Un matí d'estiu al poble de Petra, els meus companys de l'equip ciclista i jo ens disposàvem a anar a fer una carrera que passava pels pobles del centre de l'illa.
Estàvem parlant de com organitzar la tàctica de la carrera, però els nostres rivals, ja coneixien tots els nostres trucs l l'entrenador ens va confessar que ja no sabia què fer per sorprendre els contraris.
Mentre encalentíem se'm va acudir una idea senzilla, però que realitzada amb precisió podria ser infal·lible.
- Es tracta d'establir un sistema de comunicació fent servir la llengua-. Vaig dir.
- Com és això?, va preguntar en Miquel que sempre pareix que bada.
- Molt senzill, en lloc de parlar-nos ens farem senyes amb la llengua, d'aquesta manera els rivals no entendran res.
- I quines han de ser aquestes senyes? , va voler saber en Biel.
- Si treim la llengua per amunt, com si volguéssim tocar-nos el nas, significarà que hem d'augmentar el ritme per anar eliminant els més dèbils.; si la treim cap a l'esquerra voldrà dir que un de nosaltres ha d'atacar;cap a la dreta significarà “fes el cap viu” que un contrincant s'està preparant per atacar, i finalment, si qualcú de nosaltres treu la llengua cap avall, voldrà dir que no pot pus”.
Així doncs decidírem seguir aquesta tàctica.
Una vegada que la carrera ja va haver començat, en Biel tragué la llengua per amunt i tots plegats vàrem augmentar la marxa deixant enrere un bon grapat de corredors.
Al cap de tres voltes en Colau tragué la llengua cap a la dreta perquè va sospitar que en Josep, de “Bicicletes Big Als” , es disposava a atacar. En Miquel, despistat, quasi va quedar despenjat.
A la darrera volta vaig treure la llengua cap a l'esquerra i vàrem iniciar un llarg esprint que ens va fer arribar a la meta en les tres primeres posicions.
Josep-Lluís Buades Clar 2nD
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada