Enllaçats pel català
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris català. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 d’abril del 2013

Sant Jordi torna al centre

Ahir dijous 25 vàrem celebrar al centre la Diada de Sant Jordi. Aquest any hem continuat impulsant les iniciatives que duim endavant a l’institut a favor de la llengua catalana, després que el curs passat el Claustre s’adherís a la campanya Enllaçats pel Català, i durant els dies previs i posteriors a la Diada realitzàrem diverses activitats que culminaren, com ja és habitual, en l’organització simultània de diversos tallers culturals en què participà l’alumnat: així, el passat divendres 19 l'exalumne del centre Miquel Àngel Adrover impartí un taller de glosa popular a l’alumnat de 4t d’ESO, i avui mateix ha arribat la Flama per la Llengua a l'institut.

Durant el matí d'ahir, l’alumnat de segon cicle (3r i 4t d’ESO), PQPI i Batxillerat assistí a la representació teatral de l'obra Parasceve de Blai Bonet, al teatre de Campos, en la qual actuava l’alumne de 4t B Jaume David Pérez (guanyador, també, de l’edició d’enguany del Concurs literari del nostre centre). Entretant, amb l’alumnat de primer cicle (1r i 2n d’ESO), es dugueren a terme els següents tallers simultanis, en dos torns: Concurs Picalletres, Karaoke en català, Recitals poètics, Concurs fotogràfic "Sant Jordi al teu centre”, Taller de punts de llibre florals de Sant Jordi, Taller de coreografia, representació de teatre de 2n d’ESO i taller de Batukada. En el decurs del matí es realitzà, així mateix, el tradicional intercanvi de llibres de segona mà i es lliuraren els premis del concurs literari de relats breus sota el lema "La solidaritat", organitzat per la Comissió de Normalització Lingüística. La jornada acabà amb animació musical i amb la lectura d'un manifest a favor del català. 

Aquí teniu algunes imatges relatives a aquesta setmana cultural al centre i, a continuació, podeu delectar-vos amb la lectura del relat breu de l'alumna Laura Rosselló Garcies, de 2n de Batxillerat B, que ha estat guardonat amb el primer premi del concurs de narrativa “Escrit amb sal”, organitzat per l’Obra Cultural Balear de Ses Salines per Sant Jordi 2013.

Enhorabona a tots els participants i per molts d’anys!





“Silenci”

És fosc. L'obscuritat cruel i negra de sempre. Es dibuixa, en el buit, una fugaç i juganera espurna de foc. S'ha encès una espelma. I s'il·lumina, de sobte, un rostre dolç, espantadís, tremolós i atònit; però, al cap i a la fi, dolç. Ni la poca roba que avui vesteix li ha fet perdre un sol bri de la delicadesa que ha commogut, durant tants anys, un, i dos, i quatre homes enxampats per la seva vigor esclatant, que desvetllava cossos endormiscats i injectava emocions sobtades. Silenci. Avui no vol dormir.

Ara tant se val en què creia, què somiava i quin nom tenia. Sobren matisos quan saps que la noia del cor irat no pot parlar. I tant li és. No li interessa saber, ajupida sobre una mena de llençol esgrogueït, qui ets tu; desconegut, poc intel·ligent i amant de paraules sense ritme ni gràcia que componen, mandroses, aquest escrit.

Segurament podries haver escollit una història amb un argument millor; però, no sents com els mots t’arrosseguen cap endavant? Malauradament, són més poderosos del que podries imaginar. I tu la bèstia més feble. Perquè, si ara acaben d’estirar-te fins aquí sense cap esforç mínim, et portaran, gairebé sempre, on desitgen que acabis. Cosa de domadors.

L’escena és buida i la tardor aclapara, quasi per complet, la terra que va tocar un dia amb peus freds i mans gastades la noia de pell blanca i ulls plorosos. El vent bufa amb força i escombra tot el que va deixar pel camí. Si encara queda alguna cosa. I qui sap si, un dia, ho recuperarà del fems i descobrirà que ho van ofegar amb crits de glòria ànimes insensates en un temps en què existien, amb prou feines, la paraula i el seny propis d’un ésser humà. Temps de renúncies i d’odi. De soroll de bala prop del cap; de gemecs de fúria que, suspesos en l’aire, van penetrar la memòria i quedaren clavats com punyals insofribles al cor. Cops d’ira i punys estrets. La mort, enfurismada, picava amb dits gruixuts la porta, personificada en veus greus d’homes aparentment més forts que qualsevol altra cosa.

“Quan els vents bufin a favor, sortirem a caminar per la platja”, tranquil·litzava la mare.

Ara, la nit humida, bressol d’un temps antic que s’ha esfumat per complet però que sembla tan viu com sempre, posa a prova els ossos i refreda el sòl. Hauria jurat que hi havia records que resten eternament en la consciència durant tota la vida; però la noia amb vestit de draps ja no pot recordar. Només intueix, lleugerament, que avui no podrà sortir al carrer amb ulls espurnejants, disposada a seduir un pobre desgraciat amb bigoti que li retornarà un somriure, amablement; ni enfilar una agulla allargada per teixir de nou el seu destí. Quantes paraules s’han deixat de pronunciar al llarg de la història? Joventut delerada. És l'empenta la que manca sempre? El que és segur, avui, és que no podrà tornar enrere. Però, mentrestant el foc segueix cremant, ociós, el ble de l'espelma, es nega a tancar els ulls per sumir-se de nou en la penombra de l'oblit. Que tantes hores l'ha ofegada.

Si ho pogués expressar, diria que, malgrat molts encara no ho creuen, en aquells temps hi havia, com en tots els pobles, gent i anys de tota mena. Els camps d’ametllers florits decoraven la primavera; i els diumenges ho feien més que cap altre dia. Els temps fàcils, malauradament, no han deixat gairebé mai cap empremta tan sòlida com ho han fet els esdeveniments més feréstecs. En qualsevol cas, sempre haurien quedat els poemes, que embadalien la noia de tracte amable i cabells llargs, que ara no vol dormir. O el ritme d’una cançó, que conduïa i regulava els passos de ball de la Plaça Vella.

Ningú no podrà negar que la tarda semblava no acabar mai. Per ventura sí les al·lotes, que sortien al carrer amb l’arribada del bon temps i passejaven, amunt i avall, els vestits de primavera que estrenaven, satisfetes, el dia de la processó de Sant Josep. Els moments de glòria s’esfumaven àgilment. Com qualsevol breu instant d’entusiasme en la vida de qualsevol fracassat. Els dies havien començat a allargar-se i una lleu escalfor solar començava a colrar la pell suada dels pagesos que treballaven la terra.

Temps d’extrema senzillesa i plaer en assaborir un mossec de pa amb saïm i sucre roig, que preparava, acuradament, l’àvia per berenar.

Una vitalitat esfereïdora va envair el passeig de joves afectuosos que sortien a caminar pel camí polsegós en direcció a l’estació, per veure passar un tramvia que mai no havien d’agafar. I què? L’entreteniment de saludar els passatgers i posar a prova l’equilibri caminant sobre les vies era tot un passatemps. I les llengües del poble, com en tots els pobles, s’esbravaven de parlar de qualsevol banalitat. Però en el poble sempre va ser així. I la noia sense veu ni moció ho sabia perfectament. Mai foteses de tal dimensió han semblat tan interessants com quan han recorregut els carrers de la vila amb tanta vivesa. Avui ja no es parla.

Les notes d’una melodia feien avançar els anys difícils de forma desaccelerada i deixaven entreveure, sovint, mostres d’injustícies i tot d’altres desraons que romprien el fil de tota una història tard o d'hora quan la gent del poble, perduda en altres qüestions, confiava, amb total seguretat, que una mena de moira o parca, dotada d’una saviesa sobrenatural, s’encarregaria de teixir el futur vinent. El mateix futur que avui, mancat de sentit com aquesta història, transcorre en una escena buida sense personatges. Perquè els personatges no són sinó la mateixa gent que va deixar en mans d'una filadora la tasca de construir un demà.

Ja es sospitava, des de feia temps, que no existien segones oportunitats i que no podem ajornar qualsevol tasca poc rellevant per demà, perquè el demà podria no existir. Cosa de bohemis, filòsofs i altres bojos tocats d'ala, que, per suscitar plantejaments peculiars, no han concordat mai amb la resta. Quan es valorin per igual els espais que es deixen entre paraula i paraula, i els propis mots amb significat, es podrà tenir una petita idea de la immensa importància que té allò que, a primera vista, no sembla rellevant.

Perquè els blocs de la base són tan essencials com la fastuosa façana que ornamenta una gran ciutat.

Potser la noia de la mirada plorosa i gest atònit sigui, solament, un pronòstic malgustós; o tu amb les teves pors de sempre.

Per què no pots evitar sentir-te copsat per la seva actitud d'indiferència, ni ser rossegat pels hipnotitzadors vocables, si saps que els oblidaràs amb prestesa?

Podria ser, qui sap; qualsevol dona o home que es deixi prendre de les mans el que un dia li fou entregat amb el cor. La deixadesa habitual d'un individu sense interès.

Afortunadament, ni la història sempre és un compost de contrarietats per a l'ésser humà; ni, per descomptat, ha deixat d'existir un poble amb els seus herois, encara que els vents bufin en direcció oposada i els núvols anunciïn tempesta.

La mateixa heroïna que s'ha enfrontat a una força superior a la força de tres mil soldats en estampida i ha suportat, invulnerable, les escomeses d'infinites generacions, és, per naturalesa, la més robusta i irrompible de la vila. És la que conservava els ossos de porc per alimentar la família; una família sense més riquesa que l'animal que havien nodrit durant mesos i que, en arribar l'hora, era devorat en mans de nens famèlics a matances, quan arribava el fred.

És justament la que va tocar amb peus freds i mans gastades la terra humida; i conservarà, com des de sempre, els costums i les tradicions que ella mateixa va veure néixer amb una aterridora potència.

És aquella que li canta, amb veu dolça, a la teixidora de la posteritat; però la que escriu, també, la salabrosa història situada en un temps i espai imprecisos, en què la nuesa de l'esperit s'ha convertit en la més engalanada vestimenta.

L'obscuritat cruel i negra de sempre fa una salutació cordial als fills de la primavera, hereus d'un destí latent. Silenci, perquè ara ressonen, no molt lluny d'aquí, les notes de l'himne dels seus herois i heroïnes. Una espurna de foc. S'ha encès una foguera.

Laura Rosselló Garcies, 2n de Batxillerat B

dimecres, 10 d’abril del 2013

Concurs literari i intercanvi de llibres

La Comissió de Normalització Lingüística del centre ha convocat el concurs literari anual de Sant Jordi, al cartell de sota podeu consultar-ne les bases. Qui s'anima a participar-hi...?

També podeu dur els vostres llibres per participar a l'intercanvi de llibres que tendrà lloc al centre a la nostra particular festa de Sant Jordi, que enguany celebrarem per endavant el proper divendres, 25 d'abril.







dimecres, 27 de març del 2013

Encontre amb Lucia Pietrelli

El passat dilluns, dia 25, ens visità al centre l'autora Lucia Pietrelli, que va ser entrevistada pel grup d'alumnes de 4t A a la biblioteca dins del marc del programa d'animació lectora "Encontres amb escriptors".

Com sempre, abans de la visita el grup havia treballat a classe amb la seva professora de català, na Fina Olmos, una entrevista que inclogué també una breu presentació virtual sobre l'obra poètica de la convidada publicada fins al moment. L'acte s'inicià amb la lectura d'un dels poemes de l'autora, qui amablement va recitar-lo abans de la conversa a petició del grup. 

Agraïm la generositat i la predisposició de na Lucia per fer-nos passar una estona tan entretinguda, interessant i plena d'emoció per la poesia i la lectura...! 

dijous, 20 de desembre del 2012

Encontre amb Pau Vadell Vallbona

Ahir, dimecres 19, ens visità al centre el poeta Pau Vadell Vallbona, qui fou entrevistat pel grup d'alumnes de 1r E a la biblioteca dins del marc del programa d'animació lectora "Encontres amb escriptors". 

Prèviament el grup havia treballat a classe, amb la seva professora de català i tutora, na Margalida Mayol, una entrevista al convidat que inclogué una presentació, la lectura d'un poema i, fins i tot, alguna creació literària pròpia en homenatge al convidat. 

Agraïm la col·laboració de la professora Lourdes Clar en la gravació de l'activitat i la generositat i simpatia d'en Pau per fer-nos passar una estona tan divertida, profitosa i agradable...!


dimecres, 20 de juny del 2012

Encontre amb Pep Toni Brotons

Aquest dimarts 19 de juny duguérem a terme a la biblioteca del centre la darrera visita programada per a enguany dins del programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors. En aquesta ocasió, els alumnes de 1r D entrevistaren el convidat, l'escriptor i professor de música Pep Toni Brotons, qui ens delectà amb una agradable conversa al voltant de la lectura amb contacontes inclòs.

Com és habitual, l'alumnat preparà a classe durant les darreres setmanes les preguntes de l'entrevista amb l'ajut de la seva tutora, na Bàrbara Rigo. Si voleu escoltar-la sencera podeu accedir als següents vídeos. Donam les gràcies a en Pep Toni per compartir amb nosaltres una estona ben agradable i fer-nos partíceps de les seves inquietuds creatives...!


dimarts, 8 de maig del 2012

Encontre amb Carles el Saure

El passat 3 d'abril, just abans de les vacances de Pasqua, el centre va celebrar per endavant la diada de Sant Jordi, amb múltiples activitats i tallers simultanis emmarcats dins de la campanya Treu la llengua!. Aprofitàrem la jornada lúdico-festiva per realitzar, el mateix dia, la trobada amb l'escriptor Carles el Saure, l'autor convidat per la biblioteca durant el segon trimestre en el marc del nostre programa d'animació lectora Encontres amb escriptors. Aquesta vegada, la classe de filosofia de 1r de batxillerat B va preparar, coordinada pel professor Montserrat Alcaraz, l'entrevista a l'autor que podeu veure a continuació. Agraïm la disponibilitat del nostre autor convidat, Carles el Saure, per accedir de bon grat a participar al programa de la biblioteca -també a l'alumnat que en realitzà la gravació sota les indicacions del professor Xisco Llompart-, i per fer-nos compartir una estona de reflexió al voltant de la lectura i l'escriptura en una jornada tan significativa per a tot el centre.

dimecres, 18 d’abril del 2012

El Drac de Sant Jordi treu la llengua al centre

El passat dimarts dia 3 d'abril el nostre centre va celebrar per endavant, coincidint amb la fi del segon trimestre i l'inici de les vacances, la Diada de Sant Jordi. Aquest any hem optat per planificar múltiples tallers i activitats al voltant de la campanya que duim endavant a l'IES a favor de la llengua catalana, un cop adherit el Claustre a la campanya Enllaçats pel Català, i que hem batejat sota el lema "Treu la llengua!".

Així, durant tot el matí vàrem gaudir de múltiples i generosos convidats que se sumaren a la jornada lúdica i reivindicativa, tals com els conferenciants Cosme Aguiló i Francesc Moll qui parlaren, respectivament, de toponímia i de rondallística, recordant als nostres alumnes de batxillerat la importància d'aquests dos aspectes en la vitalitat i vigència de la llengua pròpia. Igualment gaudírem de la presència de Felip Munar, que oferí als alumnes un taller de gloses; de l'escriptor Carles el Saure, que fou entrevistat per un grup d'alumnes de l'institut dins del programa anual d'animació lectora de la biblioteca del centre; el grup Heura Teatre, que representaren l'obra Foc a la trampa, una reivindicació de l'esperit del 15 M plena de poesia catalana; l'exalumne campaner Julià Ginard, qui realitzà un taller de colombofília; les coordinadores de la Fundació Mossèn Alcover de Manacor, que dugueren a terme un taller de rondalles per a 1r d'ESO; el grup musical Simpàtics, de Porreres, que ens delectaren amb un concert al pati, seguits de dos grups musicals més d'alumnat del nostre centre. També hi hagué els següents tallers per a l'alumnat, amb la implicació de tot el professorat de l'institut: Concurs Picalletres, Concurs Gran Dictat, Karaoke en català, Lectura poètica d'autors catalans, Taller de cartells reivindicatius, Taller d'estampació de camisetes de Sant Jordi, Taller de videojocs en català, Taller de coreografia i dansa contemporània, Poemes Visuals. En el decurs del matí es realitzà el tradicional intercanvi de llibres de segona mà de Sant Jordi i es lliuraren els premis de la Comissió d'Ecocentre i del concurs literari de relats breus "Treu la llengua!", organitzat per la Comissió de Normalització Lingüística.

Els tallers es realitzaren simultàniament des de les 12 fins a les 14 hores, segons les preferències de l'alumnat prèviament inscrit, i els concerts i la fi de festa foren durant la darrera hora. Per finalitzar la jornada, dues professores llegiren un manifest a favor del català amb totes les raons per treure la llengua que la comunitat educativa ha escrit al hall de l'institut durant les darreres setmanes. La normalitat, l’ambient festiu i la satisfacció general foren la nota dominant d’una experiència cultural que la nostra comunitat educativa espera poder seguir desenvolupant. Bon Sant Jordi i moltes roses...!

Sant Jordi 2012 on PhotoPeach

dilluns, 6 de febrer del 2012

Enllaçats pel català!


Enllaçats pel català és el nom d'una campanya en defensa de la llengua catalana que ha sorgit des dels instituts de secundària illencs, i que trobareu compartida al mur de la nostra nova pàgina de Facebook Biblioteca IES Damià Huguet.

L'escola en català, ara i sempre.

divendres, 20 de gener del 2012

Conferència sobre Damià Huguet a càrrec de Joan Pomar

Aquí teniu la interessant xerrada que Joan Pomar, estudiós de l'obra de Damià Huguet, va realitzar al centre el passat mes de desembre a tots els alumnes de 1r de Batxillerat. La ponència permeté que l'alumnat s'acostàs a la figura i l'obra de l'autor que dóna nom al nostre institut, dins del marc de la classe de català.

L'activitat fou organitzada per la professora i presidenta de l'Obra Cultural Balear de Campos, la nostra companya Antònia Sitjar. Gràcies a Joan Pomar per la seva amable visita i enhorabona per la iniciativa!







dilluns, 28 de novembre del 2011

Encontre amb Josep Lluís Aguiló

El passat divendres 18 de novembre reprenguérem a la biblioteca del centre el programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors, iniciat el curs passat, amb la visita del primer convidat per a aquest curs, el poeta manacorí Josep Lluís Aguiló.

L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 4t A, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Maria del Mar Barceló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora del convidat.

Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.

Agraïm la col·laboració del professor Xisco Llompart i els seus alumnes de 3r d'ESO, que varen col·laborar amb l'activitat gravant tota l'entrevista. Donam les gràcies, així mateix, a en Pep Lluís per compartir amb nosaltres una estona ben agradable, amb lectura poètica inclosa, i fer-nos partíceps de la seva experiència com a creador i com a lector.





dimarts, 14 de juny del 2011

Conversam amb en Pere Antoni Pons

El passat divendres 20 de maig realitzàrem al centre una nova sessió del programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors, amb la visita del nostre darrer convidat per a aquest curs, l'escriptor i periodista Pere Antoni Pons.

L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 4t C a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Maria del Mar Barceló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.

Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.

Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, col·laborador habitual en les gravacions de les activitats de la biblioteca, i també la de tots els professors assistents així com, molt especialment, la d'en Pere Antoni per compartir amb nosaltres un matí diferent i fer-nos partíceps de la seva experiència lectora.







dilluns, 13 de juny del 2011

Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló

Com les fulles de tardor. Dèbils, descolorides, caigudes. En una carrera, ballant amb el vent, es descobreixen rient, una rere l'altra.

El lloc d'avui rarament serà el mateix demà.

Més enllà, una bufada fresca de vent les agafa, les empeny, les tira.

Esquivant obstacles al seu pas, eviten caure, ferides, una altra vegada damunt el terra mullat per l'aigua de la pluja, davall d'un cel després de la tempesta, que roman silenciós des d'ahir a la nit.

Algunes d'elles tracten d'evitar el soroll que es produeix quan són trepitjades per unes altres, veient-se obligades a perdre una part de la seva forma, desprenent-se involuntàriament, del senzill equilibri que les unia, de l'única força que les mantendria juntes si haguessin triat un altre camí, potser més adequat.

Com nosaltes, quan ens debilitem contra obstacles que s' obstinen a tenir-nos prop des que ens aixequem al matí fins que ens adormim, cada nit.

N'hi ha que bufen i es congelen a l'instant, contràriament d'aquells que es queden congelats sense esperança d'afrontar-ho.

En carrera, sobre el vent, nosaltres també volem, caiem, i ens aixequem.

Ens passen per sobre, i xoquem. I tornem a reviure, quan arriba la primavera, i la llum del sol ens fa dur les coses d'una altra manera; i veure-les més clares.

El que és més difícil pensar és que, si no tenim la capacitat suficient per retornar i s'acaba, no per a tots té un mateix final.

"Inesperadament, sentia la necessitat de tornar enrere.

Com si es tractés d'una enyoraça profunda, que es reflectia en la meva veu trista quan parlava d'alguna cosa.

Em mirava al mirall, on només hi veia una persona amb infinites arrugues que marcaven les tendres faccions que havia heretat de la meva mare, i que la gent acostumava a elogiar quan era petita. Amb l'ajuda involuntària del pas del temps em feia major, i m'allunyava amb por de la meva joventut, i del passat. Rebuscava, sovint, una excusa per endinsar-me en el passat, o per desfer-me'l de la meva ment.

No hi va haver més paraules que aquelles que em digué amb els ulls. I aquella va ser l'última vegada que la vaig veure.

Recordo que la llum del sol no brillava aquell matí per fer les coses més clares, i que el món

pesava mil vegades més que la meva paciència, i es preparava per caure'm a sobre quan vaig descobrir que era fins i tot més fort que el meu cor.

Veure les coses tan poc senzilles em fa dèbil, o potser més forta.

Algú em va obligar a separar-me de la meva vida, sabent que me la prenies d'una manera injusta, però irevocable. Potser tampoc va tenir la culpa.

Una malaltia, corrent a galop, es menjava el meu temps, i les meves possibiliats. Em trencava la respiració i em llevava la veu, que amb forces intentava recuperar.

M'agafava la mà, com si em demanés ajuda, o simplement tranquil·litat.

Estava ansiosa perquè em calmàs, amb la sensibilitat, o perquè no em posés nerviosa.

I em vaig obligar a no ser feliç.

Vaig adonar-me que jo era fràgil, dèbil, caiguda, i que el vermell de les meves galtes havia desaparegut al mateix temps que la meva respiració i els meus batecs mancaven; i em trobava descolorida.

Ara, veig corrent el temps damunt les agulles d'un rellotge, i em mir un altre pic al mirall.

No podria explicar mai la sensació de soledat que no vaig tenir mai, perquè vaig tenir la sort de tenir algú al meu costat que m'ajudés a fer-la fora.

He descobert que no només té fred l'hivern, que l'olor de les flors es percep també sobre l'asfalt, que viatjar en el temps és possible sense moure's, que estimar des d'enfora no perd la màgia d'estimar, que el sol no només brilla a l'estiu, però que les fulles també perden el seu color i la seva forma quan no és la tardor.

I ara el cel sembla més blau. I la meva veu més clara.

Laura Rosselló

dijous, 5 de maig del 2011

Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot

ELS DOS VESTITS

Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.


Margalida Adrover Cabot

Un viatge en el temps, de Sara Schweiss

UN VIATGE EN EL TEMPS

Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.

Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.

Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.

Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.

Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.

La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:

Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!

No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.

Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.

A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.

El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.

Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “

L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”

El venedor va fer que sí amb el cap.

N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.

L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.

“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.

O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.

I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.

De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.

El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.

Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.

Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.

De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".

La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”

Sara Schweiss

Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló

UN CONTE MÀGIC

Això era i no era una nina òrfena de set anys que nomia Sofia i vivia a un orfenat de Novosibirsk . Tenia els ulls blaus com el mar en ple hivern , els cabells negres com el carbó i unes faccions harmonioses que deixaven veure la bella dona en què es convertiria. Ella només esperava el dia en què uns pares adoptius l’anessin a buscar per poder tenir una família i fugir del tracte cruel i dels crits de na Irina , la responsable de l’orfenat .

Cada cop que mirava per la finestra i veia passar un cotxe s’imaginava una habitació pintada de rosa amb un munt de joguines només per ella , uns pares que li fessin un petó abans d’anar a dormir i un rebost ple de fruita , coses de les quals havia sentit a parlar algun cop, però que mai havia tingut. Així com anava passant el temps , però , tenia menys possibilitats que algú l’adoptés , ja que les parelles normalment escullen els més petits.

La Sofia estava cada cop més trista però tenia un consol , el seu secret. Mai havia explicat a ningú que podia moure objectes amb la ment , tenia por que la gent la jutgés i no s’acostessin a ella per ser estranya. Va descobrir aquest poder feia pocs mesos, quan va desitjar que la làmpada que hi havia al sòtil del bany caigués damunt la Irina , fet que la va deixar invàlida durant dos mesos. Des de llavors l’ha usat moltes vegades , sobretot per deixar en ridícul a les nenes i nens de l’orfenat que no li cauen bé o a la Irina . Un cop va fer que el plat de verdures de la Karina , la nina més dolenta de l’edifici , s’estampés contra la seva cara . Se’n van riure una setmana !

Un matí de maig , la Sofia va veure per la finestra com entrava a l’orfenat una parella . Ella desitjava, només , que se l’enduguessin a un lloc millor i pogués oblidar-se dels crits i els maltractaments de la malvada Irina . Va baixar les escales i va escoltar la conversa de la jove parella i la Irina des de darrere la porta . Va sentir com deien que volien una nena d’uns sis o set anys , morena d’ulls blaus . La Irina , però , no volia que ningú adoptés a la Sofia perquè l’odiava i sabia que la tractarien bé ; així que va dir que no havia ningú amb un perfil semblant .

Quan va escoltar aquella mentida , la nena es va enfadar i va moure una enciclopèdia del prestatge i es va amagar. Llavors , la Irina va sortir de l’habitació per anar a mirar que havia estat aquell soroll , fet que va permetre que la Sofia pogués entrar a la cambra .

Quan la jove parella va veure a la Sofia van acostar-se a ella i li van preguntar si volia ser la seva filla adoptiva i ella, eufòrica, va fer que si amb el cap . Els va explicar que la Irina no volia que l’adoptessin i llavors la nena es va posar a plorar . La família va sortir ràpidament per la porta, però la Irina va veure com es tancava . La Sofia i els seus pares van córrer cap al cotxe i la Irina no els va poder atrapar.

No va avisar la policia perquè havia arreglat moltes adopcions il·legals i no volia que la tanquessin a la presó .

Ara la Sofia tenia una mare , la Júlia, i un pare , l’Andreu, que se l’estimaven molt i vivien a Mallorca , lloc on tenien una casa els pares de la Sofia i on havien viatjat des de l’aeroport de Novosibirsk . A l’estiu va poder nedar i jugar a la platja i al setembre, va començar a anar a escola on va demostrar ser una nina molt intel·ligent . I pel que fa a la màgia, tot i que els seus pares van acceptar el seu poder, era tan feliç que cada cop l’utilitzava menys.
Mercè Adrover Perelló

dimecres, 4 de maig del 2011

La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles

LA CÀMERA DE JOSEP

Hi havia una vegada, en un poble apartat de la muntanya, a Mallorca, un fotògraf que aconseguia el que ningú més no podia: treia les millors fotografies de tot el món.

A poc a poc, aquest home que responia al nom de Josep, es va fer famós i, d’aquesta manera, va perdre la seva intimitat i la seva tranquil•litat, que eren els dos requisits essencials, per poder fer el que feia.

Casa seva era plena de periodistes durant tot el dia i, molts de cops, encara que sembli surrealista, també durant la nit.

Una tarda en què l’ambient pareixia estar més calmat en Josep, va sortir acompanyat de la seva inseparable càmera fotogràfica, a fer voltes pel bosc que tenia al darrere de casa seva. Caminant, caminant, arribà a un lloc preciós on mai no havia estat.

El que, com us podeu imaginar, no sabia era que aquell lloc era el centre d’un nexe, font de tot poder, en què tot era possible. Els desitjos més profunds de les persones s’hi feien realitat. I així passà amb en Josep.

El seu desig més gran era viure en un món format pels llocs precioses que havia fotografiat. I quan feu la fotografia d’aquell lloc, és va complir. Aquell lloc era tan fantàsticament fantàstic, que no podia deixar de somriure. Com que havia fet fotografies de tot el que més li agradava i de tot el que era necessari per a la vida, a aquell lloc no li faltava de res: tenia hospital, supermercat, boscos, aigua per regalar i vendre..., però el que no hi havia eren periodistes empiposos.

Així, en Josep recuperà per sempre més la pau i tranquil•litat que li havien robat i, tot i que ja no podia fer tantes fotografies com abans, fou la persona més feliç de damunt la Terra.

Antoni Fernàndez Canyelles

Resultats del concurs literari i dels jocs lingüístics

La Comissió de Normalització Lingüística ha organitzat, al llarg del passat segon trimestre, dues activitats adreçades als alumnes del centre amb la intenció de potenciar l'ús de la llengua catalana. Les activitats han estat: la segona edició dels Jocs lingüístics i el Concurs Literari de Relats Breus de Sant Jordi 2011.

Aquests són els resultats:

CONCURS LITERARI DE RELATS BREUS

CATEGORIA 1R I 2N d'ESO:

Primer premi: La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles.
Segon premi: Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló.
Tercer premi: Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot.

CATEGORIA 3R I 4T d'ESO

Primer premi: Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló.
Segon premi (ex aequo): Un viatge en el temps, de Sara Schweiss, i Un somni futurista, de Magdalena Ginard.

CATEGORIA BATXILLERAT

Primer premi: Barcelona 1933, d'Apol·lònia Barceló.


PREMIS DELS JOCS LINGÜÍSTICS DEL SEGON TRIMESTRE

Primer cicle d'ESO: Neus Fuster de 2n E, 20 punts.
Bernat Portell de 2n E, 20 punts.
Hasnae Laaraj de 2n E, 20 punts.

Segon cicle d'ESO: Soumia Laaraj de 4t D, 19 punts.
Aina Morant de 3r E, 18 punts.

Batxillerat: Miquel Àngel Adrover de 1r Batx B, 20 punts.
Apo·lònia Barceló de 1r Batx. B, 20 punts.
Antònia Morant de 1r Batx. A, 18 punts.

Professorat: Catalina Vidal del Dep. Socials, 20 punts.
Marga Paniza del Dep. Castellà, 17 punts.

A les properes entrades del bloc de la biblioteca anirem publicant els relats guanyadors. Enhorabona a tots els participants!

dimecres, 13 d’abril del 2011

Acampes a Campos...?

Aquest proper cap de setmana, els Joves de Mallorca per la Llengua organitzen a Campos l'ACAMPALLENGUA 2011. Clicant a l'enllaç trobareu tota la informació sobre les activitats en què podeu participar, i també la possibilitat de plantar la vostra tenda a l'acampada virtual que acompanyarà l'esdeveniment... Acampes a Campos?

dilluns, 21 de març del 2011

Conversam amb en Miquel Cardell

El passat dilluns 7 de març realitzàrem al centre una nova sessió del programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors, amb la visita del nostre segon convidat, el poeta i periodista Miquel Cardell.

L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 3r E a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Lourdes Perelló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.

Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.

Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, qui va gravar l'activitat, i també la de tots els professors col·laboradors així com, molt especialment, la d'en Miquel per la seva generositat a l'hora de compartir amb nosaltres les seves vivències lectores i fer-nos passar una estona ben divertida i plena de reflexions interessants!





dimarts, 8 de març del 2011

Molts d'anys!

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

M. Mercè Marçal (Cau de llunes, 1976)