Enllaçats pel català

dimecres, 25 de maig de 2011

Entrevista a Eduardo Galeano

dilluns, 16 de maig de 2011

Presentam...les maletes viatgeres

Ja tenim disponibles les maletes viatgeres de la biblioteca, elaborades i decorades pels alumnes a distintes assignatures (tecnologia, artesania, plàstica...) entre el curs passat i aquest.

Les maletes viatgeres contenen material en préstec amb diversos nivells de lectura que la biblioteca posa a disposició de l'alumnat perquè se'l pugui endur a casa durant un parell de setmanes i compartir amb els membres de la seva família: llibres, còmics, pel·lícules, CD's...

L'objectiu de les maletes és sortir de la biblioteca per a transportar a les llars les novetats d'interès que anam adquirint, però també a les aules. Per això, dues d'aquestes maletes estan preparades per utilitzar-se exclusivament a les aules durant les hores de guàrdia o, també, durant les hores lectives que el professorat de les distintes assignatures reservi, prèvia selecció del contingut a la biblioteca.

Excepte la maleta dedicada a recopilar i difondre l'obra del poeta que dóna nom al nostre institut (Damià Huguet), la resta tenen nom femení, real o imaginari... Te les emportes a casa...?

dijous, 5 de maig de 2011

Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot

ELS DOS VESTITS

Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.


Margalida Adrover Cabot

Un viatge en el temps, de Sara Schweiss

UN VIATGE EN EL TEMPS

Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.

Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.

Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.

Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.

Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.

La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:

Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!

No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.

Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.

A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.

El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.

Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “

L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”

El venedor va fer que sí amb el cap.

N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.

L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.

“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.

O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.

I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.

De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.

El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.

Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.

Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.

De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".

La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”

Sara Schweiss

Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló

UN CONTE MÀGIC

Això era i no era una nina òrfena de set anys que nomia Sofia i vivia a un orfenat de Novosibirsk . Tenia els ulls blaus com el mar en ple hivern , els cabells negres com el carbó i unes faccions harmonioses que deixaven veure la bella dona en què es convertiria. Ella només esperava el dia en què uns pares adoptius l’anessin a buscar per poder tenir una família i fugir del tracte cruel i dels crits de na Irina , la responsable de l’orfenat .

Cada cop que mirava per la finestra i veia passar un cotxe s’imaginava una habitació pintada de rosa amb un munt de joguines només per ella , uns pares que li fessin un petó abans d’anar a dormir i un rebost ple de fruita , coses de les quals havia sentit a parlar algun cop, però que mai havia tingut. Així com anava passant el temps , però , tenia menys possibilitats que algú l’adoptés , ja que les parelles normalment escullen els més petits.

La Sofia estava cada cop més trista però tenia un consol , el seu secret. Mai havia explicat a ningú que podia moure objectes amb la ment , tenia por que la gent la jutgés i no s’acostessin a ella per ser estranya. Va descobrir aquest poder feia pocs mesos, quan va desitjar que la làmpada que hi havia al sòtil del bany caigués damunt la Irina , fet que la va deixar invàlida durant dos mesos. Des de llavors l’ha usat moltes vegades , sobretot per deixar en ridícul a les nenes i nens de l’orfenat que no li cauen bé o a la Irina . Un cop va fer que el plat de verdures de la Karina , la nina més dolenta de l’edifici , s’estampés contra la seva cara . Se’n van riure una setmana !

Un matí de maig , la Sofia va veure per la finestra com entrava a l’orfenat una parella . Ella desitjava, només , que se l’enduguessin a un lloc millor i pogués oblidar-se dels crits i els maltractaments de la malvada Irina . Va baixar les escales i va escoltar la conversa de la jove parella i la Irina des de darrere la porta . Va sentir com deien que volien una nena d’uns sis o set anys , morena d’ulls blaus . La Irina , però , no volia que ningú adoptés a la Sofia perquè l’odiava i sabia que la tractarien bé ; així que va dir que no havia ningú amb un perfil semblant .

Quan va escoltar aquella mentida , la nena es va enfadar i va moure una enciclopèdia del prestatge i es va amagar. Llavors , la Irina va sortir de l’habitació per anar a mirar que havia estat aquell soroll , fet que va permetre que la Sofia pogués entrar a la cambra .

Quan la jove parella va veure a la Sofia van acostar-se a ella i li van preguntar si volia ser la seva filla adoptiva i ella, eufòrica, va fer que si amb el cap . Els va explicar que la Irina no volia que l’adoptessin i llavors la nena es va posar a plorar . La família va sortir ràpidament per la porta, però la Irina va veure com es tancava . La Sofia i els seus pares van córrer cap al cotxe i la Irina no els va poder atrapar.

No va avisar la policia perquè havia arreglat moltes adopcions il·legals i no volia que la tanquessin a la presó .

Ara la Sofia tenia una mare , la Júlia, i un pare , l’Andreu, que se l’estimaven molt i vivien a Mallorca , lloc on tenien una casa els pares de la Sofia i on havien viatjat des de l’aeroport de Novosibirsk . A l’estiu va poder nedar i jugar a la platja i al setembre, va començar a anar a escola on va demostrar ser una nina molt intel·ligent . I pel que fa a la màgia, tot i que els seus pares van acceptar el seu poder, era tan feliç que cada cop l’utilitzava menys.
Mercè Adrover Perelló

dimecres, 4 de maig de 2011

Tallers per celebrar Sant Jordi 2011

El passat 19 de març, i aprofitant que s'acostava la Diada de Sant Jordi, paralitzàrem la vida lectiva del centre per convertir-la en vida lectora durant un parell d'hores, amb l'organització simultània a tots els espais del centre de múltiples tallers lectors i altres activitats relacionades amb la cultura. Així, alumnat i professorat organitzaren i participaren als següents tallers: Contacontes, Lectura poètica, Decoració mural d'una paret del pati (una interpretació del corral mediterrani del poeta Damià Huguet), projecció de pel·lícules (El club dels poetes morts i Los chicos del coro), Feim punts de llibre, Literatura i vampirs, Jocs de taula en català, Scrabble multilingüe, Per què llegim en silenci? Una història de la lectura, Llegendes mitològiques, Karaoke en català, Taller de còmic, Gimcanes literàries amb ordinador i enregistrament en vídeo de poemes d'en Damià Huguet.


La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles

LA CÀMERA DE JOSEP

Hi havia una vegada, en un poble apartat de la muntanya, a Mallorca, un fotògraf que aconseguia el que ningú més no podia: treia les millors fotografies de tot el món.

A poc a poc, aquest home que responia al nom de Josep, es va fer famós i, d’aquesta manera, va perdre la seva intimitat i la seva tranquil•litat, que eren els dos requisits essencials, per poder fer el que feia.

Casa seva era plena de periodistes durant tot el dia i, molts de cops, encara que sembli surrealista, també durant la nit.

Una tarda en què l’ambient pareixia estar més calmat en Josep, va sortir acompanyat de la seva inseparable càmera fotogràfica, a fer voltes pel bosc que tenia al darrere de casa seva. Caminant, caminant, arribà a un lloc preciós on mai no havia estat.

El que, com us podeu imaginar, no sabia era que aquell lloc era el centre d’un nexe, font de tot poder, en què tot era possible. Els desitjos més profunds de les persones s’hi feien realitat. I així passà amb en Josep.

El seu desig més gran era viure en un món format pels llocs precioses que havia fotografiat. I quan feu la fotografia d’aquell lloc, és va complir. Aquell lloc era tan fantàsticament fantàstic, que no podia deixar de somriure. Com que havia fet fotografies de tot el que més li agradava i de tot el que era necessari per a la vida, a aquell lloc no li faltava de res: tenia hospital, supermercat, boscos, aigua per regalar i vendre..., però el que no hi havia eren periodistes empiposos.

Així, en Josep recuperà per sempre més la pau i tranquil•litat que li havien robat i, tot i que ja no podia fer tantes fotografies com abans, fou la persona més feliç de damunt la Terra.

Antoni Fernàndez Canyelles

Resultats del concurs literari i dels jocs lingüístics

La Comissió de Normalització Lingüística ha organitzat, al llarg del passat segon trimestre, dues activitats adreçades als alumnes del centre amb la intenció de potenciar l'ús de la llengua catalana. Les activitats han estat: la segona edició dels Jocs lingüístics i el Concurs Literari de Relats Breus de Sant Jordi 2011.

Aquests són els resultats:

CONCURS LITERARI DE RELATS BREUS

CATEGORIA 1R I 2N d'ESO:

Primer premi: La càmera de Josep, d'Antoni Fernàndez Canyelles.
Segon premi: Un conte màgic, de Mercè Adrover Perelló.
Tercer premi: Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot.

CATEGORIA 3R I 4T d'ESO

Primer premi: Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló.
Segon premi (ex aequo): Un viatge en el temps, de Sara Schweiss, i Un somni futurista, de Magdalena Ginard.

CATEGORIA BATXILLERAT

Primer premi: Barcelona 1933, d'Apol·lònia Barceló.


PREMIS DELS JOCS LINGÜÍSTICS DEL SEGON TRIMESTRE

Primer cicle d'ESO: Neus Fuster de 2n E, 20 punts.
Bernat Portell de 2n E, 20 punts.
Hasnae Laaraj de 2n E, 20 punts.

Segon cicle d'ESO: Soumia Laaraj de 4t D, 19 punts.
Aina Morant de 3r E, 18 punts.

Batxillerat: Miquel Àngel Adrover de 1r Batx B, 20 punts.
Apo·lònia Barceló de 1r Batx. B, 20 punts.
Antònia Morant de 1r Batx. A, 18 punts.

Professorat: Catalina Vidal del Dep. Socials, 20 punts.
Marga Paniza del Dep. Castellà, 17 punts.

A les properes entrades del bloc de la biblioteca anirem publicant els relats guanyadors. Enhorabona a tots els participants!