Com les fulles de tardor. Dèbils, descolorides, caigudes. En una carrera, ballant amb el vent, es descobreixen rient, una rere l'altra.
El lloc d'avui rarament serà el mateix demà.
Més enllà, una bufada fresca de vent les agafa, les empeny, les tira.
Esquivant obstacles al seu pas, eviten caure, ferides, una altra vegada damunt el terra mullat per l'aigua de la pluja, davall d'un cel després de la tempesta, que roman silenciós des d'ahir a la nit.
Algunes d'elles tracten d'evitar el soroll que es produeix quan són trepitjades per unes altres, veient-se obligades a perdre una part de la seva forma, desprenent-se involuntàriament, del senzill equilibri que les unia, de l'única força que les mantendria juntes si haguessin triat un altre camí, potser més adequat.
Com nosaltes, quan ens debilitem contra obstacles que s' obstinen a tenir-nos prop des que ens aixequem al matí fins que ens adormim, cada nit.
N'hi ha que bufen i es congelen a l'instant, contràriament d'aquells que es queden congelats sense esperança d'afrontar-ho.
En carrera, sobre el vent, nosaltres també volem, caiem, i ens aixequem.
Ens passen per sobre, i xoquem. I tornem a reviure, quan arriba la primavera, i la llum del sol ens fa dur les coses d'una altra manera; i veure-les més clares.
El que és més difícil pensar és que, si no tenim la capacitat suficient per retornar i s'acaba, no per a tots té un mateix final.
"Inesperadament, sentia la necessitat de tornar enrere.
Com si es tractés d'una enyoraça profunda, que es reflectia en la meva veu trista quan parlava d'alguna cosa.
Em mirava al mirall, on només hi veia una persona amb infinites arrugues que marcaven les tendres faccions que havia heretat de la meva mare, i que la gent acostumava a elogiar quan era petita. Amb l'ajuda involuntària del pas del temps em feia major, i m'allunyava amb por de la meva joventut, i del passat. Rebuscava, sovint, una excusa per endinsar-me en el passat, o per desfer-me'l de la meva ment.
No hi va haver més paraules que aquelles que em digué amb els ulls. I aquella va ser l'última vegada que la vaig veure.
Recordo que la llum del sol no brillava aquell matí per fer les coses més clares, i que el món
pesava mil vegades més que la meva paciència, i es preparava per caure'm a sobre quan vaig descobrir que era fins i tot més fort que el meu cor.
Veure les coses tan poc senzilles em fa dèbil, o potser més forta.
Algú em va obligar a separar-me de la meva vida, sabent que me la prenies d'una manera injusta, però irevocable. Potser tampoc va tenir la culpa.
Una malaltia, corrent a galop, es menjava el meu temps, i les meves possibiliats. Em trencava la respiració i em llevava la veu, que amb forces intentava recuperar.
M'agafava la mà, com si em demanés ajuda, o simplement tranquil·litat.
Estava ansiosa perquè em calmàs, amb la sensibilitat, o perquè no em posés nerviosa.
I em vaig obligar a no ser feliç.
Vaig adonar-me que jo era fràgil, dèbil, caiguda, i que el vermell de les meves galtes havia desaparegut al mateix temps que la meva respiració i els meus batecs mancaven; i em trobava descolorida.
Ara, veig corrent el temps damunt les agulles d'un rellotge, i em mir un altre pic al mirall.
No podria explicar mai la sensació de soledat que no vaig tenir mai, perquè vaig tenir la sort de tenir algú al meu costat que m'ajudés a fer-la fora.
He descobert que no només té fred l'hivern, que l'olor de les flors es percep també sobre l'asfalt, que viatjar en el temps és possible sense moure's, que estimar des d'enfora no perd la màgia d'estimar, que el sol no només brilla a l'estiu, però que les fulles també perden el seu color i la seva forma quan no és la tardor.
I ara el cel sembla més blau. I la meva veu més clara.
Laura Rosselló
Entrades
