Enllaçats pel català

dilluns, 20 de maig de 2013

Isabel Maria Martorell Ferrer, La solidaritat, Sant Jordi 2013

La solidaritat

Obri a poc a poc els ulls. La llum li molesta. Quan de temps ha dormit? No ho sap, però el mal de cap encara el té. Li fa mal l’esquena d’estar en aquella posició. Deu haver dormit més del que s’imagina. Intenta moure’s però es mareja. Millor es queda quiet.

Observa la petita habitació, feta de pals de fusta i trossos de roba. On és la mare? I na Sahana? L’han deixat sol? Aixeca un poc el cap però el torna a baixar immediatament. No pot, es mareja terriblement. Sent que prest tornaran a començar els horribles mals de panxa i la suor freda. Com odia estar així. Ho passa fatal... igual que la seva mare i la seva germana. I no vol que pateixin més. Ja va bastar el mal que va causar la mort del seu pare. No les pot deixar soles. S’ha de recuperar, ja mateix!

Per la petita obertura que fa de porta entra, de sobte, na Sahana, carregada amb un poal d’aigua i amb els seus rissos de pèl negre que la fan tan encantadora. En veure’l despert, riu contenta i amolla el poal tan bruscament que per poc no s’escampa tota l’aigua. Corre cap a on es troba el seu germà i s’ajeu al costat del petit llit fet amb trossos de tela.

–Bon dia Yariq! En realitat ja es per la tarda... però bé. Com estàs?–el saluda na Sahana agafant-li la ma. Sap que no el pot abraçar ni moure’l molt perquè es mareja i té mal.

–Molt bé– menteix. Na Sahana ho sap, però no es llevarà el somriure de sobre. El que menys necessita el seu germà és pessimisme.

–Estic contenta!–somriu la nina– Ara vindrà la mare, li han regalat un peix perquè ens el prepari avui per sopar! No es increïble?

–Sí, ja estic desitjant sopar–diu en Yariq i somriu com pot.

Just després entra per la porta la seva mare, que porta també un poal d’aigua i un peix. Somriu en veure al seu fill despert, com ha fet na Sahana, però ella fa menys via en amollar les coses.

–Hola, mare–diu en Yariq somrient.

–Shht, no parlis–li diu la seva mare, asseient-se al costat de na Sahana– Com et trobes? Has dormit dos dies sencers!

Dos dies?! No s’ho pot creure. Mai havia dormit tant. I això que fa temps que està malalt. Però el que més li estranya és que no te gens de gana.

–Estic bé–ara ja ha canviat el “molt bé” per un “bé” tot sol. Sap que, tan mateix, se li nota que segueix igual.

–Tens set? Vols un poc d’aigua?– li demana la seva mare.

En Yariq diu que sí amb el cap i na Sahana s’aixeca ràpidament. Agafa la part d’abaix d’una botella de plàstic tallada pel mig, que és el que empren com a tassó. El fica dins un dels poals i l’omple d’aigua. El du cap al seu germà.

En Yariq l’agafa, com pot, i se l’acosta a la boca. Ja ni té forces per agafar un tassó i beure. S’empassa dos glops. Sent una punxada al ventre, tan forta que li fa amollar el tassó, que cau a terra escampant tota l’aigua. Aquestes punxades són horribles. És com si milers de persones dins del seu estómac li clavessin ganivets a las parets d’aquest òrgan. Només duren uns segons... però són uns segons de pura agonia.

Es tomba al llit, en la postura que estava. Una cosa té clara: no vol beure pus. Té son. La seva mare i na Sahana pareix que li llegeixen els pensaments, perquè s’aixequen i el deixen tranquil.

En Yariq s’adorm. Espera estar millor avui vespre. Te ganes de tastar aquell peix. Però la realitat es que no soparà aquest vespre.

***

Na Sahana ha estat la primera en llevar-se quan ha sentit els crits. Primerament, no sabia d’on provenien. Estava mig adormida. Però després se n’ha adonat que venien del llit del seu germà. Ha despertat a la seva mare, que dormia al seu costat. Té un somni molt profund així que li ha costat fer-la reaccionar.

La mare ha enviat a na Sahana a avisar a alguns dels seus veïns perquè els ajudessin, mentre ella se’n cuidava d’en Yariq, que es retorçava i gemegava de pur dolor.

Alguns dels veïns han anat a avisar al curandero de la tribu que ara es a la casa d’en Yariq, al seu costat, resant. No sap què més pot fer. Si els Déus han castigat al noi, l’ha de deixar en les seves mans.

Tothom està en silenci, menys na Sahana i la seva mare, que intenten somriure i donar ànims a en Yariq perquè aguanti, convèncer-lo de que tot anirà bé, de que prest se li espassarà. Però les seves llàgrimes fan el que diuen soni molt poc convincent. En el fons, totes les persones allà presents, saben que en Yariq no se’n sortirà d’aquesta. És la seva darrera nit entre ells.

En Yariq no pot pus. Aquest mal és insuportable. Sembla com si dos-cents trepants, tres mil ganivets i un milió de perforadores li estiguessin esgarrapant la panxa des de dins. És el mateix mal que li feien les punxades però aquest cop no atura. És un mal constant. Per què li ha de passar això a ell? Què ha fet de dolent? Per què no atura el mal?!

I de sobte, tot es torna borrós. El mal s’espassa. Li entra son. Què bé. A la fi, tot atura. Segur que ara dormirà una estona i l’endemà estarà curat del tot. Segur.

Però el que en Yariq no sap, és que l’endemà no despertarà. Ni demà, ni mai.

***

N’Ismael sospira. Aquesta historia quasi li ha fet plorar. De veritat hi ha nins que ho passen tan malament? De veritat hi ha gent que sofreix d’aquella forma a l’Àfrica i a altres països del món? És difícil imaginar-ho. Clar que ell, en el fons, viu en un món ple de comoditats i no sap com ficar-se dins la pell d’un noi com en Yariq.

Després de llegir això no pensa quedar-se de braços creuats. Sap que ell tot sol no pot salvar a tota la gent en problemes com en Yariq i la seva família. Però segur que pot fer alguna cosa. Començarà per convèncer als seus pares sobre aquesta causa, i també als seus amics. Investigarà sobre algunes ONG com la Creu Roja, Mans Unides, etc. Segur que els seus pares acceptaran a fer una donació o alguna cosa. Tota petita acció és molt.

Està mentalitzat: ell que pot, ha d’ajudar. Sap que si ell estigués en una situació com la d’en Yariq, li agradaria que li ajudessin, portant-li un metge que el pogués ajudar i medicines, per exemple. Entre tots ho podríem fer, podríem aconseguir una vida digne per a tots. Perquè, al cap i a la fi, tots som humans i tots mereixem viure com Déu mana, no es ver?

Entre tots podem canviar el final del conte d’en Yariq i el de molts altres nins i nines que com ell. Escriguem un final feliç per a ells!

Isabel Maria Martorell Ferrer, 2n C

Cap comentari:

Publica un comentari