Enllaçats pel català

dijous, 5 de maig de 2011

Un viatge en el temps, de Sara Schweiss

UN VIATGE EN EL TEMPS

Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.

Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.

Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.

Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.

Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.

La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:

Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!

No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.

Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.

A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.

El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.

Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “

L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”

El venedor va fer que sí amb el cap.

N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.

L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.

“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.

O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.

I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.

De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.

El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.

Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.

Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.

De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".

La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”

Sara Schweiss

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada