fa que tenguis ganes d'acabar-lo per saber el que passa."
Apol.lònia Maria Puigserver Alou
"A més de ser educatiu t'ajuda a aprendre coses de la vida i que en el nostre futur ens podrien passar."
Catalina Servera Sorell
"En el llibre passen coses que podrien passar a la vida real i més quan ets jove, per tant encara el trob més interessant."
Felip Serra
"La meva opinió respecte a aquest llibre és bona. En la primera part els protagonistes viuen aventures divertides que ja m’agradaria a mi viure."
Ismael Díaz Cruz
"Creo que el libro es duro porque totas las situaciones por las que pasa el protagonista son duras y ayudan a ver cómo reaccionan las personas. Además hace ver desde otro punto de vista la realidad de la vida, cosas que uno piensa que no pasan normalmente como darte cuenta de que tu família te ha tenido engañado o darte cuenta de que personas que te rodean no sean lo que crees (...) No tiene un final de cuento de hadas pero vale la pena leerlo."
Daniela Rosero
"M'agradaria fer una pregunta a l'autor: Per què el protagonista diu que hi ha qualque cosa que habita el seu interior i que aquesta part d'ell és violenta?"
William Xu Xie
dijous, 17 de març del 2011
Allegro ma non troppo, de Carlo M. Cipolla
Publicat per primera vegada l'any 1988, arriba a la nostra biblioteca un dels clàssics més divertits i enginyosos de l'historiador italià Carlo M. Cipolla, en què afirma: "Tinc la convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, alguns són estúpids i altres no ho són."
El nostre company Llorenç Carrió en recomana efusivament la lectura, mitjançant la següent ressenya sobre l'obra que aquest mes ja tendreu disponible en préstec:
CIPOLLA, Carlo M. Allegro ma non tropo. Barcelona: Editorial Crítica, 2007.
La història no serveix per a res, els historiadors són avorrits, els italians són uns fatxendes pretenciosos, només la política i els doblers mouen la història i, sobretot, la història l’escriuen sempre els vencedors i no els vençuts. Tots aquests tòpics, que no per això deixen de tenir certa vigència, l’historiador Cipolla s’encarrega de desfer-los un a un en aquest llibre.
Aquests escrits, en un primer moment apunts per a fer classe i després units tots en aquesta petita obra mestra, ens parlen de la feblesa i la virtut humana, de la seva estupidesa i malícia o de la seva intel•ligència i bondat o de la seva estupidesa i bondat o de tot el contrari. Tants de caps, tants de barrets! Per tant, en conclusió, ens diu que justament nosaltres som el centre de tot, el motor de la història i que només ens cal una bona excusa per posar-nos en marxa. Tot està per fer i tot és possible, deia el poeta... Sàvia lliçó en temps de crisi.
El nostre company Llorenç Carrió en recomana efusivament la lectura, mitjançant la següent ressenya sobre l'obra que aquest mes ja tendreu disponible en préstec:
CIPOLLA, Carlo M. Allegro ma non tropo. Barcelona: Editorial Crítica, 2007.
La història no serveix per a res, els historiadors són avorrits, els italians són uns fatxendes pretenciosos, només la política i els doblers mouen la història i, sobretot, la història l’escriuen sempre els vencedors i no els vençuts. Tots aquests tòpics, que no per això deixen de tenir certa vigència, l’historiador Cipolla s’encarrega de desfer-los un a un en aquest llibre.
Aquests escrits, en un primer moment apunts per a fer classe i després units tots en aquesta petita obra mestra, ens parlen de la feblesa i la virtut humana, de la seva estupidesa i malícia o de la seva intel•ligència i bondat o de la seva estupidesa i bondat o de tot el contrari. Tants de caps, tants de barrets! Per tant, en conclusió, ens diu que justament nosaltres som el centre de tot, el motor de la història i que només ens cal una bona excusa per posar-nos en marxa. Tot està per fer i tot és possible, deia el poeta... Sàvia lliçó en temps de crisi.
dimarts, 8 de març del 2011
Molts d'anys!
Divisa
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
M. Mercè Marçal (Cau de llunes, 1976)
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
M. Mercè Marçal (Cau de llunes, 1976)
diumenge, 27 de febrer del 2011
Entrevista a l'escriptor António Lobo Antunes
La setmana passada el programa de TV3 l'Hora del lector va realitzar la següent entrevista a l'escriptor portuguès António Lobo Antunes.
divendres, 18 de febrer del 2011
Reivindicació de la paraula
Paseo és un curtmetratge d'Arturo Ruiz Serrano en homenatge a les víctimes de la Guerra Civil, on es reivindica el valor de la paraula poètica.
Corazón, coraza
(M. Benedetti)
Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.
Corazón, coraza
(M. Benedetti)
Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza
porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro
porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
