Enllaçats pel català

dimecres, 30 de juny del 2010

"Silenci" a la biblioteca

La darrera classe dels alumnes de PQPI II, enguany, ha estat ben especial, perquè la poetessa catalana Carolina Ibac, qui ha col·laborat a distància durant tot aquest curs amb ells i amb la biblioteca, va visitar-nos per reflexionar conjuntament sobre el valor de la poesia i de la literatura.

Al següent vídeo podem escolar-la en directe, recitant el seu poema "Silenci", que va dedicar generosament a la biblioteca per celebrar-ne la inauguració i amb el qual, des d'aquesta, aprofitam per desitjar-vos un bon estiu ben farcit -com no!- de silents plaers lectors...

dissabte, 19 de juny del 2010

Adéu, Saramago...

Ahir ens va deixar l'home que ens emocionà explicant-nos, al seu famós discurs de recepció del premi Nobel, com el seu padrí analfabet s'acomiadà plorant de tots els arbres del seu hort abraçant-los un a un, abans de morir.

Avui recordam l'escriptor compartint amb tots vosaltres, els que ja n'éreu lectors però també els qui ho sereu, un dels seus contes més poc coneguts convertit en vídeo d'animació i narrat per ell mateix: La flor més gran del món.

Gràcies, Saramago.

dimecres, 2 de juny del 2010

Amor en la biblioteca

Els nostres companys de 2n de PQPI volen compartir amb tots vosaltres el següent poema de Liliana Cinetto, inclòs al llibre 20 poesías de amor y un cuento desesperado (Buenos Aires, Editorial Atlántida, 2003). Podeu consultar-lo també a l'entrada del seu blog La veu dels pecupins, que teniu enllaçat a la secció Blogosfera de la BE, a la part inferior d'aquest mateix blog. Esperam que vos agradi.


"Avui vos volem regalar un preciós poema d'amor traduït per a tots vosaltres. Un poema d'amor de Liliana Cinetto, Amor en la biblioteca. Són uns versos amb els que gaudireu molt. Conta una història molt bella. Uns versos d'amor que cavalquen per les ones de l'Atlàntic, d'una a l'altra banda, amb dues llengües que ens agermanen amb la poesia."



Amor en la biblioteca

Liliana Cinetto

(traducció M. Dolores Insa)

Conten que conten que hi havia

una vegada una princesa

que vivia en un estant

d’una vella biblioteca.

Sa casa era un conte de fades,

que quasi ningú no llegia,

estava entre un diccionari

i un llibre de poesia.

Solament alguns xiquets

n’acariciaven les pàgines

i visitaven de vegades

el seu palau de paraules.

Des de la torre més alta,

sospirava la princesa.

Llàgrimes de tinta negra

lletrejaven la seua tristesa.

És que ella estava avorrida

de viure la mateixa història

que de tant repetir-se

se sabia de memòria:

una bruixa l’encisava

per envejar la seua bellesa

i el príncep la salvava

per a casar-se amb ella.

Conten que conten que un dia,

just a l’últim estant

algú trobà un altre llibre

que no havia vist abans.

En obrir-lo amb suavitat

de les seues fulles groguenques

va eixir un capità pirata

que estava en aquesta novel·la.

Aguaitada entre les pàgines

la princesa el mirava.

Ell dibuixà un somriure

tan sols per saludar-la.

I taral·lejà la cançó

que el mar li canta a la lluna

i li regalà un collar

fet d’algues i d’escuma.

Assegut sobre un rengló

el pirata, cada nit,

l’esperava en un cantó

del capítol catorze.

I la princesa muntava

una escala de síl·labes

per trobar-se el pirata

en l’última represa.

Així es quedaven tot plegats

fins que traspuntava el sol,

escoltant el murmuri tebi

del mar, en un caragol.

Conten que conten que al maig

els dos se n’anaren un dia

i deixaren en els seus llibres

moltes pàgines buides.

Els personatges del llibre

ofesos protestaven

“Les princeses dels contes

no se’n van amb els pirates”.

Però ells ja estaven lluny,

molt lluny, en alta mar

i escrivien una altra història

conjugant el verb estimar.

El pirata i la princesa

aferrada al seu braç d’acer

naveguen per set mars

en un vaixell de paper.

La il·lustració és de Yuki Miyazaqk