Aina Morant Lladonet, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

UNA NARRACIÓ INACABADA!

Això era i no era una TERRA que formava part d'un Estat on la llengua oficial era el castellà. En aquesta TERRA el castellà hi era cooficial junt amb una altra llengua, igual que succeïa en altres territoris de l'Estat. La TERRA eren les Illes Balears i la llengua esmentada, el català.

Un bon dia varen aconseguir el poder unes persones que varen decidir deixar la llengua catalana de part i la varen menysprear. Van començar a reduir els àmbits on es podia utilitzar i van anunciar que a partir de llavors el català, en l'administració pública, no seria un requisit sinó un mèrit; és a dir, no seria obligatori conèixer-lo, sinó que seria un punt a favor si el coneixien. Bona part de la població no va entendre que aquest fet perjudicava els habitants que utilitzaven i s'havien titulat en aquesta llengua. Podien trobar-se, per exemple, amb el cas que quan una padrina, ja d'edat avançada, intentava explicar què li passava, el facultatiu, a qui no s'havia requerit conèixer la llengua de la comunitat lingüística del territori, digués trobar-la molt simpàtica però hagués de recórrer als familiars perquè li traduïssin els símptomes. El següent que va intentar fer la gent que es trobava en el poder fou que la llengua d'aprenentage en l'educació fos el castellà, llengua oficial de l'Estat o que, com a mínim, els habitants (els pares) poguessin escollir en quina de les dues els infants aprendrien a llegir i escriure. Alhora es feien retallades en educació, a l'igual que en altres sectors, ja que l'Estat estava sumit en una gran i greu crisi econòmica...

Com acaba la meva narració? com podeu veure no té desenllaç, tot s'ha dit i començat però, encara que hagi utilitzat un temps verbal passat, tots sabeu que el que he narrat és més o menys el que passa actualment en la nostra TERRA. Tots nosaltres estem responent a aquests fets i mostrant la nostra opinió ja sigui en contra, TRAIENT LA LLENGUA, o a favor. Però per acabar la narració necessit saber quin serà el final de tot, així que...

CONTINUARÀ...

Aina Morant Lladonet, 4t A

Josep Lluís Buades Clar, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Treu la llengua i ... esprinta!


Un matí d'estiu al poble de Petra, els meus companys de l'equip ciclista i jo ens disposàvem a anar a fer una carrera que passava pels pobles del centre de l'illa.

Estàvem parlant de com organitzar la tàctica de la carrera, però els nostres rivals, ja coneixien tots els nostres trucs l l'entrenador ens va confessar que ja no sabia què fer per sorprendre els contraris.

Mentre encalentíem se'm va acudir una idea senzilla, però que realitzada amb precisió podria ser infal·lible.

- Es tracta d'establir un sistema de comunicació fent servir la llengua-. Vaig dir.

- Com és això?, va preguntar en Miquel que sempre pareix que bada.

- Molt senzill, en lloc de parlar-nos ens farem senyes amb la llengua, d'aquesta manera els rivals no entendran res.

- I quines han de ser aquestes senyes? , va voler saber en Biel.

- Si treim la llengua per amunt, com si volguéssim tocar-nos el nas, significarà que hem d'augmentar el ritme per anar eliminant els més dèbils.; si la treim cap a l'esquerra voldrà dir que un de nosaltres ha d'atacar;cap a la dreta significarà “fes el cap viu” que un contrincant s'està preparant per atacar, i finalment, si qualcú de nosaltres treu la llengua cap avall, voldrà dir que no pot pus”.

Així doncs decidírem seguir aquesta tàctica.

Una vegada que la carrera ja va haver començat, en Biel tragué la llengua per amunt i tots plegats vàrem augmentar la marxa deixant enrere un bon grapat de corredors.

Al cap de tres voltes en Colau tragué la llengua cap a la dreta perquè va sospitar que en Josep, de “Bicicletes Big Als” , es disposava a atacar. En Miquel, despistat, quasi va quedar despenjat.

A la darrera volta vaig treure la llengua cap a l'esquerra i vàrem iniciar un llarg esprint que ens va fer arribar a la meta en les tres primeres posicions.

Josep-Lluís Buades Clar 2nD

Antoni Fernández Canyelles, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Hi havia una vegada, un regne enmig del mar que a causa de la seva posició geogràfica sempre va ser el punt de mira de tota civilització que es volia estendre pels territoris que l’envoltaven.

Aquest regne era petit, pobre i humil. Possiblement és per això que de cada comunitat que hi passava n’absorbia el millor. Tantes foren les que deixaren la seva empremta que la cultura que en sortí d’allí era una barreja de quasi tot allò que l’envoltava.

Durant una època la gent del regne va viure tranquil·lament, modestament. Però un dia, va arribar l’esplendor econòmica a aquesta terra de la mà de gent entranya. La forma de vida va canviar, com havia fet tantes i tantes vegades. Gent nova va començar a interessar-se pel regne. Van començar a entrar-hi i sortir-hi. Alguns s’hi quedaven, d’altres només el visitaven i molts hi veien l’avarícia reflectida entre els seus paisatges.

De mica en mica van anar destruint el regne. Van canviar els boscs d’arbres i d’animals pels de formigó i asfalt. Allà on hi havia una llengua n’hi van instaurar dues, i després tres, i quatre; fins que les més poderoses del territori es van enfrontar. El poder de les dues llengües trontollava, fins al punt que el regne es va dividir en dos.

Les revoltes van esdevenir corrents pels habitants, ja que els governants no feien més que empitjorar el panorama i desocupar-se d’altres problemes de gran importància per al regne. Així que l’època d’esplendor econòmica es fa esfumar tan de pressa com havia arribat.

Conta la llegenda que al cap de molt de temps de guerres, revoltes, fam i patiment un dels bàndols va vèncer l’altre i, assaborint el poder que feia tant de temps que no tenia, no va saber perdonar i va desterrar els membres del bàndol contrari.

Aquesta història té una part certa. Evitem que desterrin el nostre mitjà de comunicació. Evitem que en prohibeixin expressar-nos lliurement. Treu la llengua per defensar els teus drets lingüístics i no permetis mai que et convencin per no fer-ho.

Antoni Fernàndez Canyelles, 3r C

Maria del Mar Mas Barón, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Hora i mitja després d'arribar era el seu torn. Es va aixecar com va poder després de sentir el seu nom i va entrar per aquella porta blanca que deia 'Consulta 1'. Ningú es va dignar a ajudar-lo, encara que es veia ben clar que no podia caminar bé i que necessitava ajuda.

Un cop dins la consulta es va asseure a la cadira de davant la taula. Darrere d'aquesta hi havia un home d'uns vint i molts o trenta pocs anys. Aquest ni va aixecar el cap quan en Pau va entrar, ni el va mirar. Duia els cabells curts, en punta, i una bata blanca a sobre d'una camisa de quadres de colors.

L'home pareixia de mal humor, cosa que no va estranyar en Pau, que havia vist la gran quantitat de gent que esperava a fora de la consulta. Aquell devia ser un dia complicat. L'home es va presentar:

-”Buenos días, soy Sergio, el médico de urgencias. ¿Qué le ocurre?”

-Bon dia! Avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama i la meva veïna m'ha acompanyat a l'hospital ja que no puc caminar.

-”¿Perdone?”

-Que avui, al matí, quan em disposava a anar a fer feina he caigut per les escales i m'he fet mal a un peu i no puc caminar bé.

-”Discúlpeme, pero no lo entiendo.”

-Que sí, que avui, al matí, he caigut per les escales i m'he fet mal a la cama.

-”¿Que qué?”

-Que m'he fet mal a la cama! No puc caminar bé!

-”¡Ah! Ya lo entiendo.. ¿Se le ha roto la cama, verdad? Pues eso no es problema mío. Yo soy médico, no carpintero.”

-Que no! Que m'he fet mal a la cama, el meu llit està en perfecte estat.

-”Perdone señor, pero si usted está en perfecto estado, no sé que hace en la consulta de urgencias del hospital. Si me disculpa debería irse, hay mucha gente esperando..”

[...]

Després d'una llarga conversa i de malentesos, el metge va acabar desistint i demanant un altre metge, el qual va entendre en Pau a la primera i el va atendre perfectament.

En una situació com aquesta, canviar nosaltres la llengua és la solució més ràpida, encara que no la més encertada. Tens el mateix dret que els altres d'utlitzar la teva llengua i tothom t'hauria de respectar. Si estimes la teva llengua, utilitza-la!

Maria del Mar Mas Barón, 4t A

Aina Maria Lladó Tomàs, Treu la llengua! Sant Jordi 2012

Na Maria era una noia de set anys que vivia amb els seus pares: en Gabriel i na Carme a Palma. Els seus pares treballaven de cambrers a una cafeteria de Marratxí, però a causa de la crisi el seu cap els havia acomiadat, ja que, la clientela havia disminuït molt durant aquest darrer any i com que s’havien quedat sense feina varen decidir obrir un restaurant al centre de la ciutat, però no sabien com muntar-lo de tal manera que hi anàs molta gent i que en el seu restaurant no es notés la crisi econòmica. Per tant, havia de ser un restaurant barat, original i amb un menjar de qualitat. En Gabriel i na Carme pensaven i pensaven, però no se’ls acudia cap idea nova i que tengués les característiques previstes, tot el que pensaven era molt vist, massa car, de baixa qualitat, etc.

 

Na Maria era petita però molt viva i intel·ligent i va veure que els seus pares estaven preocupats i escoltant unes quantes conversacions la nina va descobrir el que passava i va decidir ajudar els seus pares i trobar la millor idea que havia existit mai en el món de la cuina. Na Maria es va posar a cavil·lar, va buscar informació de restaurants a Internet, va consultar enciclopèdies, llibres de cuina i revistes, preguntà a veïns i a gent coneguda opinió culinària… I després d’uns dies de pensar i de lluitar per aconseguir ajudar na Carme i en Gabriel se li va acudir una idea: obririen un restaurant en què es mesclaria la cuina amb la mímica, concretament en treure la llengua. Aquest teatre consistiria en què ningú que estàs a dins el restaurant podria parlar, només es podrien comunicar treient la llengua. Quan els clients entrassin al restaurant haurien de treure la llengua tants cops com persones que volguessin menjar, és a dir, si volen una taula per dues persones haurien de mostrar la llengua al cambrer dues vegades; també, a la carta hi hauria un número a cada plat i beguda, aquest número indicaria quants cops el client ha de treure la llengua perquè els serveixin el plat i la beguda que ells volen. Si volguessin demanar a un empleat on es troben els banys hauria de treure la llengua inclinada cap un costat i si volgués demanar el compte hauria de treure la llengua cap avall i imitar un ca. Totes aquestes normes i alguna més que se li acudís anirien escrites a un foli i a cada client que entràs n’hi donarien un i els seurien a unes butaques que hi hauria a l’entrada del restaurant perquè les llegissin tranquil·lament abans de començar a actuar. Quan na Maria acabà de planejar la mímica del restaurant va pensar els altres temes: el restaurant es diria “Treu la llengua” i es servirien plats relacionats amb el món teatral i sobretot amb la mímica. Els preus no serien molt elevats, però no serien tan barats com a una pizzera o a una cafeteria, el seu restaurant seria d’una gran qualitat!

Després de pensar exactament com funcionaria el restaurant na Maria va anar a contar la idea als seus pares. Aquests, al principi varen fer una cara d’estranyats i de pensar que la seva filla pensava que tota la vida eren floretes. Però, a mesura que la seva filla els anava explicant tot el funcionament del restaurant, del menjar, de la mímica, els preus… ells van anar recuperant la seva cara normal i van somriure dient: És fantàstic!

La família va començar a preparar tot el que era necessari per posar en marxa aquell magnífic projecte que se li havia acudit a la seva filla: van escriure les normes de mímica, la carta amb els nombres, organitzaren els plats prevists a servir als clients, varen construir els banys, la cuina i la barra i compraren les taules i les cadires. Un any més tard tot ja estava preparat per obrir el restaurant: “Treu la llengua”, na Carme havia publicat al diari un anunci allà on indicava el dia que s’inaugurava el local i la seva originalitat i el mateix va fer en Gabriel amb la ràdio.

I així va ser com aquell dissabte d’octubre del 2009 en Gabriel, na Carme i la seva filla Maria van triomfar en el món culinari i aconseguiren el primer dia ja guanyar més de quaranta mil euros.

Al 2011 aquesta família era una de les més riques de totes les Illes Balears i havien ampliat el seu negoci per tot el món. Na Maria va guanyar un premi culinari per originalitat i gràcies a això es va convertir en la millor i més jove inventora d’Europa.

I segurament avui encara podeu trobar algun rètol de “Treu la llengua” per algun indret del nostre planeta.

Aina Maria Lladó Tomàs. 2n ESO D