Martí Moreno Julià, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Una aventura improvisada a Veneçuela

Immersos en una indecisió, ens plantejàvem la possibilitat de viatjar aquest dijous a les 10:00 hores per a la Cascada del Vi, a l'estat Lara (Veneçuela). Des de Maracaibo, el nostre lloc d'origen, la referència esmentada era d'uns 480 km aproximadament. Avaluant avantatges i desavantatges, vam decidir partir a la nostra destinació: El Parc Nacional Dnira.

Ràpidament vam fer les maletes amb el necessari per passar un cap de setmana, mare, pare i Valentina vam prendre un autobús que deia "Barquisimeto". El nostre amic Esteve ens havia aconsellat prendre aquest transport i baixar-nos a la parada de Carora (1 hora abans d'arribar a Baquisimeto).

Un cop a l'autobús i després d'uns pocs entrebancs, en el terminal de passatgers, pare i mare ens vam adonar que no teníem ni la més mínima idea d'on ens dirigíem, i molt menys com arribar. Tan sols coneixíem el nom del lloc destí: "Barbacoes".

Sortírem de Maracaibo en un buset amb destinació a "Barquisimeto", però vàrem decidir baixar-nos a la parada de "Sabaneta". En el camí i ja emocionats el pare va començar a sentir un lleuger mal de cap. Un cop a "Sabaneta” i després de preguntar a moltes persones la confusió va arribar. Els llocs de referència que havíem obtingut, no eren punts molt vistosos o clars, només eren llocs a la carretera on el pare i la mare van esperar amb tres grans bosses, un incòmode cotxe i un bebè de 7 mesos, mentre respiràvem fum de grans mosques sorolloses i suportàvem una calor desafiant.

Tot just podíem caminar, mentre es feia fosc, la tensió entre mare i pare creixia. Estàvem a punt de penedir quan passà una camioneta i ens va oferir acostar-nos una mica més a la nostra parada, en vista que a l'alberg quedaven pocs llocs lliures. El pare va haver d'embarcar a la maleta del cotxe.

Finalment arribem, havia fosquejat, tretze hores de viatge, última parada "Parc Nacional Dinira". El dolor al cap del pare no desapareixia. El sopar estava servida, el fred del canvi de clima semblava afectar-nos, vam decidir finalment anar al llit i descansar d'aquell llarg viatge.

El nostre amic sol ser matiner i poc abans de l'alba s'escoltava música rock a tot volum a tota la casa, el pare no semblava molt agraciat, aviat la mare va notar que es tractava d'una condició seriosa, els mals de cap del pare revelaven una mica més.

Mentre la nadona Valentina es divertia entre insectes i flors, pare va decidir ignorar el dolor que li impedia gaudir del viatge, així que va anar a tallar llenya per ajudar a fer les pizzes que prepararíem al forn a llenya que prometia deliciosos resultats, en pocs minuts arribà amb la llenya i el medi del seu cap sagnant ... Oh pels cels! Que et passa?!, Va dir la mare preocupada, el pare explicà que mentre tallava les branques, una va sortir volant directe al seu front. La situació de mal de cap del pare es va posar "una mica pitjor" amb el cop i amb l'ajuda del nostre amic Esteban, vam tornar al poble a buscar alguna medicina que l'ajudés a combatre la desagradable sensació. De tornada, semblàvem un hospital ambulant, entre antibiòtics, analgèsics i antiinflamatoris, les receptes de medicina natural que la mare oferia van quedar sepultades i va començar l'automedicació ...

Miraculosament va començar a difuminar el dolor, vam prendre la decisió de visitar el lloc motiu del nostre viatge: La Cascada del Vi, principal atractiu del Parc Nacional Dinira. Prenérem el cotxet, la mare va agafar les coses de Valentina i pare prenent precaucions va embolicar el seu cap perquè el sol imponent no descontrolés la seva condició.

El pare va despertar amb un relaxat semblant, Valentina, riallera, prenia el seu biberó, i la mare estava satisfeta. La resta del dia va passar entre rialles. Xerràvem amb els veïns del caseriu, vam conèixer la zona, Valentina, sorpresa, palpava cabres, vaques, gossos, gats i com animal se li creués, fent gestos de descobriments sorprendentes.Papá gaudia de fer les pizzes al forn de llenya, cosa que també estava aprenent, a més, van quedar boníssimes. Aquesta tercera nit, la serenata gállense no arribo a les nostres oïdes, doncs havíem de sortir a la matinada per poder prendre l'únic transport que ens portava de tornada a Barquisimeto, el lloc d'on sortiríem a la ciutat d'on arribem, Maracaibo. L'autobús sortiria a les 3:30 am, i el nostre amic Esteban, fraternalment ens va deixar a les portes del mateix i va començar el viatge de retorn.

Entre el cansament del pare, la fatiga de la mare i la calor de Valentina, arribem sans, fora de perill, esgotats i feliços després d'unes llargues 10 hores a la llar familiar a la ciutat de Maracaibo.

Martí Moreno Julià, 3r C

Josep Lluís Buades Clar, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Treu la llengua i ... esprinta!


Un matí d'estiu al poble de Petra, els meus companys de l'equip ciclista i jo ens disposàvem a anar a fer una carrera que passava pels pobles del centre de l'illa.

Estàvem parlant de com organitzar la tàctica de la carrera, però els nostres rivals, ja coneixien tots els nostres trucs l l'entrenador ens va confessar que ja no sabia què fer per sorprendre els contraris.

Mentre encalentíem se'm va acudir una idea senzilla, però que realitzada amb precisió podria ser infal·lible.

- Es tracta d'establir un sistema de comunicació fent servir la llengua-. Vaig dir.

- Com és això?, va preguntar en Miquel que sempre pareix que bada.

- Molt senzill, en lloc de parlar-nos ens farem senyes amb la llengua, d'aquesta manera els rivals no entendran res.

- I quines han de ser aquestes senyes? , va voler saber en Biel.

- Si treim la llengua per amunt, com si volguéssim tocar-nos el nas, significarà que hem d'augmentar el ritme per anar eliminant els més dèbils.; si la treim cap a l'esquerra voldrà dir que un de nosaltres ha d'atacar;cap a la dreta significarà “fes el cap viu” que un contrincant s'està preparant per atacar, i finalment, si qualcú de nosaltres treu la llengua cap avall, voldrà dir que no pot pus”.

Així doncs decidírem seguir aquesta tàctica.

Una vegada que la carrera ja va haver començat, en Biel tragué la llengua per amunt i tots plegats vàrem augmentar la marxa deixant enrere un bon grapat de corredors.

Al cap de tres voltes en Colau tragué la llengua cap a la dreta perquè va sospitar que en Josep, de “Bicicletes Big Als” , es disposava a atacar. En Miquel, despistat, quasi va quedar despenjat.

A la darrera volta vaig treure la llengua cap a l'esquerra i vàrem iniciar un llarg esprint que ens va fer arribar a la meta en les tres primeres posicions.

Josep-Lluís Buades Clar 2nD

Antoni Fernández Canyelles, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Hi havia una vegada, un regne enmig del mar que a causa de la seva posició geogràfica sempre va ser el punt de mira de tota civilització que es volia estendre pels territoris que l’envoltaven.

Aquest regne era petit, pobre i humil. Possiblement és per això que de cada comunitat que hi passava n’absorbia el millor. Tantes foren les que deixaren la seva empremta que la cultura que en sortí d’allí era una barreja de quasi tot allò que l’envoltava.

Durant una època la gent del regne va viure tranquil·lament, modestament. Però un dia, va arribar l’esplendor econòmica a aquesta terra de la mà de gent entranya. La forma de vida va canviar, com havia fet tantes i tantes vegades. Gent nova va començar a interessar-se pel regne. Van començar a entrar-hi i sortir-hi. Alguns s’hi quedaven, d’altres només el visitaven i molts hi veien l’avarícia reflectida entre els seus paisatges.

De mica en mica van anar destruint el regne. Van canviar els boscs d’arbres i d’animals pels de formigó i asfalt. Allà on hi havia una llengua n’hi van instaurar dues, i després tres, i quatre; fins que les més poderoses del territori es van enfrontar. El poder de les dues llengües trontollava, fins al punt que el regne es va dividir en dos.

Les revoltes van esdevenir corrents pels habitants, ja que els governants no feien més que empitjorar el panorama i desocupar-se d’altres problemes de gran importància per al regne. Així que l’època d’esplendor econòmica es fa esfumar tan de pressa com havia arribat.

Conta la llegenda que al cap de molt de temps de guerres, revoltes, fam i patiment un dels bàndols va vèncer l’altre i, assaborint el poder que feia tant de temps que no tenia, no va saber perdonar i va desterrar els membres del bàndol contrari.

Aquesta història té una part certa. Evitem que desterrin el nostre mitjà de comunicació. Evitem que en prohibeixin expressar-nos lliurement. Treu la llengua per defensar els teus drets lingüístics i no permetis mai que et convencin per no fer-ho.

Antoni Fernàndez Canyelles, 3r C

Maria del Mar Mas Barón, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Hora i mitja després d'arribar era el seu torn. Es va aixecar com va poder després de sentir el seu nom i va entrar per aquella porta blanca que deia 'Consulta 1'. Ningú es va dignar a ajudar-lo, encara que es veia ben clar que no podia caminar bé i que necessitava ajuda.

Un cop dins la consulta es va asseure a la cadira de davant la taula. Darrere d'aquesta hi havia un home d'uns vint i molts o trenta pocs anys. Aquest ni va aixecar el cap quan en Pau va entrar, ni el va mirar. Duia els cabells curts, en punta, i una bata blanca a sobre d'una camisa de quadres de colors.

L'home pareixia de mal humor, cosa que no va estranyar en Pau, que havia vist la gran quantitat de gent que esperava a fora de la consulta. Aquell devia ser un dia complicat. L'home es va presentar:

-”Buenos días, soy Sergio, el médico de urgencias. ¿Qué le ocurre?”

-Bon dia! Avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama i la meva veïna m'ha acompanyat a l'hospital ja que no puc caminar.

-”¿Perdone?”

-Que avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a un peu i no puc caminar bé.

-”Discúlpeme, pero no lo entiendo.”

-Que sí, que avui, al matí, he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama.

-”¿Que qué?”

-Que m'he fet mal a la cama! No puc caminar bé!

-”¡Ah! Ya lo entiendo.. ¿Se le ha roto la cama, verdad? Pues eso no es problema mío. Yo soy médico, no carpintero.”

-Que no! Que m'he fet mal a la cama, el meu llit està en perfecte estat.

-”Perdone señor, pero si usted está en perfecto estado, no sé que hace en la consulta de urgencias del hospital. Si me disculpa debería irse, hay mucha gente esperando..”

[...]

Després d'una llarga conversa i de malentesos, el metge va acabar desistint i demanant un altre metge, el qual va entendre en Pau a la primera i el va atendre perfectament.

En una situació com aquesta, canviar nosaltres la llengua és la solució més ràpida, encara que no la més encertada. Tens el mateix dret que els altres d'utlitzar la teva llengua i tothom t'hauria de respectar. Si estimes la teva llengua, utilitza-la!

Maria del Mar Mas Barón, 4t A

Aina Maria Lladó Tomàs, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Na Maria era una noia de set anys que vivia amb els seus pares: en Gabriel i na Carme a Palma. Els seus pares treballaven de cambrers a una cafeteria de Marratxí, però a causa de la crisi el seu cap els havia acomiadat, ja que, la clientela havia disminuït molt durant aquest darrer any i com que s’havien quedat sense feina varen decidir obrir un restaurant al centre de la ciutat, però no sabien com muntar-lo de tal manera que hi anàs molta gent i que en el seu restaurant no es notés la crisi econòmica. Per tant, havia de ser un restaurant barat, original i amb un menjar de qualitat. En Gabriel i na Carme pensaven i pensaven, però no se’ls acudia cap idea nova i que tengués les característiques previstes, tot el que pensaven era molt vist, massa car, de baixa qualitat, etc.

 

Na Maria era petita però molt viva i intel·ligent i va veure que els seus pares estaven preocupats i escoltant unes quantes conversacions la nina va descobrir el que passava i va decidir ajudar els seus pares i trobar la millor idea que havia existit mai en el món de la cuina. Na Maria es va posar a cavil·lar, va buscar informació de restaurants a Internet, va consultar enciclopèdies, llibres de cuina i revistes, preguntà a veïns i a gent coneguda opinió culinària… I després d’uns dies de pensar i de lluitar per aconseguir ajudar na Carme i en Gabriel se li va acudir una idea: obririen un restaurant en què es mesclaria la cuina amb la mímica, concretament en treure la llengua. Aquest teatre consistiria en què ningú que estàs a dins el restaurant podria parlar, només es podrien comunicar treient la llengua. Quan els clients entrassin al restaurant haurien de treure la llengua tants cops com persones que volguessin menjar, és a dir, si volen una taula per dues persones haurien de mostrar la llengua al cambrer dues vegades; també, a la carta hi hauria un número a cada plat i beguda, aquest número indicaria quants cops el client ha de treure la llengua perquè els serveixin el plat i la beguda que ells volen. Si volguessin demanar a un empleat on es troben els banys hauria de treure la llengua inclinada cap un costat i si volgués demanar el compte hauria de treure la llengua cap avall i imitar un ca. Totes aquestes normes i alguna més que se li acudís anirien escrites a un foli i a cada client que entràs n’hi donarien un i els seurien a unes butaques que hi hauria a l’entrada del restaurant perquè les llegissin tranquil·lament abans de començar a actuar. Quan na Maria acabà de planejar la mímica del restaurant va pensar els altres temes: el restaurant es diria “Treu la llengua” i es servirien plats relacionats amb el món teatral i sobretot amb la mímica. Els preus no serien molt elevats, però no serien tan barats com a una pizzera o a una cafeteria, el seu restaurant seria d’una gran qualitat!

Després de pensar exactament com funcionaria el restaurant na Maria va anar a contar la idea als seus pares. Aquests, al principi varen fer una cara d’estranyats i de pensar que la seva filla pensava que tota la vida eren floretes. Però, a mesura que la seva filla els anava explicant tot el funcionament del restaurant, del menjar, de la mímica, els preus… ells van anar recuperant la seva cara normal i van somriure dient: És fantàstic!

La família va començar a preparar tot el que era necessari per posar en marxa aquell magnífic projecte que se li havia acudit a la seva filla: van escriure les normes de mímica, la carta amb els nombres, organitzaren els plats prevists a servir als clients, varen construir els banys, la cuina i la barra i compraren les taules i les cadires. Un any més tard tot ja estava preparat per obrir el restaurant: “Treu la llengua”, na Carme havia publicat al diari un anunci allà on indicava el dia que s’inaugurava el local i la seva originalitat i el mateix va fer en Gabriel amb la ràdio.

I així va ser com aquell dissabte d’octubre del 2009 en Gabriel, na Carme i la seva filla Maria van triomfar en el món culinari i aconseguiren el primer dia ja guanyar més de quaranta mil euros.

Al 2011 aquesta família era una de les més riques de totes les Illes Balears i havien ampliat el seu negoci per tot el món. Na Maria va guanyar un premi culinari per originalitat i gràcies a això es va convertir en la millor i més jove inventora d’Europa.

I segurament avui encara podeu trobar algun rètol de “Treu la llengua” per algun indret del nostre planeta.

Aina Maria Lladó Tomàs. 2n ESO D

Antònia Escales Oliver, de 3r C, relat guanyador ex-aequo de Sant Jordi 2010 (2n cicle)

Pluja de records

La foscor ho cobreix tot i ara mateix estic submergida en l’obscuritat més absoluta; no hi ha ni el menor rastre de llum. No sé perquè no puc obrir els ulls, però sé que si els obro passarà alguna cosa terriblement desagradable, potser per això, el meu subconscient no em deixa obrir-los. Però hi ha una cosa que sento i que puc distingir clarament: una sèrie infinita de diminutes gotes que cauen ininterrompudament com el tic-tac d’un rellotge sobre una gran superfície d’aigua i que semblen imparables. Inesperadament una fiblada de dolor em travessa el cap i pareix com si m’estiguessin clavant un ganivet.

Em desperto sobtadament i puc comprovar que acabava de tenir un malson, però era tan real... Em sembla que ja ho havia somiat, o era un record? No ho sé... I ara que ho penso, qui sóc jo?

Obro els ulls i m'enlluerno amb l'esplendor de la llum del dia. Miro al me voltant i veig que estic allargada en un llit d'un hospital. I quan m'intento incorporar, una terrible fiblada de dolor em recorre el cap i em fa tornar a estirar-me.

Tot seguit, entra per la porta un home que va vestit amb una bata blanca, el doctor. En veure que estic desperta, se m'acosta i em pregunta:

- Veig que t'has despertat i que et trobes més o menys bé. Has estat exactament tres dies en coma. Saps què et va passar?

- No - li contesto. La veritat és que no me'n recordo de res en absolut, ni tan sols del meu nom ni d'on visc ni de quants anys tinc-. No me'n recordo de res...

- Tens una forta contusió a la zona occipital del crani. Si no te’n recordes de res deus sofrir una amnèsia, que pot ser parcial o total. Si és parcial, a poc a poc et vindran al cap records o somnis del teu passat.

- He tingut un somni –li dic-. La veritat és que no sé què significa i no me’n vull recordar pas, però potser si me’n recordo, podré deixar de somiar-ho. Sé que no m’agradarà saber què hi ha al meu voltant quan obri els ulls. No ho vull saber…

- Veig que és un record més aviat desgradable o dolorós, però me’l podries explicar?

- Sí, suposo que sí... Doncs... estic a les fosques, és a dir, o no puc obrir els ulls o estic a un lloc sense llum, per tant, no puc veure què està passant al meu voltant, però puc sentir un clar i continu goteig d’aigua. Després sento una forta fiblada al cap i em desperto.

- No sé què deu representar... I dius que no hi veies?

- Crec que tenia els ulls tancats i... crec que no és que no els pogués obrir, sinó que no volia fer-ho...

- Ja... –i es va quedar pensatiu-. Potser és el record del moment en què et vas donar el cop al cap i per això no vols veure.

-Potser...

- Bé, de totes maneres és millor que no t’hi esforcis massa intentant recordar. És millor que reposis.

- D’acord. Tanmateix no tinc ni ganes ni forces per recordar res.

Estic molt cansada, el cap em fa mal i em ulls se'm tanquen; me'n vaig a dormir un altre cop.

Un altre cop torno estar envoltada de foscor i no paro de sentir aquest incansable goteig. El cap em dóna voltes i tinc unes fiblades molt fortes que no em deixen pensar amb claredat. No! Em vull despertar!

Em desperto de cop, tota mullada de suor, però una suor freda, que em
recorre esgarrifosament tot el cos. Estic marejada i el cap em fa tant mal que sembla que m'hagi d'explotar! Em sembla que em tornaré a estirar, però aquesta vegada no m'adormiré; em quedaré desperta, com a mínim, fins que es faci de dia.

Les hores passen lentament mentre reflexiono sobre els somnis que he tingut. Miro el rellotge i veig que només són les cinc de la matinada. No hi ha res que m'animi. Dono voltes i més voltes a aquests somnis, però res... No se m'acut què poden ser aquestes gotes d'aigua. Si obrís els ulls, potser veuria alguna cosa. Un goteig pot ser l'aigua que cau d'una aixeta, la d'una canal... No ho sé ni ho vull saber, però segurament com més aviat ho sàpiga, abans deixaré de somiar-ho.

Evidentment, el somni és, com bé va dir el doctor, el moment en què vaig tenir l’accident, ja que tinc una punyent fiblada que no em deixa pensar. Però ara que hi penso no degué arribar a l’hospital sola? Qui em va portar fins aquí? Ho hauré de preguntar a algú... M’està agafant molta son, però no em vull adormir.

Foscor. No, foscor un altre cop, no! Un moment... Aquesta vegada és diferent, no és el mateix somni! Ara puc obrir els ulls, però hi veig borrós i el cap em continua fent molt mal. M’estic arrossegant pel terra d’un pis. No està gaire ben il·luminat, però entra la llum de la lluna i més o menys veig per on vaig.

Puc arribar fins a la porta, però no tinc prou forces. Increïblement, una força que no sé d’on surt, s’apodera de mi i, amb un esforç titànic, em poso de genolls i obro la porta. Després, estic tan cansada, que caic inevitablement a terra. Descanso uns quants minuts que semblen hores i, a continuació, continuo arrossegant-me lentament fins a les escales. Em giro i baixo a l’inrevés, és a dir, amb els peus al davant, i aconsegueixo arribar al primer pis perquè resulta que, al principi, estava al tercer. De sobte, no puc seguir més, s’esvaeix tota l’energia i em començo a desmaiar, però abans de que això passi, algú m’agafa i just després la visió es difumina i tot queda a les fosques.

Em desperto i veig que són les set del matí. Estic recuperant la memòria. Ara comencen a quadrar les coses. Jo segurament estava al bany i és allà on em vaig fer aquest cop al cap. I per això sentia el goteig d’aigua, perquè no havia pogut tancar bé l’aixeta. A causa del fort cop, em quedo inconscient a terra i, al cap d’una estona, recupero el coneixement i intento sortir d’allà suposadament per demanar ajuda. M’he d’arrossegar perquè les forces no m’arriben a més i per això em costa arribar fins al primer pis. Allà algú em troba i em porta a l’hospital. Així queda resolt el misteri! Ara puc estar més tranquil·la...

Unes hores més tard, a les nou del matí, el doctor entra a l’habitació per fer una revisió del meu estat. Després de comprovar-ho em pregunta:

- Has tingut algun somni nou o t’has recordat d’alguna cosa?

- Sí –li contesto. I, a continuació, li explico el meu somni i les conclusions a que he arribat.

- Sí, té sentit... Aviat estaràs bé del tot, ja que vas recuperant la memòria.

- D’acord. Per cert, saps qui em va portar a l’hospital?

- Va ser un conegut del veí del primer A. Em va dir que no sabia qui eres, però que t’havia trobat en mal estat i que, evidentment, no et podia deixar amb aquella ferida.

- Ja...

Ja sé què em va passar, però tot i així tinc la sensació que em falta saber alguna cosa. Quan vaig tenir el primer somni, tenia una sensació de pànic perquè no volia saber què hi havia al meu voltant. Realment, jo en cap moment he vist el bany, que és el lloc on va passar tot. Només sentia aquell goteig d’aigua. Per què no volia obrir els ulls?

Ahh! Un altre cop aquesta fiblada! No pot ser... Un munt de records m’estan venint a la ment, començant pels darrers: els del dia de l’accident. Aquests records m’estan mostrant la veritat del que va passar, i és bastant diferent del que jo vaig interpretar. No pot ser que això fos el que va passar! No pot ser veritat...

M’aixeco del llit ràpidament i em poso les sabates disposada a sortir corrents. M’és igual si em veuen, no penso perdre temps. Surto de l’hospital i agafo un metro fins a la parada que em deixa més a prop de casa. Quan vaig sortir vaig deixar la porta sense tancar amb clau, cosa que significa que estarà oberta. Pujo fins al tercer pis i obro la porta. Corro tan ràpid que quasi m’entrebanco anant cap al bany.

L’escena és horrorosa. Les cames em fallen i caic a terra, els ulls se m’omplen de llàgrimes i em poso a plorar i a cridar desconsoladament com si estigués boja, tot i que sé que no serveix de res, que ja és massa tard... Davant meu tot estava cobert de sang, és l’escena perfecta d’una pel·lícula de por. Però això no és ficció. La banyera està plena d’aigua mesclada amb sang i l’aixeta deixa escapar les gotes d’aigua que he tingut ficades dins el meu cap. Recolzat a la vorera de la banyera hi ha una cadàver, també cobert de sang: el de la meva mare.

Ja feia temps que el meu pare discutia contínuament amb la mare i que, de vegades, l’insultava i la maltractava físicament. Ho hauria d’haver denunciat. Però tenia por. Si jo o la meva mare ho haguéssim fet, això no hauria passat. Després d’atacar a la meva mare, jo vaig anar a veure què havia passat, perquè havia sentit un crit desesperat de la meva mare. En veure què havia passat em vaig quedar paralitzada i el meu pare, en veure que l’havia vist, em va empènyer contra la paret i va ferir al lavabo i la resta va ser tal i com la recordo al somni.

Plou. Fins i tot el temps sembla estar trist: els núvols són grisos, no es veu el sol enlloc i la pluja cau sense parar sobre els paraigües negres. Tots els meus familiars i amics han acudit a l’enterrament. Crec que en el fons tothom se sent culpable perquè tots ho sabíem, però no fèiem res per evitar-ho. Ara tindrem la consciència tacada per aquest fet. Aquest és un dels dies més tristos de la meva vida. No sé si ho arribaré a superar mai. La meva mare ho significava tot per mi i ja no hi és. Ara comença una nova vida per mi, una vida difícil i sense la persona que m’havia ajudat i estimat tot aquest temps.