Isabel Maria Martorell Ferrer, La solidaritat, Sant Jordi 2013

La solidaritat

Obri a poc a poc els ulls. La llum li molesta. Quan de temps ha dormit? No ho sap, però el mal de cap encara el té. Li fa mal l’esquena d’estar en aquella posició. Deu haver dormit més del que s’imagina. Intenta moure’s però es mareja. Millor es queda quiet.

Observa la petita habitació, feta de pals de fusta i trossos de roba. On és la mare? I na Sahana? L’han deixat sol? Aixeca un poc el cap però el torna a baixar immediatament. No pot, es mareja terriblement. Sent que prest tornaran a començar els horribles mals de panxa i la suor freda. Com odia estar així. Ho passa fatal... igual que la seva mare i la seva germana. I no vol que pateixin més. Ja va bastar el mal que va causar la mort del seu pare. No les pot deixar soles. S’ha de recuperar, ja mateix!

Per la petita obertura que fa de porta entra, de sobte, na Sahana, carregada amb un poal d’aigua i amb els seus rissos de pèl negre que la fan tan encantadora. En veure’l despert, riu contenta i amolla el poal tan bruscament que per poc no s’escampa tota l’aigua. Corre cap a on es troba el seu germà i s’ajeu al costat del petit llit fet amb trossos de tela.

–Bon dia Yariq! En realitat ja es per la tarda... però bé. Com estàs?–el saluda na Sahana agafant-li la ma. Sap que no el pot abraçar ni moure’l molt perquè es mareja i té mal.

–Molt bé– menteix. Na Sahana ho sap, però no es llevarà el somriure de sobre. El que menys necessita el seu germà és pessimisme.

–Estic contenta!–somriu la nina– Ara vindrà la mare, li han regalat un peix perquè ens el prepari avui per sopar! No es increïble?

–Sí, ja estic desitjant sopar–diu en Yariq i somriu com pot.

Just després entra per la porta la seva mare, que porta també un poal d’aigua i un peix. Somriu en veure al seu fill despert, com ha fet na Sahana, però ella fa menys via en amollar les coses.

–Hola, mare–diu en Yariq somrient.

–Shht, no parlis–li diu la seva mare, asseient-se al costat de na Sahana– Com et trobes? Has dormit dos dies sencers!

Dos dies?! No s’ho pot creure. Mai havia dormit tant. I això que fa temps que està malalt. Però el que més li estranya és que no te gens de gana.

–Estic bé–ara ja ha canviat el “molt bé” per un “bé” tot sol. Sap que, tan mateix, se li nota que segueix igual.

–Tens set? Vols un poc d’aigua?– li demana la seva mare.

En Yariq diu que sí amb el cap i na Sahana s’aixeca ràpidament. Agafa la part d’abaix d’una botella de plàstic tallada pel mig, que és el que empren com a tassó. El fica dins un dels poals i l’omple d’aigua. El du cap al seu germà.

En Yariq l’agafa, com pot, i se l’acosta a la boca. Ja ni té forces per agafar un tassó i beure. S’empassa dos glops. Sent una punxada al ventre, tan forta que li fa amollar el tassó, que cau a terra escampant tota l’aigua. Aquestes punxades són horribles. És com si milers de persones dins del seu estómac li clavessin ganivets a las parets d’aquest òrgan. Només duren uns segons... però són uns segons de pura agonia.

Es tomba al llit, en la postura que estava. Una cosa té clara: no vol beure pus. Té son. La seva mare i na Sahana pareix que li llegeixen els pensaments, perquè s’aixequen i el deixen tranquil.

En Yariq s’adorm. Espera estar millor avui vespre. Te ganes de tastar aquell peix. Però la realitat es que no soparà aquest vespre.

***

Na Sahana ha estat la primera en llevar-se quan ha sentit els crits. Primerament, no sabia d’on provenien. Estava mig adormida. Però després se n’ha adonat que venien del llit del seu germà. Ha despertat a la seva mare, que dormia al seu costat. Té un somni molt profund així que li ha costat fer-la reaccionar.

La mare ha enviat a na Sahana a avisar a alguns dels seus veïns perquè els ajudessin, mentre ella se’n cuidava d’en Yariq, que es retorçava i gemegava de pur dolor.

Alguns dels veïns han anat a avisar al curandero de la tribu que ara es a la casa d’en Yariq, al seu costat, resant. No sap què més pot fer. Si els Déus han castigat al noi, l’ha de deixar en les seves mans.

Tothom està en silenci, menys na Sahana i la seva mare, que intenten somriure i donar ànims a en Yariq perquè aguanti, convèncer-lo de que tot anirà bé, de que prest se li espassarà. Però les seves llàgrimes fan el que diuen soni molt poc convincent. En el fons, totes les persones allà presents, saben que en Yariq no se’n sortirà d’aquesta. És la seva darrera nit entre ells.

En Yariq no pot pus. Aquest mal és insuportable. Sembla com si dos-cents trepants, tres mil ganivets i un milió de perforadores li estiguessin esgarrapant la panxa des de dins. És el mateix mal que li feien les punxades però aquest cop no atura. És un mal constant. Per què li ha de passar això a ell? Què ha fet de dolent? Per què no atura el mal?!

I de sobte, tot es torna borrós. El mal s’espassa. Li entra son. Què bé. A la fi, tot atura. Segur que ara dormirà una estona i l’endemà estarà curat del tot. Segur.

Però el que en Yariq no sap, és que l’endemà no despertarà. Ni demà, ni mai.

***

N’Ismael sospira. Aquesta historia quasi li ha fet plorar. De veritat hi ha nins que ho passen tan malament? De veritat hi ha gent que sofreix d’aquella forma a l’Àfrica i a altres països del món? És difícil imaginar-ho. Clar que ell, en el fons, viu en un món ple de comoditats i no sap com ficar-se dins la pell d’un noi com en Yariq.

Després de llegir això no pensa quedar-se de braços creuats. Sap que ell tot sol no pot salvar a tota la gent en problemes com en Yariq i la seva família. Però segur que pot fer alguna cosa. Començarà per convèncer als seus pares sobre aquesta causa, i també als seus amics. Investigarà sobre algunes ONG com la Creu Roja, Mans Unides, etc. Segur que els seus pares acceptaran a fer una donació o alguna cosa. Tota petita acció és molt.

Està mentalitzat: ell que pot, ha d’ajudar. Sap que si ell estigués en una situació com la d’en Yariq, li agradaria que li ajudessin, portant-li un metge que el pogués ajudar i medicines, per exemple. Entre tots ho podríem fer, podríem aconseguir una vida digne per a tots. Perquè, al cap i a la fi, tots som humans i tots mereixem viure com Déu mana, no es ver?

Entre tots podem canviar el final del conte d’en Yariq i el de molts altres nins i nines que com ell. Escriguem un final feliç per a ells!

Isabel Maria Martorell Ferrer, 2n C

Bàrbara Cancino Ramírez, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Un somriure per Ahmed: dos móns totalment diferents

Bon dia, el meu nom és Zachary, però els meus amics em diuen Zach. Tinc deu anys i visc a Suïssa a una casa molt gran, comparada amb les que hi ha al meu poble. El meu pare m’ha promès que enguany farem un viatge que “mai oblidaré”, així com diu ell. Estic molt il·lusionat per anar-hi! Per aquí ningú no ha anat mai a aquest lloc, però els meus amics em diuen que allà on vaig als contes apareix com “el país del Sol”. Ja sabeu on em dirigeixo? Doncs a Etiòpia! Només queda un dia per a què l’avió surti i crec que avui a la nit no podré dormir de l’entusiasme que duc a dins! Però bé, ho intentaré, perquè en arribar vull fer moltes coses i no estar cansat, així que desitgeu-me bona nit i bon viatge!

És de matinada i ja som a l’aeroport, d’aquí a un moment ja hi serem a dins l’avió. Embarcar maletes, donar el passaport i apa, ja hi som! D’aquí a dues hores arribaré a la meva destinació.

El temps m’ha passat volant, mai més ben dit. Som a la capital d’Etiòpia, Adís Abeba, i fa moltíssima calor (ara entenc perquè li diuen “el país del Sol“). Hi ha un home que ens espera i té un cartell amb el nostre nom. Ens hi apropem i el seguim. Ens du fins a un cotxe i a dins d’aquest hi ha un nin més o manco de la meva edat. M’assec devora ell i li començo a parlar, però no em contesta i me mira amb uns ulls on es veu reflexada la por. Quin nin més estrany aquest, ni que jo tingués cara de delinqüent! El meu pare entra al cotxe i juntament amb ell el conductor. Té un accent molt rar i no sé si m’acostumaré. Em costa un poc entendre el que diu, però ens dirigim a una casa al centre de la capital. Pel que he entès, ells viuen davant nosaltres i, mira, aquella deu ser la casa! Baixem del cotxe i ens duen les maletes: el conductor la del meu pare i el nin la meva. Crec que li deu pesar i vaig a ajudar-lo, però el conductor ho veu, el renya i jo m’aparto de seguida. Quina casa més lluminosa! Deixem les maletes i li pregunto al conductor el seu nom i el del nin. Ell em contesta que nom Mustapha i que el nin, el seu fill, que té la meva edat, nom Ahmed. Surten a la porta i ens assenyalen on viuen ells. És una casa molt petita, jo la utilitzaria més bé per guardar-hi els estris de la piscina, no m’agradaria viure allí. Ens acomiadem i anem a sopar. Ens han preparat un menjar típic, no em fa gens de gola així que en meng poc, bec moltíssima agua (em moria de set) i quan arriben les postres les devoro! És hora d’anar a dormir, estic cansat. Quina habitació més gran, i està plena de joguines! Em quedo jugant una estona i trec el cap per la finestra. El llum de la casa de n’ Ahmed està encès i veig que ja es van a dormir també, però no tenen llit i dormen tots en un mateix matalàs a terra. Em quedo estorat, però els ulls se’m comencen a tancar. Bec aigua i em fico al llit.

Els raigs de sol que apareixen per la finestra em desperten. Trec el cap per comprovar si n’Ahmed encara dorm a terra i veig que el cotxe ja no hi és, però ell està fent net el carrer. Em vesteixo i baixo a berenar i just entrar trobo una nota que diu “Avui he d’anar a fer feina, tot el menjar està a la gelera i hi he contractat una dona per a que et cuidi. Si necessites res més, vés a demanar ajuda a ca n’ Ahmed. Besades i ens veiem a la nit, el pare”. Quin disgust, jo que volia passar el dia amb ell!

Les hores em passen molt lentament i em començo a avorrir. Ja sé, tinc una idea! Aniré a cercar n’ Ahmed per que jugui amb mi. Pugem a la meva habitació i presumesc de les meves joguines però em va sorprendre que no sabés per a què servien. Li vaig explicar que podies fer de tot i ràpidament va anar simpatitzant amb elles. Va trobar una pilota i em va demanar “i amb això, què puc fer?”. Vaig sortir corrent al carrer i ell em va seguir. Vaig xutar la pilota i ell em va imitar. Jugàrem tota la horabaixa i va ser la primera vegada que el vaig veure somriure. En arribar els nostres pares vaig demanar en Mustapha si n’ Ahmed podia quedar a dormir a casa. Va mirar que el carrer estava brut i la granera en terra. La seva expressió va canviar totalment i cridà unes paraules que no vaig entendre però no pareixien agradables. Li vaig demanar per favor i finalment va cedir. Que ens ho passàrem de bé aquella nit, i totes les altres! Ell es va convertir en el meu millor amic, sempre estàvem junts i jugàvem, anàvem d’excursió amb el pare a conèixer el país, menjàvem a restaurants molt luxosos i fins i tot vam fer un passeig amb helicòpter. Em va contar que mai no havia anat a aquells llocs i que mai no havia sentit la felicitat que va experimentar aquells dies. Jo estava sorprès perquè ell hi vivia allà, havia de ser jo qui mai no havia fet aquelles coses! També em sorprenien algunes de les preguntes que em feia com si jo feia feina o si també havia de fer nets els carrers. Jo li vaig respondre que d’allà on jo venia ja hi havia gent que li pagaven per a què s’encarregués de fer aquelles feines i que els nins estaven per jugar i per anar a l’escola. No sabia que era l’escola i em va fer enveja que ell no hi hagués d’anar cada dia.

El temps amb el meu nou amic passava molt aviat fins que va arribar el dia que ens vam haver d’acomiadar. Llàgrimes per aquí, abraçades per allà, paraules i moments que quedarien guardats per sempre en els nostres records i que tant de bo es poguessin repetir… Ell era un nin diferent de la resta d’amics que jo tenia a Suïssa i la seva mirada revelava experiències que estic convençut que amb paraules haguessin estat difícils d’explicar.

Abans d’anar-me’n vaig decidir que en comptes d’endur-me totes les joguines noves que tenia les hi vaig regalar, així com roba, una fotografia nostra, una carta i paper i tinta per a què em pogués respondre.

Quan érem a dins l’avió li vaig demanar al pare “creus que em respondrà la carta?” i ell em va dir que n’estava segur. Finalment li vaig demanar “i creus que serà feliç?” i em respongué que la felicitat estava en les petites coses que fem cada dia. Jo crec que porta tota la raó. Vaig tancar els ulls i quan els vaig tornar a obrir ja érem a Suïssa.

Bàrbara Cancino Ramírez, 4t A

Margalida Vidal Tur, La solidaritat, Sant Jordi 2013

La mudança

Quan la mare em va dir que ens havíem de mudar no vaig saber molt bé com reaccionar. Ja era la segona vegada que em mudava. El darrer pic va ser quan la mare i el pare es van barallar. No sé ben bé per què, “beneitures d’adult” em deien ells. Però tot va començar fa uns mesos, quan la mare em va dir que havia de deixar de comprar-me la meva revista preferida i que ja no podríem tornar al parc d’atraccions en una temporada. Jo em vaig enfadar molt! Ara que ja tenia l’edat i altura suficient per muntar a la muntanya russa petita: sis anys i un metre quinze. Però bé, em va demanar que tengués paciència, que aviat hi podria tornar a anar.

Uns dies després, va venir la padrina. Es varen posar a xerrar de coses estranyes: “imposts” i “hipoteca”. Què és això? Jo les escoltava des de darrere la paret de la sala. La mare va dir alguna cosa de que no arribàvem a final de mes i la padrina va dir que podia ajudar, però no molt, ja que la “pensió” no li arribava tampoc. Després, la padrina va dir que no es preocupés, que faria el que fos perquè no ens “desnonassin”. Quina paraula més estranya, “desnonar”, “desnonament”, ho vaig sentir vàries vegades a la conversa.

Un mes després, la mare va deixar d’anar a fer feina. La vaig sentir xerrar per telèfon amb la Irene, la tia. Li va dir que el cap de la empresa on la mare feia feina no podia permetre’s tant de personal i havia acomiadat un munt de gent.

Una setmana després la vaig sentir xerrant per telèfon amb el pare dient-li que el banc ens llevaria la casa. El banc no era el lloc on la mare anava a treure doblers? Per què ens volia llevar la casa? On viuríem nosaltres? Jo havia sentit a dir a classe a un professor que era un dret que tothom pogués tenir una casa per viure. Estava molt preocupada.

Va penjar i em va venir a cercar. Em va dir que ens havíem de mudar. Li vaig demanar per què. Però on ens n'anàvem? Em va dir que el pare i la seva dona havien trobat una caseta molt maca per a nosaltres, molt més maca que aquesta, però sobretot més barata, i per això ens anàvem. Em va dir que la podria pagar perquè els veïnats del barri havien fet tot el possible per trobar-li una feina a la mare i ara faria feina a un hotel. Després ens van venir a veure els veïnats. La mare els va dir que els estava molt agraïda per tot el que havien fet i que sempre els recordaria.

Margalida Vidal Tur, 2nC

Martí Moreno Julià, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Una aventura improvisada a Veneçuela

Immersos en una indecisió, ens plantejàvem la possibilitat de viatjar aquest dijous a les 10:00 hores per a la Cascada del Vi, a l'estat Lara (Veneçuela). Des de Maracaibo, el nostre lloc d'origen, la referència esmentada era d'uns 480 km aproximadament. Avaluant avantatges i desavantatges, vam decidir partir a la nostra destinació: El Parc Nacional Dnira.

Ràpidament vam fer les maletes amb el necessari per passar un cap de setmana, mare, pare i Valentina vam prendre un autobús que deia "Barquisimeto". El nostre amic Esteve ens havia aconsellat prendre aquest transport i baixar-nos a la parada de Carora (1 hora abans d'arribar a Baquisimeto).

Un cop a l'autobús i després d'uns pocs entrebancs, en el terminal de passatgers, pare i mare ens vam adonar que no teníem ni la més mínima idea d'on ens dirigíem, i molt menys com arribar. Tan sols coneixíem el nom del lloc destí: "Barbacoes".

Sortírem de Maracaibo en un buset amb destinació a "Barquisimeto", però vàrem decidir baixar-nos a la parada de "Sabaneta". En el camí i ja emocionats el pare va començar a sentir un lleuger mal de cap. Un cop a "Sabaneta” i després de preguntar a moltes persones la confusió va arribar. Els llocs de referència que havíem obtingut, no eren punts molt vistosos o clars, només eren llocs a la carretera on el pare i la mare van esperar amb tres grans bosses, un incòmode cotxe i un bebè de 7 mesos, mentre respiràvem fum de grans mosques sorolloses i suportàvem una calor desafiant.

Tot just podíem caminar, mentre es feia fosc, la tensió entre mare i pare creixia. Estàvem a punt de penedir quan passà una camioneta i ens va oferir acostar-nos una mica més a la nostra parada, en vista que a l'alberg quedaven pocs llocs lliures. El pare va haver d'embarcar a la maleta del cotxe.

Finalment arribem, havia fosquejat, tretze hores de viatge, última parada "Parc Nacional Dinira". El dolor al cap del pare no desapareixia. El sopar estava servida, el fred del canvi de clima semblava afectar-nos, vam decidir finalment anar al llit i descansar d'aquell llarg viatge.

El nostre amic sol ser matiner i poc abans de l'alba s'escoltava música rock a tot volum a tota la casa, el pare no semblava molt agraciat, aviat la mare va notar que es tractava d'una condició seriosa, els mals de cap del pare revelaven una mica més.

Mentre la nadona Valentina es divertia entre insectes i flors, pare va decidir ignorar el dolor que li impedia gaudir del viatge, així que va anar a tallar llenya per ajudar a fer les pizzes que prepararíem al forn a llenya que prometia deliciosos resultats, en pocs minuts arribà amb la llenya i el medi del seu cap sagnant ... Oh pels cels! Que et passa?!, Va dir la mare preocupada, el pare explicà que mentre tallava les branques, una va sortir volant directe al seu front. La situació de mal de cap del pare es va posar "una mica pitjor" amb el cop i amb l'ajuda del nostre amic Esteban, vam tornar al poble a buscar alguna medicina que l'ajudés a combatre la desagradable sensació. De tornada, semblàvem un hospital ambulant, entre antibiòtics, analgèsics i antiinflamatoris, les receptes de medicina natural que la mare oferia van quedar sepultades i va començar l'automedicació ...

Miraculosament va començar a difuminar el dolor, vam prendre la decisió de visitar el lloc motiu del nostre viatge: La Cascada del Vi, principal atractiu del Parc Nacional Dinira. Prenérem el cotxet, la mare va agafar les coses de Valentina i pare prenent precaucions va embolicar el seu cap perquè el sol imponent no descontrolés la seva condició.

El pare va despertar amb un relaxat semblant, Valentina, riallera, prenia el seu biberó, i la mare estava satisfeta. La resta del dia va passar entre rialles. Xerràvem amb els veïns del caseriu, vam conèixer la zona, Valentina, sorpresa, palpava cabres, vaques, gossos, gats i com animal se li creués, fent gestos de descobriments sorprendentes.Papá gaudia de fer les pizzes al forn de llenya, cosa que també estava aprenent, a més, van quedar boníssimes. Aquesta tercera nit, la serenata gállense no arribo a les nostres oïdes, doncs havíem de sortir a la matinada per poder prendre l'únic transport que ens portava de tornada a Barquisimeto, el lloc d'on sortiríem a la ciutat d'on arribem, Maracaibo. L'autobús sortiria a les 3:30 am, i el nostre amic Esteban, fraternalment ens va deixar a les portes del mateix i va començar el viatge de retorn.

Entre el cansament del pare, la fatiga de la mare i la calor de Valentina, arribem sans, fora de perill, esgotats i feliços després d'unes llargues 10 hores a la llar familiar a la ciutat de Maracaibo.

Martí Moreno Julià, 3r C

Aina Morant Lladonet, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

UNA NARRACIÓ INACABADA!

Això era i no era una TERRA que formava part d'un Estat on la llengua oficial era el castellà. En aquesta TERRA el castellà hi era cooficial junt amb una altra llengua, igual que succeïa en altres territoris de l'Estat. La TERRA eren les Illes Balears i la llengua esmentada, el català.

Un bon dia varen aconseguir el poder unes persones que varen decidir deixar la llengua catalana de part i la varen menysprear. Van començar a reduir els àmbits on es podia utilitzar i van anunciar que a partir de llavors el català, en l'administració pública, no seria un requisit sinó un mèrit; és a dir, no seria obligatori conèixer-lo, sinó que seria un punt a favor si el coneixien. Bona part de la població no va entendre que aquest fet perjudicava els habitants que utilitzaven i s'havien titulat en aquesta llengua. Podien trobar-se, per exemple, amb el cas que quan una padrina, ja d'edat avançada, intentava explicar què li passava, el facultatiu, a qui no s'havia requerit conèixer la llengua de la comunitat lingüística del territori, digués trobar-la molt simpàtica però hagués de recórrer als familiars perquè li traduïssin els símptomes. El següent que va intentar fer la gent que es trobava en el poder fou que la llengua d'aprenentage en l'educació fos el castellà, llengua oficial de l'Estat o que, com a mínim, els habitants (els pares) poguessin escollir en quina de les dues els infants aprendrien a llegir i escriure. Alhora es feien retallades en educació, a l'igual que en altres sectors, ja que l'Estat estava sumit en una gran i greu crisi econòmica...

Com acaba la meva narració? com podeu veure no té desenllaç, tot s'ha dit i començat però, encara que hagi utilitzat un temps verbal passat, tots sabeu que el que he narrat és més o menys el que passa actualment en la nostra TERRA. Tots nosaltres estem responent a aquests fets i mostrant la nostra opinió ja sigui en contra, TRAIENT LA LLENGUA, o a favor. Però per acabar la narració necessit saber quin serà el final de tot, així que...

CONTINUARÀ...

Aina Morant Lladonet, 4t A

Josep Lluís Buades Clar, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Treu la llengua i ... esprinta!


Un matí d'estiu al poble de Petra, els meus companys de l'equip ciclista i jo ens disposàvem a anar a fer una carrera que passava pels pobles del centre de l'illa.

Estàvem parlant de com organitzar la tàctica de la carrera, però els nostres rivals, ja coneixien tots els nostres trucs l l'entrenador ens va confessar que ja no sabia què fer per sorprendre els contraris.

Mentre encalentíem se'm va acudir una idea senzilla, però que realitzada amb precisió podria ser infal·lible.

- Es tracta d'establir un sistema de comunicació fent servir la llengua-. Vaig dir.

- Com és això?, va preguntar en Miquel que sempre pareix que bada.

- Molt senzill, en lloc de parlar-nos ens farem senyes amb la llengua, d'aquesta manera els rivals no entendran res.

- I quines han de ser aquestes senyes? , va voler saber en Biel.

- Si treim la llengua per amunt, com si volguéssim tocar-nos el nas, significarà que hem d'augmentar el ritme per anar eliminant els més dèbils.; si la treim cap a l'esquerra voldrà dir que un de nosaltres ha d'atacar;cap a la dreta significarà “fes el cap viu” que un contrincant s'està preparant per atacar, i finalment, si qualcú de nosaltres treu la llengua cap avall, voldrà dir que no pot pus”.

Així doncs decidírem seguir aquesta tàctica.

Una vegada que la carrera ja va haver començat, en Biel tragué la llengua per amunt i tots plegats vàrem augmentar la marxa deixant enrere un bon grapat de corredors.

Al cap de tres voltes en Colau tragué la llengua cap a la dreta perquè va sospitar que en Josep, de “Bicicletes Big Als” , es disposava a atacar. En Miquel, despistat, quasi va quedar despenjat.

A la darrera volta vaig treure la llengua cap a l'esquerra i vàrem iniciar un llarg esprint que ens va fer arribar a la meta en les tres primeres posicions.

Josep-Lluís Buades Clar 2nD

Antoni Fernández Canyelles, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Hi havia una vegada, un regne enmig del mar que a causa de la seva posició geogràfica sempre va ser el punt de mira de tota civilització que es volia estendre pels territoris que l’envoltaven.

Aquest regne era petit, pobre i humil. Possiblement és per això que de cada comunitat que hi passava n’absorbia el millor. Tantes foren les que deixaren la seva empremta que la cultura que en sortí d’allí era una barreja de quasi tot allò que l’envoltava.

Durant una època la gent del regne va viure tranquil·lament, modestament. Però un dia, va arribar l’esplendor econòmica a aquesta terra de la mà de gent entranya. La forma de vida va canviar, com havia fet tantes i tantes vegades. Gent nova va començar a interessar-se pel regne. Van començar a entrar-hi i sortir-hi. Alguns s’hi quedaven, d’altres només el visitaven i molts hi veien l’avarícia reflectida entre els seus paisatges.

De mica en mica van anar destruint el regne. Van canviar els boscs d’arbres i d’animals pels de formigó i asfalt. Allà on hi havia una llengua n’hi van instaurar dues, i després tres, i quatre; fins que les més poderoses del territori es van enfrontar. El poder de les dues llengües trontollava, fins al punt que el regne es va dividir en dos.

Les revoltes van esdevenir corrents pels habitants, ja que els governants no feien més que empitjorar el panorama i desocupar-se d’altres problemes de gran importància per al regne. Així que l’època d’esplendor econòmica es fa esfumar tan de pressa com havia arribat.

Conta la llegenda que al cap de molt de temps de guerres, revoltes, fam i patiment un dels bàndols va vèncer l’altre i, assaborint el poder que feia tant de temps que no tenia, no va saber perdonar i va desterrar els membres del bàndol contrari.

Aquesta història té una part certa. Evitem que desterrin el nostre mitjà de comunicació. Evitem que en prohibeixin expressar-nos lliurement. Treu la llengua per defensar els teus drets lingüístics i no permetis mai que et convencin per no fer-ho.

Antoni Fernàndez Canyelles, 3r C

Maria del Mar Mas Barón, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Hora i mitja després d'arribar era el seu torn. Es va aixecar com va poder després de sentir el seu nom i va entrar per aquella porta blanca que deia 'Consulta 1'. Ningú es va dignar a ajudar-lo, encara que es veia ben clar que no podia caminar bé i que necessitava ajuda.

Un cop dins la consulta es va asseure a la cadira de davant la taula. Darrere d'aquesta hi havia un home d'uns vint i molts o trenta pocs anys. Aquest ni va aixecar el cap quan en Pau va entrar, ni el va mirar. Duia els cabells curts, en punta, i una bata blanca a sobre d'una camisa de quadres de colors.

L'home pareixia de mal humor, cosa que no va estranyar en Pau, que havia vist la gran quantitat de gent que esperava a fora de la consulta. Aquell devia ser un dia complicat. L'home es va presentar:

-”Buenos días, soy Sergio, el médico de urgencias. ¿Qué le ocurre?”

-Bon dia! Avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama i la meva veïna m'ha acompanyat a l'hospital ja que no puc caminar.

-”¿Perdone?”

-Que avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a un peu i no puc caminar bé.

-”Discúlpeme, pero no lo entiendo.”

-Que sí, que avui, al matí, he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama.

-”¿Que qué?”

-Que m'he fet mal a la cama! No puc caminar bé!

-”¡Ah! Ya lo entiendo.. ¿Se le ha roto la cama, verdad? Pues eso no es problema mío. Yo soy médico, no carpintero.”

-Que no! Que m'he fet mal a la cama, el meu llit està en perfecte estat.

-”Perdone señor, pero si usted está en perfecto estado, no sé que hace en la consulta de urgencias del hospital. Si me disculpa debería irse, hay mucha gente esperando..”

[...]

Després d'una llarga conversa i de malentesos, el metge va acabar desistint i demanant un altre metge, el qual va entendre en Pau a la primera i el va atendre perfectament.

En una situació com aquesta, canviar nosaltres la llengua és la solució més ràpida, encara que no la més encertada. Tens el mateix dret que els altres d'utlitzar la teva llengua i tothom t'hauria de respectar. Si estimes la teva llengua, utilitza-la!

Maria del Mar Mas Barón, 4t A

Aina Maria Lladó Tomàs, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Na Maria era una noia de set anys que vivia amb els seus pares: en Gabriel i na Carme a Palma. Els seus pares treballaven de cambrers a una cafeteria de Marratxí, però a causa de la crisi el seu cap els havia acomiadat, ja que, la clientela havia disminuït molt durant aquest darrer any i com que s’havien quedat sense feina varen decidir obrir un restaurant al centre de la ciutat, però no sabien com muntar-lo de tal manera que hi anàs molta gent i que en el seu restaurant no es notés la crisi econòmica. Per tant, havia de ser un restaurant barat, original i amb un menjar de qualitat. En Gabriel i na Carme pensaven i pensaven, però no se’ls acudia cap idea nova i que tengués les característiques previstes, tot el que pensaven era molt vist, massa car, de baixa qualitat, etc.

 

Na Maria era petita però molt viva i intel·ligent i va veure que els seus pares estaven preocupats i escoltant unes quantes conversacions la nina va descobrir el que passava i va decidir ajudar els seus pares i trobar la millor idea que havia existit mai en el món de la cuina. Na Maria es va posar a cavil·lar, va buscar informació de restaurants a Internet, va consultar enciclopèdies, llibres de cuina i revistes, preguntà a veïns i a gent coneguda opinió culinària… I després d’uns dies de pensar i de lluitar per aconseguir ajudar na Carme i en Gabriel se li va acudir una idea: obririen un restaurant en què es mesclaria la cuina amb la mímica, concretament en treure la llengua. Aquest teatre consistiria en què ningú que estàs a dins el restaurant podria parlar, només es podrien comunicar treient la llengua. Quan els clients entrassin al restaurant haurien de treure la llengua tants cops com persones que volguessin menjar, és a dir, si volen una taula per dues persones haurien de mostrar la llengua al cambrer dues vegades; també, a la carta hi hauria un número a cada plat i beguda, aquest número indicaria quants cops el client ha de treure la llengua perquè els serveixin el plat i la beguda que ells volen. Si volguessin demanar a un empleat on es troben els banys hauria de treure la llengua inclinada cap un costat i si volgués demanar el compte hauria de treure la llengua cap avall i imitar un ca. Totes aquestes normes i alguna més que se li acudís anirien escrites a un foli i a cada client que entràs n’hi donarien un i els seurien a unes butaques que hi hauria a l’entrada del restaurant perquè les llegissin tranquil·lament abans de començar a actuar. Quan na Maria acabà de planejar la mímica del restaurant va pensar els altres temes: el restaurant es diria “Treu la llengua” i es servirien plats relacionats amb el món teatral i sobretot amb la mímica. Els preus no serien molt elevats, però no serien tan barats com a una pizzera o a una cafeteria, el seu restaurant seria d’una gran qualitat!

Després de pensar exactament com funcionaria el restaurant na Maria va anar a contar la idea als seus pares. Aquests, al principi varen fer una cara d’estranyats i de pensar que la seva filla pensava que tota la vida eren floretes. Però, a mesura que la seva filla els anava explicant tot el funcionament del restaurant, del menjar, de la mímica, els preus… ells van anar recuperant la seva cara normal i van somriure dient: És fantàstic!

La família va començar a preparar tot el que era necessari per posar en marxa aquell magnífic projecte que se li havia acudit a la seva filla: van escriure les normes de mímica, la carta amb els nombres, organitzaren els plats prevists a servir als clients, varen construir els banys, la cuina i la barra i compraren les taules i les cadires. Un any més tard tot ja estava preparat per obrir el restaurant: “Treu la llengua”, na Carme havia publicat al diari un anunci allà on indicava el dia que s’inaugurava el local i la seva originalitat i el mateix va fer en Gabriel amb la ràdio.

I així va ser com aquell dissabte d’octubre del 2009 en Gabriel, na Carme i la seva filla Maria van triomfar en el món culinari i aconseguiren el primer dia ja guanyar més de quaranta mil euros.

Al 2011 aquesta família era una de les més riques de totes les Illes Balears i havien ampliat el seu negoci per tot el món. Na Maria va guanyar un premi culinari per originalitat i gràcies a això es va convertir en la millor i més jove inventora d’Europa.

I segurament avui encara podeu trobar algun rètol de “Treu la llengua” per algun indret del nostre planeta.

Aina Maria Lladó Tomàs. 2n ESO D

Enllaçats pel català!

Enllaçats pel català és el nom d'una campanya en defensa de la llengua catalana que ha sorgit des dels instituts de secundària illencs, i que trobareu compartida al mur de la nostra nova pàgina de Facebook Biblioteca IES Damià Huguet.

L'escola en català, ara i sempre.

Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot

ELS DOS VESTITS

Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.

Margalida Adrover Cabot

Un viatge en el temps, de Sara Schweiss

UN VIATGE EN EL TEMPS

Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.

Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.

Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.

Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.

Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.

La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:

Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!

No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.

Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.

A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.

El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.

Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “

L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”

El venedor va fer que sí amb el cap.

N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.

L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.

“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.

O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.

I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.

De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.

El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.

Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.

Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.

De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".

La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”

Sara Schweiss

Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló

UN CONTE MÀGIC

Això era i no era una nina òrfena de set anys que nomia Sofia i vivia a un orfenat de Novosibirsk . Tenia els ulls blaus com el mar en ple hivern , els cabells negres com el carbó i unes faccions harmonioses que deixaven veure la bella dona en què es convertiria. Ella només esperava el dia en què uns pares adoptius l’anessin a buscar per poder tenir una família i fugir del tracte cruel i dels crits de na Irina , la responsable de l’orfenat .

Cada cop que mirava per la finestra i veia passar un cotxe s’imaginava una habitació pintada de rosa amb un munt de joguines només per ella , uns pares que li fessin un petó abans d’anar a dormir i un rebost ple de fruita , coses de les quals havia sentit a parlar algun cop, però que mai havia tingut. Així com anava passant el temps , però , tenia menys possibilitats que algú l’adoptés , ja que les parelles normalment escullen els més petits.

La Sofia estava cada cop més trista però tenia un consol , el seu secret. Mai havia explicat a ningú que podia moure objectes amb la ment , tenia por que la gent la jutgés i no s’acostessin a ella per ser estranya. Va descobrir aquest poder feia pocs mesos, quan va desitjar que la làmpada que hi havia al sòtil del bany caigués damunt la Irina , fet que la va deixar invàlida durant dos mesos. Des de llavors l’ha usat moltes vegades , sobretot per deixar en ridícul a les nenes i nens de l’orfenat que no li cauen bé o a la Irina . Un cop va fer que el plat de verdures de la Karina , la nina més dolenta de l’edifici , s’estampés contra la seva cara . Se’n van riure una setmana !

Un matí de maig , la Sofia va veure per la finestra com entrava a l’orfenat una parella . Ella desitjava, només , que se l’enduguessin a un lloc millor i pogués oblidar-se dels crits i els maltractaments de la malvada Irina . Va baixar les escales i va escoltar la conversa de la jove parella i la Irina des de darrere la porta . Va sentir com deien que volien una nena d’uns sis o set anys , morena d’ulls blaus . La Irina , però , no volia que ningú adoptés a la Sofia perquè l’odiava i sabia que la tractarien bé ; així que va dir que no havia ningú amb un perfil semblant .

Quan va escoltar aquella mentida , la nena es va enfadar i va moure una enciclopèdia del prestatge i es va amagar. Llavors , la Irina va sortir de l’habitació per anar a mirar que havia estat aquell soroll , fet que va permetre que la Sofia pogués entrar a la cambra .

Quan la jove parella va veure a la Sofia van acostar-se a ella i li van preguntar si volia ser la seva filla adoptiva i ella, eufòrica, va fer que si amb el cap . Els va explicar que la Irina no volia que l’adoptessin i llavors la nena es va posar a plorar . La família va sortir ràpidament per la porta, però la Irina va veure com es tancava . La Sofia i els seus pares van córrer cap al cotxe i la Irina no els va poder atrapar.

No va avisar la policia perquè havia arreglat moltes adopcions il·legals i no volia que la tanquessin a la presó .

Ara la Sofia tenia una mare , la Júlia, i un pare , l’Andreu, que se l’estimaven molt i vivien a Mallorca , lloc on tenien una casa els pares de la Sofia i on havien viatjat des de l’aeroport de Novosibirsk . A l’estiu va poder nedar i jugar a la platja i al setembre, va començar a anar a escola on va demostrar ser una nina molt intel·ligent . I pel que fa a la màgia, tot i que els seus pares van acceptar el seu poder, era tan feliç que cada cop l’utilitzava menys.

Mercè Adrover Perelló

La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles

LA CÀMERA DE JOSEP

Hi havia una vegada, en un poble apartat de la muntanya, a Mallorca, un fotògraf que aconseguia el que ningú més no podia: treia les millors fotografies de tot el món.

A poc a poc, aquest home que responia al nom de Josep, es va fer famós i, d’aquesta manera, va perdre la seva intimitat i la seva tranquil•litat, que eren els dos requisits essencials, per poder fer el que feia.

Casa seva era plena de periodistes durant tot el dia i, molts de cops, encara que sembli surrealista, també durant la nit.

Una tarda en què l’ambient pareixia estar més calmat en Josep, va sortir acompanyat de la seva inseparable càmera fotogràfica, a fer voltes pel bosc que tenia al darrere de casa seva. Caminant, caminant, arribà a un lloc preciós on mai no havia estat.

El que, com us podeu imaginar, no sabia era que aquell lloc era el centre d’un nexe, font de tot poder, en què tot era possible. Els desitjos més profunds de les persones s’hi feien realitat. I així passà amb en Josep.

El seu desig més gran era viure en un món format pels llocs precioses que havia fotografiat. I quan feu la fotografia d’aquell lloc, és va complir. Aquell lloc era tan fantàsticament fantàstic, que no podia deixar de somriure. Com que havia fet fotografies de tot el que més li agradava i de tot el que era necessari per a la vida, a aquell lloc no li faltava de res: tenia hospital, supermercat, boscos, aigua per regalar i vendre..., però el que no hi havia eren periodistes empiposos.

Així, en Josep recuperà per sempre més la pau i tranquil•litat que li havien robat i, tot i que ja no podia fer tantes fotografies com abans, fou la persona més feliç de damunt la Terra.

Antoni Fernàndez Canyelles

Resultats del concurs literari i dels jocs lingüístics

La Comissió de Normalització Lingüística ha organitzat, al llarg del passat segon trimestre, dues activitats adreçades als alumnes del centre amb la intenció de potenciar l'ús de la llengua catalana. Les activitats han estat: la segona edició dels Jocs lingüístics i el Concurs Literari de Relats Breus de Sant Jordi 2011.

Aquests són els resultats:

CONCURS LITERARI DE RELATS BREUS

CATEGORIA 1R I 2N d'ESO:

Primer premi: La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles.
Segon premi: Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló.
Tercer premi: Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot.

CATEGORIA 3R I 4T d'ESO

Primer premi: Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló.
Segon premi (ex aequo): Un viatge en el temps, de Sara Schweiss, i Un somni futurista, de Magdalena Ginard.

CATEGORIA BATXILLERAT

Primer premi: Barcelona 1933, d'Apol·lònia Barceló.


PREMIS DELS JOCS LINGÜÍSTICS DEL SEGON TRIMESTRE

Primer cicle d'ESO: Neus Fuster de 2n E, 20 punts.
Bernat Portell de 2n E, 20 punts.
Hasnae Laaraj de 2n E, 20 punts.

Segon cicle d'ESO: Soumia Laaraj de 4t D, 19 punts.
Aina Morant de 3r E, 18 punts.

Batxillerat: Miquel Àngel Adrover de 1r Batx B, 20 punts.
Apo·lònia Barceló de 1r Batx. B, 20 punts.
Antònia Morant de 1r Batx. A, 18 punts.

Professorat: Catalina Vidal del Dep. Socials, 20 punts.
Marga Paniza del Dep. Castellà, 17 punts.

A les properes entrades del bloc de la biblioteca anirem publicant els relats guanyadors. Enhorabona a tots els participants!

El català va amb tu!

Benvinguts a aquest nou curs! Enguany encetam les portes virtuals de la biblioteca promovent la participació al nou concurs de la Comissió de Normalització Lingüística del centre: "JUGA AMB LA LLENGUA".

Podreu participar-hi endevinant, descobrint, investigant... sobre els diversos aspectes de la llengua catalana. Com? Llegiu atentament les normes del concurs, i animau-vos a resoldre les primeres preguntes de la quinzena, que trobareu penjades des d'avui mateix al panell informatiu de la biblioteca i al de la Comissió de Normalització Lingüística! ;-)

NORMES DEL CONCURS
- Heu d'escriure les respostes en un full amb el vostre nom i llinatges, i el curs. L'heu de deixar a la bústia de consergeria.
- Les respostes han d'estar escrites correctament, en un paper reutilitzable! No hi pot haver faltes d'ortografia. Cada resposta valdrà 2 punts.
- No s'acceptaran respostes fora dels termini establerts.
- Els guanyadors seran els participants que més punts hagin obtingut en aquestes categories: 1r cicle d'ESO, 2n cicle d'ESO i PQPI, Batxillerat.

Hi haurà premis molt sucosos i, al final, un SÚPER PREMI!!! Sort a tothom.

Concurs literari de relats breus Sant Jordi 2010

Arriba Sant Jordi...! I, com ja és tradició al nostre centre, torna a convocar-se sota l'impuls de la comissió de normalització lingüística el Concurs literari de relats breus en català. Al cartell podeu consultar les bases, que també teniu disponibles al suro informatiu de la biblioteca.

Els relats guanyadors es publicaran a la revista de l'institut i a aquest mateix bloc...us animau a participar-hi?

Sant Jordi 2010

View more documents from Biblioteca IES Damià Huguet.