Enllaçats pel català

dimarts, 29 de maig del 2012

Josep Lluís Buades Clar, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Treu la llengua i ... esprinta!


Un matí d'estiu al poble de Petra, els meus companys de l'equip ciclista i jo ens disposàvem a anar a fer una carrera que passava pels pobles del centre de l'illa.

Estàvem parlant de com organitzar la tàctica de la carrera, però els nostres rivals, ja coneixien tots els nostres trucs l l'entrenador ens va confessar que ja no sabia què fer per sorprendre els contraris.

Mentre encalentíem se'm va acudir una idea senzilla, però que realitzada amb precisió podria ser infal·lible.

- Es tracta d'establir un sistema de comunicació fent servir la llengua-. Vaig dir.

- Com és això?, va preguntar en Miquel que sempre pareix que bada.

- Molt senzill, en lloc de parlar-nos ens farem senyes amb la llengua, d'aquesta manera els rivals no entendran res.

- I quines han de ser aquestes senyes? , va voler saber en Biel.

- Si treim la llengua per amunt, com si volguéssim tocar-nos el nas, significarà que hem d'augmentar el ritme per anar eliminant els més dèbils.; si la treim cap a l'esquerra voldrà dir que un de nosaltres ha d'atacar;cap a la dreta significarà “fes el cap viu” que un contrincant s'està preparant per atacar, i finalment, si qualcú de nosaltres treu la llengua cap avall, voldrà dir que no pot pus”.

Així doncs decidírem seguir aquesta tàctica.

Una vegada que la carrera ja va haver començat, en Biel tragué la llengua per amunt i tots plegats vàrem augmentar la marxa deixant enrere un bon grapat de corredors.

Al cap de tres voltes en Colau tragué la llengua cap a la dreta perquè va sospitar que en Josep, de “Bicicletes Big Als” , es disposava a atacar. En Miquel, despistat, quasi va quedar despenjat.

A la darrera volta vaig treure la llengua cap a l'esquerra i vàrem iniciar un llarg esprint que ens va fer arribar a la meta en les tres primeres posicions.


Josep-Lluís Buades Clar 2nD

Antoni Fernández Canyelles, Treu la llengua! Sant Jordi 2012


Hi havia una vegada, un regne enmig del mar que a causa de la seva posició geogràfica sempre va ser el punt de mira de tota civilització que es volia estendre pels territoris que l’envoltaven.
Aquest regne era petit, pobre i humil. Possiblement és per això que de cada comunitat que hi passava n’absorbia el millor. Tantes foren les que deixaren la seva empremta que la cultura que en sortí d’allí era una barreja de quasi tot allò que l’envoltava.
Durant una època la gent del regne va viure tranquil·lament, modestament. Però un dia, va arribar l’esplendor econòmica a aquesta terra de la mà de gent entranya. La forma de vida va canviar, com havia fet tantes i tantes vegades. Gent nova va començar a interessar-se pel regne. Van començar a entrar-hi i sortir-hi. Alguns s’hi quedaven, d’altres només el visitaven i molts hi veien l’avarícia reflectida entre els seus paisatges.
De mica en mica van anar destruint el regne. Van canviar els boscs d’arbres i d’animals pels de formigó i asfalt. Allà on hi havia una llengua n’hi van instaurar dues, i després tres, i quatre; fins que les més poderoses del territori es van enfrontar. El poder de les dues llengües trontollava, fins al punt que el regne es va dividir en dos.
Les revoltes van esdevenir corrents pels habitants, ja que els governants no feien més que empitjorar el panorama i desocupar-se d’altres problemes de gran importància per al regne. Així que l’època d’esplendor econòmica es fa esfumar tan de pressa com havia arribat.
Conta la llegenda que al cap de molt de temps de guerres, revoltes, fam i patiment un dels bàndols va vèncer l’altre i, assaborint el poder que feia tant de temps que no tenia, no va saber perdonar i va desterrar els membres del bàndol contrari.

Aquesta història té una part certa. Evitem que desterrin el nostre mitjà de comunicació. Evitem que en prohibeixin expressar-nos lliurement. Treu la llengua per defensar els teus drets lingüístics i no permetis mai que et convencin per no fer-ho.

Antoni Fernàndez Canyelles, 3r C

Maria del Mar Mas Barón, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Hora i mitja després d'arribar era el seu torn. Es va aixecar com va poder després de sentir el seu nom i va entrar per aquella porta blanca que deia 'Consulta 1'. Ningú es va dignar a ajudar-lo, encara que es veia ben clar que no podia caminar bé i que necessitava ajuda.

Un cop dins la consulta es va asseure a la cadira de davant la taula. Darrere d'aquesta hi havia un home d'uns vint i molts o trenta pocs anys. Aquest ni va aixecar el cap quan en Pau va entrar, ni el va mirar. Duia els cabells curts, en punta, i una bata blanca a sobre d'una camisa de quadres de colors.

L'home pareixia de mal humor, cosa que no va estranyar en Pau, que havia vist la gran quantitat de gent que esperava a fora de la consulta. Aquell devia ser un dia complicat. L'home es va presentar:

-”Buenos días, soy Sergio, el médico de urgencias. ¿Qué le ocurre?”

-Bon dia! Avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama i la meva veïna m'ha acompanyat a l'hospital ja que no puc caminar.

-”¿Perdone?”

-Que avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a un peu i no puc caminar bé.

-”Discúlpeme, pero no lo entiendo.”

-Que sí, que avui, al matí, he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama.

-”¿Que qué?”

-Que m'he fet mal a la cama! No puc caminar bé!

-”¡Ah! Ya lo entiendo.. ¿Se le ha roto la cama, verdad? Pues eso no es problema mío. Yo soy médico, no carpintero.”

-Que no! Que m'he fet mal a la cama, el meu llit està en perfecte estat.

-”Perdone señor, pero si usted está en perfecto estado, no sé que hace en la consulta de urgencias del hospital. Si me disculpa debería irse, hay mucha gente esperando..”

[...]

Després d'una llarga conversa i de malentesos, el metge va acabar desistint i demanant un altre metge, el qual va entendre en Pau a la primera i el va atendre perfectament.

En una situació com aquesta, canviar nosaltres la llengua és la solució més ràpida, encara que no la més encertada. Tens el mateix dret que els altres d'utlitzar la teva llengua i tothom t'hauria de respectar. Si estimes la teva llengua, utilitza-la!

Maria del Mar Mas Barón, 4t A

Aina Maria Lladó Tomàs, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Na Maria era una noia de set anys que vivia amb els seus pares: en Gabriel i na Carme a Palma. Els seus pares treballaven de cambrers a una cafeteria de Marratxí, però a causa de la crisi el seu cap els havia acomiadat, ja que, la clientela havia disminuït molt durant aquest darrer any i com que s’havien quedat sense feina varen decidir obrir un restaurant al centre de la ciutat, però no sabien com muntar-lo de tal manera que hi anàs molta gent i que en el seu restaurant no es notés la crisi econòmica. Per tant, havia de ser un restaurant barat, original i amb un menjar de qualitat. En Gabriel i na Carme pensaven i pensaven, però no se’ls acudia cap idea nova i que tengués les característiques previstes, tot el que pensaven era molt vist, massa car, de baixa qualitat, etc.
 
Na Maria era petita però molt viva i intel·ligent i va veure que els seus pares estaven preocupats i escoltant unes quantes conversacions la nina va descobrir el que passava i va decidir ajudar els seus pares i trobar la millor idea que havia existit mai en el món de la cuina. Na Maria es va posar a cavil·lar, va buscar informació de restaurants a Internet, va consultar enciclopèdies, llibres de cuina i revistes, preguntà a veïns i a gent coneguda opinió culinària… I després d’uns dies de pensar i de lluitar per aconseguir ajudar na Carme i en Gabriel se li va acudir una idea: obririen un restaurant en què es mesclaria la cuina amb la mímica, concretament en treure la llengua. Aquest teatre consistiria en què ningú que estàs a dins el restaurant podria parlar, només es podrien comunicar treient la llengua. Quan els clients entrassin al restaurant haurien de treure la llengua tants cops com persones que volguessin menjar, és a dir, si volen una taula per dues persones haurien de mostrar la llengua al cambrer dues vegades; també, a la carta hi hauria un número a cada plat i beguda, aquest número indicaria quants cops el client ha de treure la llengua perquè els serveixin el plat i la beguda que ells volen. Si volguessin demanar a un empleat on es troben els banys hauria de treure la llengua inclinada cap un costat i si volgués demanar el compte hauria de treure la llengua cap avall i imitar un ca. Totes aquestes normes i alguna més que se li acudís anirien escrites a un foli i a cada client que entràs n’hi donarien un i els seurien a unes butaques que hi hauria a l’entrada del restaurant perquè les llegissin tranquil·lament abans de començar a actuar. Quan na Maria acabà de planejar la mímica del restaurant va pensar els altres temes: el restaurant es diria “Treu la llengua” i es servirien plats relacionats amb el món teatral i sobretot amb la mímica. Els preus no serien molt elevats, però no serien tan barats com a una pizzera o a una cafeteria, el seu restaurant seria d’una gran qualitat!

Després de pensar exactament com funcionaria el restaurant na Maria va anar a contar la idea als seus pares. Aquests, al principi varen fer una cara d’estranyats i de pensar que la seva filla pensava que tota la vida eren floretes. Però, a mesura que la seva filla els anava explicant tot el funcionament del restaurant, del menjar, de la mímica, els preus… ells van anar recuperant la seva cara normal i van somriure dient: És fantàstic!
La família va començar a preparar tot el que era necessari per posar en marxa aquell magnífic projecte que se li havia acudit a la seva filla: van escriure les normes de mímica, la carta amb els nombres, organitzaren els plats prevists a servir als clients, varen construir els banys, la cuina i la barra i compraren les taules i les cadires. Un any més tard tot ja estava preparat per obrir el restaurant: “Treu la llengua”, na Carme havia publicat al diari un anunci allà on indicava el dia que s’inaugurava el local i la seva originalitat i el mateix va fer en Gabriel amb la ràdio.

I així va ser com aquell dissabte d’octubre del 2009 en Gabriel, na Carme i la seva filla Maria van triomfar en el món culinari i aconseguiren el primer dia ja guanyar més de quaranta mil euros.
Al 2011 aquesta família era una de les més riques de totes les Illes Balears i havien ampliat el seu negoci per tot el món. Na Maria va guanyar un premi culinari per originalitat i gràcies a això es va convertir en la millor i més jove inventora d’Europa.

I segurament avui encara podeu trobar algun rètol de “Treu la llengua” per algun indret del nostre planeta.



Aina Maria Lladó Tomàs. 2n ESO D

dimecres, 9 de maig del 2012

Claustre indignat a l'IES Damià Huguet


Reproduïm íntegrament la carta d'indignació del Claustre del centre que publica avui el Diari de Balears:

A què jugam?
No volem que aquesta sigui una carta més. Ni un plany més d’un col·lectiu més d’entre els molts afectats per l’actual situació socioeconòmica.  És una reflexió sobre una de les múltiples cares d’una realitat global davant la qual no podem ni volem deixar de posicionar-nos. Com a personal docent que intentam fomentar la democràcia a les nostres aules, lamentam la manca total de diàleg i negociació que ha caracteritzat les decisions d’aquest executiu entorn dels temes que afecten tota la ciutadania.
S’ha trencat un consens que s’havia assolit durant el període en el qual els estats socials del benestar es consolidaren. Ara de cop i volta l’educació  i també la sanitat i els serveis socials en general han esdevingut una mercaderia més.
Des del nostre àmbit més proper hem presenciat estupefactes postures partidistes i demagògiques en relació amb l’ús de la llengua catalana als centres escolars, generant una crispació que no existia; hem vist com les taxes universitàries s’han disparat –avui en dia perilla que tornem a l’època en  la qual només els rics podien  estudiar; hem vist com es concertaven centres privats en detriment dels públics; hem vist com s’han suprimit els premis de recerca convocats per la UIB i que eren un gran estímul per als estudiants de secundària que s’hi presentaven no per la recompensa econòmica, sinó pel seu valor simbòlic –precisament l’IES Damià Huguet en va guanyar dos en la darrera convocatòria. I podríem continuar amb un llarg etcètera. Aquestes són les famoses autopistes de l’educació que el senyor Bauzá va prometre en campanya electoral? Amb aquest panorama tan desolador, quina motivació pot tenir avui en dia un estudiant? I els professors interins de la pública, quin futur els espera? Més gent qualificada a l’atur.
La decisió d’escriure aquesta carta  va ser presa dies abans de les darreres mesures anunciades pel govern d’aquesta comunitat. La situació actual no ens permet continuar-la en els termes inicials. La gravetat del que està passant traspassa els límits del que és humanament tolerable. Avui la referència al tancament de dos hospitals de Mallorca és imprescindible. Com podem acceptar que una persona en estat terminal no tengui garantits els espais i els professionals adequats i qualificats que li ajudin a morir dignament?  Davant aquests fets tan violents ens resulta anecdòtic parlar d’augment de ràtios, de supressió de premis d’investigació...
Des de quina legitimitat moral - més enllà de la legal que li atorguin les urnes- pot un govern que es va apujar el sou un 25% imposar sacrificis a la resta de la població? La justificació esgrimida –menys personal comporta una major càrrega de treball- és, a més, un insult a la intel·ligència.
Des de quina concepció de la justícia social es pretén que, mentre els principals responsables de la crisi són tractats amb guants de seda, siguin els sectors més vulnerables -padrins, discapacitats, aturats, immigrants- i una classe mitjana progressivament més empobrida els qui en suportin el gruix de les conseqüències? Amb el preu que estam pagant - retallades d'uns drets i degradació d'uns serveis públics que han costat molt d'aconseguir - ens hi jugam la cohesió social i un futur digne.
No podem ni volem callar. Hi ha moltes injustícies, la primera i la més flagrant és la de dir que no hi ha alternatives.
Claustre de professors IES Damià Huguet (Campos)

dimarts, 8 de maig del 2012

Encontre amb Carles el Saure

El passat 3 d'abril, just abans de les vacances de Pasqua, el centre va celebrar per endavant la diada de Sant Jordi, amb múltiples activitats i tallers simultanis emmarcats dins de la campanya Treu la llengua!. Aprofitàrem la jornada lúdico-festiva per realitzar, el mateix dia, la trobada amb l'escriptor Carles el Saure, l'autor convidat per la biblioteca durant el segon trimestre en el marc del nostre programa d'animació lectora Encontres amb escriptors. Aquesta vegada, la classe de filosofia de 1r de batxillerat B va preparar, coordinada pel professor Montserrat Alcaraz, l'entrevista a l'autor que podeu veure a continuació. Agraïm la disponibilitat del nostre autor convidat, Carles el Saure, per accedir de bon grat a participar al programa de la biblioteca -també a l'alumnat que en realitzà la gravació sota les indicacions del professor Xisco Llompart-, i per fer-nos compartir una estona de reflexió al voltant de la lectura i l'escriptura en una jornada tan significativa per a tot el centre.

divendres, 4 de maig del 2012

Pàgines Uep!, la revista del centre

Aquí teniu el número de la revista Pàgines Uep! que la Comissió de Normalització Lingüística del centre ha tret a finals de la segona avaluació. Ja estan treballant per editar el proper número, que també us presentarem en format digital. Gaudiu-ne...!