Ahir dijous 25 vàrem celebrar al centre la Diada de Sant Jordi. Aquest any hem continuat impulsant les iniciatives que duim endavant a l’institut a favor de la llengua catalana, després que el curs passat el Claustre s’adherís a la campanya Enllaçats pel Català, i durant els dies previs i posteriors a la Diada realitzàrem diverses activitats que culminaren, com ja és habitual, en l’organització simultània de diversos tallers culturals en què participà l’alumnat: així, el passat divendres 19 l'exalumne del centre Miquel Àngel Adrover impartí un taller de glosa popular a l’alumnat de 4t d’ESO, i avui mateix ha arribat la Flama per la Llengua a l'institut.
Durant el matí d'ahir, l’alumnat de segon cicle (3r i 4t d’ESO), PQPI i Batxillerat assistí a la representació teatral de l'obra Parasceve de Blai Bonet, al teatre de Campos, en la qual actuava l’alumne de 4t B Jaume David Pérez (guanyador, també, de l’edició d’enguany del Concurs literari del nostre centre). Entretant, amb l’alumnat de primer cicle (1r i 2n d’ESO), es dugueren a terme els següents tallers simultanis, en dos torns: Concurs Picalletres, Karaoke en català, Recitals poètics, Concurs fotogràfic "Sant Jordi al teu centre”, Taller de punts de llibre florals de Sant Jordi, Taller de coreografia, representació de teatre de 2n d’ESO i taller de Batukada. En el decurs del matí es realitzà, així mateix, el tradicional intercanvi de llibres de segona mà i es lliuraren els premis del concurs literari de relats breus sota el lema "La solidaritat", organitzat per la Comissió de Normalització Lingüística. La jornada acabà amb animació musical i amb la lectura d'un manifest a favor del català.
Aquí teniu algunes imatges relatives a aquesta setmana cultural al centre i, a continuació, podeu delectar-vos amb la lectura del relat breu de l'alumna Laura Rosselló Garcies, de 2n de Batxillerat B, que ha estat guardonat amb el primer premi del concurs de narrativa “Escrit amb sal”, organitzat per l’Obra Cultural Balear de Ses Salines per Sant Jordi 2013.
Enhorabona a tots els participants i per molts d’anys!
Enhorabona a tots els participants i per molts d’anys!
“Silenci”
És fosc. L'obscuritat cruel i negra de sempre. Es dibuixa, en el buit, una fugaç i juganera espurna de foc. S'ha encès una espelma. I s'il·lumina, de sobte, un rostre dolç, espantadís, tremolós i atònit; però, al cap i a la fi, dolç. Ni la poca roba que avui vesteix li ha fet perdre un sol bri de la delicadesa que ha commogut, durant tants anys, un, i dos, i quatre homes enxampats per la seva vigor esclatant, que desvetllava cossos endormiscats i injectava emocions sobtades. Silenci. Avui no vol dormir.
Ara tant se val en què creia, què somiava i quin nom tenia. Sobren matisos quan saps que la noia del cor irat no pot parlar. I tant li és. No li interessa saber, ajupida sobre una mena de llençol esgrogueït, qui ets tu; desconegut, poc intel·ligent i amant de paraules sense ritme ni gràcia que componen, mandroses, aquest escrit.
Segurament podries haver escollit una història amb un argument millor; però, no sents com els mots t’arrosseguen cap endavant? Malauradament, són més poderosos del que podries imaginar. I tu la bèstia més feble. Perquè, si ara acaben d’estirar-te fins aquí sense cap esforç mínim, et portaran, gairebé sempre, on desitgen que acabis. Cosa de domadors.
L’escena és buida i la tardor aclapara, quasi per complet, la terra que va tocar un dia amb peus freds i mans gastades la noia de pell blanca i ulls plorosos. El vent bufa amb força i escombra tot el que va deixar pel camí. Si encara queda alguna cosa. I qui sap si, un dia, ho recuperarà del fems i descobrirà que ho van ofegar amb crits de glòria ànimes insensates en un temps en què existien, amb prou feines, la paraula i el seny propis d’un ésser humà. Temps de renúncies i d’odi. De soroll de bala prop del cap; de gemecs de fúria que, suspesos en l’aire, van penetrar la memòria i quedaren clavats com punyals insofribles al cor. Cops d’ira i punys estrets. La mort, enfurismada, picava amb dits gruixuts la porta, personificada en veus greus d’homes aparentment més forts que qualsevol altra cosa.
“Quan els vents bufin a favor, sortirem a caminar per la platja”, tranquil·litzava la mare.
Ara, la nit humida, bressol d’un temps antic que s’ha esfumat per complet però que sembla tan viu com sempre, posa a prova els ossos i refreda el sòl. Hauria jurat que hi havia records que resten eternament en la consciència durant tota la vida; però la noia amb vestit de draps ja no pot recordar. Només intueix, lleugerament, que avui no podrà sortir al carrer amb ulls espurnejants, disposada a seduir un pobre desgraciat amb bigoti que li retornarà un somriure, amablement; ni enfilar una agulla allargada per teixir de nou el seu destí. Quantes paraules s’han deixat de pronunciar al llarg de la història? Joventut delerada. És l'empenta la que manca sempre? El que és segur, avui, és que no podrà tornar enrere. Però, mentrestant el foc segueix cremant, ociós, el ble de l'espelma, es nega a tancar els ulls per sumir-se de nou en la penombra de l'oblit. Que tantes hores l'ha ofegada.
Si ho pogués expressar, diria que, malgrat molts encara no ho creuen, en aquells temps hi havia, com en tots els pobles, gent i anys de tota mena. Els camps d’ametllers florits decoraven la primavera; i els diumenges ho feien més que cap altre dia. Els temps fàcils, malauradament, no han deixat gairebé mai cap empremta tan sòlida com ho han fet els esdeveniments més feréstecs. En qualsevol cas, sempre haurien quedat els poemes, que embadalien la noia de tracte amable i cabells llargs, que ara no vol dormir. O el ritme d’una cançó, que conduïa i regulava els passos de ball de la Plaça Vella.
Ningú no podrà negar que la tarda semblava no acabar mai. Per ventura sí les al·lotes, que sortien al carrer amb l’arribada del bon temps i passejaven, amunt i avall, els vestits de primavera que estrenaven, satisfetes, el dia de la processó de Sant Josep. Els moments de glòria s’esfumaven àgilment. Com qualsevol breu instant d’entusiasme en la vida de qualsevol fracassat. Els dies havien començat a allargar-se i una lleu escalfor solar començava a colrar la pell suada dels pagesos que treballaven la terra.
Temps d’extrema senzillesa i plaer en assaborir un mossec de pa amb saïm i sucre roig, que preparava, acuradament, l’àvia per berenar.
Una vitalitat esfereïdora va envair el passeig de joves afectuosos que sortien a caminar pel camí polsegós en direcció a l’estació, per veure passar un tramvia que mai no havien d’agafar. I què? L’entreteniment de saludar els passatgers i posar a prova l’equilibri caminant sobre les vies era tot un passatemps. I les llengües del poble, com en tots els pobles, s’esbravaven de parlar de qualsevol banalitat. Però en el poble sempre va ser així. I la noia sense veu ni moció ho sabia perfectament. Mai foteses de tal dimensió han semblat tan interessants com quan han recorregut els carrers de la vila amb tanta vivesa. Avui ja no es parla.
Les notes d’una melodia feien avançar els anys difícils de forma desaccelerada i deixaven entreveure, sovint, mostres d’injustícies i tot d’altres desraons que romprien el fil de tota una història tard o d'hora quan la gent del poble, perduda en altres qüestions, confiava, amb total seguretat, que una mena de moira o parca, dotada d’una saviesa sobrenatural, s’encarregaria de teixir el futur vinent. El mateix futur que avui, mancat de sentit com aquesta història, transcorre en una escena buida sense personatges. Perquè els personatges no són sinó la mateixa gent que va deixar en mans d'una filadora la tasca de construir un demà.
Ja es sospitava, des de feia temps, que no existien segones oportunitats i que no podem ajornar qualsevol tasca poc rellevant per demà, perquè el demà podria no existir. Cosa de bohemis, filòsofs i altres bojos tocats d'ala, que, per suscitar plantejaments peculiars, no han concordat mai amb la resta. Quan es valorin per igual els espais que es deixen entre paraula i paraula, i els propis mots amb significat, es podrà tenir una petita idea de la immensa importància que té allò que, a primera vista, no sembla rellevant.
Perquè els blocs de la base són tan essencials com la fastuosa façana que ornamenta una gran ciutat.
Potser la noia de la mirada plorosa i gest atònit sigui, solament, un pronòstic malgustós; o tu amb les teves pors de sempre.
Per què no pots evitar sentir-te copsat per la seva actitud d'indiferència, ni ser rossegat pels hipnotitzadors vocables, si saps que els oblidaràs amb prestesa?
Podria ser, qui sap; qualsevol dona o home que es deixi prendre de les mans el que un dia li fou entregat amb el cor. La deixadesa habitual d'un individu sense interès.
Afortunadament, ni la història sempre és un compost de contrarietats per a l'ésser humà; ni, per descomptat, ha deixat d'existir un poble amb els seus herois, encara que els vents bufin en direcció oposada i els núvols anunciïn tempesta.
La mateixa heroïna que s'ha enfrontat a una força superior a la força de tres mil soldats en estampida i ha suportat, invulnerable, les escomeses d'infinites generacions, és, per naturalesa, la més robusta i irrompible de la vila. És la que conservava els ossos de porc per alimentar la família; una família sense més riquesa que l'animal que havien nodrit durant mesos i que, en arribar l'hora, era devorat en mans de nens famèlics a matances, quan arribava el fred.
És justament la que va tocar amb peus freds i mans gastades la terra humida; i conservarà, com des de sempre, els costums i les tradicions que ella mateixa va veure néixer amb una aterridora potència.
És aquella que li canta, amb veu dolça, a la teixidora de la posteritat; però la que escriu, també, la salabrosa història situada en un temps i espai imprecisos, en què la nuesa de l'esperit s'ha convertit en la més engalanada vestimenta.
L'obscuritat cruel i negra de sempre fa una salutació cordial als fills de la primavera, hereus d'un destí latent. Silenci, perquè ara ressonen, no molt lluny d'aquí, les notes de l'himne dels seus herois i heroïnes. Una espurna de foc. S'ha encès una foguera.
Laura Rosselló Garcies, 2n de Batxillerat B
Entrades
