Martí Moreno Julià, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Una aventura improvisada a Veneçuela

Immersos en una indecisió, ens plantejàvem la possibilitat de viatjar aquest dijous a les 10:00 hores per a la Cascada del Vi, a l'estat Lara (Veneçuela). Des de Maracaibo, el nostre lloc d'origen, la referència esmentada era d'uns 480 km aproximadament. Avaluant avantatges i desavantatges, vam decidir partir a la nostra destinació: El Parc Nacional Dnira.

Ràpidament vam fer les maletes amb el necessari per passar un cap de setmana, mare, pare i Valentina vam prendre un autobús que deia "Barquisimeto". El nostre amic Esteve ens havia aconsellat prendre aquest transport i baixar-nos a la parada de Carora (1 hora abans d'arribar a Baquisimeto).

Un cop a l'autobús i després d'uns pocs entrebancs, en el terminal de passatgers, pare i mare ens vam adonar que no teníem ni la més mínima idea d'on ens dirigíem, i molt menys com arribar. Tan sols coneixíem el nom del lloc destí: "Barbacoes".

Sortírem de Maracaibo en un buset amb destinació a "Barquisimeto", però vàrem decidir baixar-nos a la parada de "Sabaneta". En el camí i ja emocionats el pare va començar a sentir un lleuger mal de cap. Un cop a "Sabaneta” i després de preguntar a moltes persones la confusió va arribar. Els llocs de referència que havíem obtingut, no eren punts molt vistosos o clars, només eren llocs a la carretera on el pare i la mare van esperar amb tres grans bosses, un incòmode cotxe i un bebè de 7 mesos, mentre respiràvem fum de grans mosques sorolloses i suportàvem una calor desafiant.

Tot just podíem caminar, mentre es feia fosc, la tensió entre mare i pare creixia. Estàvem a punt de penedir quan passà una camioneta i ens va oferir acostar-nos una mica més a la nostra parada, en vista que a l'alberg quedaven pocs llocs lliures. El pare va haver d'embarcar a la maleta del cotxe.

Finalment arribem, havia fosquejat, tretze hores de viatge, última parada "Parc Nacional Dinira". El dolor al cap del pare no desapareixia. El sopar estava servida, el fred del canvi de clima semblava afectar-nos, vam decidir finalment anar al llit i descansar d'aquell llarg viatge.

El nostre amic sol ser matiner i poc abans de l'alba s'escoltava música rock a tot volum a tota la casa, el pare no semblava molt agraciat, aviat la mare va notar que es tractava d'una condició seriosa, els mals de cap del pare revelaven una mica més.

Mentre la nadona Valentina es divertia entre insectes i flors, pare va decidir ignorar el dolor que li impedia gaudir del viatge, així que va anar a tallar llenya per ajudar a fer les pizzes que prepararíem al forn a llenya que prometia deliciosos resultats, en pocs minuts arribà amb la llenya i el medi del seu cap sagnant ... Oh pels cels! Que et passa?!, Va dir la mare preocupada, el pare explicà que mentre tallava les branques, una va sortir volant directe al seu front. La situació de mal de cap del pare es va posar "una mica pitjor" amb el cop i amb l'ajuda del nostre amic Esteban, vam tornar al poble a buscar alguna medicina que l'ajudés a combatre la desagradable sensació. De tornada, semblàvem un hospital ambulant, entre antibiòtics, analgèsics i antiinflamatoris, les receptes de medicina natural que la mare oferia van quedar sepultades i va començar l'automedicació ...

Miraculosament va començar a difuminar el dolor, vam prendre la decisió de visitar el lloc motiu del nostre viatge: La Cascada del Vi, principal atractiu del Parc Nacional Dinira. Prenérem el cotxet, la mare va agafar les coses de Valentina i pare prenent precaucions va embolicar el seu cap perquè el sol imponent no descontrolés la seva condició.

El pare va despertar amb un relaxat semblant, Valentina, riallera, prenia el seu biberó, i la mare estava satisfeta. La resta del dia va passar entre rialles. Xerràvem amb els veïns del caseriu, vam conèixer la zona, Valentina, sorpresa, palpava cabres, vaques, gossos, gats i com animal se li creués, fent gestos de descobriments sorprendentes.Papá gaudia de fer les pizzes al forn de llenya, cosa que també estava aprenent, a més, van quedar boníssimes. Aquesta tercera nit, la serenata gállense no arribo a les nostres oïdes, doncs havíem de sortir a la matinada per poder prendre l'únic transport que ens portava de tornada a Barquisimeto, el lloc d'on sortiríem a la ciutat d'on arribem, Maracaibo. L'autobús sortiria a les 3:30 am, i el nostre amic Esteban, fraternalment ens va deixar a les portes del mateix i va començar el viatge de retorn.

Entre el cansament del pare, la fatiga de la mare i la calor de Valentina, arribem sans, fora de perill, esgotats i feliços després d'unes llargues 10 hores a la llar familiar a la ciutat de Maracaibo.

Martí Moreno Julià, 3r C

Sant Jordi torna al centre

Ahir dijous 25 vàrem celebrar al centre la Diada de Sant Jordi. Aquest any hem continuat impulsant les iniciatives que duim endavant a l’institut a favor de la llengua catalana, després que el curs passat el Claustre s’adherís a la campanya Enllaçats pel Català, i durant els dies previs i posteriors a la Diada realitzàrem diverses activitats que culminaren, com ja és habitual, en l’organització simultània de diversos tallers culturals en què participà l’alumnat: així, el passat divendres 19 l'exalumne del centre Miquel Àngel Adrover impartí un taller de glosa popular a l’alumnat de 4t d’ESO, i avui mateix ha arribat la Flama per la Llengua a l'institut.

Durant el matí d'ahir, l’alumnat de segon cicle (3r i 4t d’ESO), PQPI i Batxillerat assistí a la representació teatral de l'obra Parasceve de Blai Bonet, al teatre de Campos, en la qual actuava l’alumne de 4t B Jaume David Pérez (guanyador, també, de l’edició d’enguany del Concurs literari del nostre centre). Entretant, amb l’alumnat de primer cicle (1r i 2n d’ESO), es dugueren a terme els següents tallers simultanis, en dos torns: Concurs Picalletres, Karaoke en català, Recitals poètics, Concurs fotogràfic "Sant Jordi al teu centre”, Taller de punts de llibre florals de Sant Jordi, Taller de coreografia, representació de teatre de 2n d’ESO i taller de Batukada. En el decurs del matí es realitzà, així mateix, el tradicional intercanvi de llibres de segona mà i es lliuraren els premis del concurs literari de relats breus sota el lema "La solidaritat", organitzat per la Comissió de Normalització Lingüística. La jornada acabà amb animació musical i amb la lectura d'un manifest a favor del català. 

Aquí teniu algunes imatges relatives a aquesta setmana cultural al centre i, a continuació, podeu delectar-vos amb la lectura del relat breu de l'alumna Laura Rosselló Garcies, de 2n de Batxillerat B, que ha estat guardonat amb el primer premi del concurs de narrativa “Escrit amb sal”, organitzat per l’Obra Cultural Balear de Ses Salines per Sant Jordi 2013.

Enhorabona a tots els participants i per molts d’anys!

“Silenci”

És fosc. L'obscuritat cruel i negra de sempre. Es dibuixa, en el buit, una fugaç i juganera espurna de foc. S'ha encès una espelma. I s'il·lumina, de sobte, un rostre dolç, espantadís, tremolós i atònit; però, al cap i a la fi, dolç. Ni la poca roba que avui vesteix li ha fet perdre un sol bri de la delicadesa que ha commogut, durant tants anys, un, i dos, i quatre homes enxampats per la seva vigor esclatant, que desvetllava cossos endormiscats i injectava emocions sobtades. Silenci. Avui no vol dormir.

Ara tant se val en què creia, què somiava i quin nom tenia. Sobren matisos quan saps que la noia del cor irat no pot parlar. I tant li és. No li interessa saber, ajupida sobre una mena de llençol esgrogueït, qui ets tu; desconegut, poc intel·ligent i amant de paraules sense ritme ni gràcia que componen, mandroses, aquest escrit.

Segurament podries haver escollit una història amb un argument millor; però, no sents com els mots t’arrosseguen cap endavant? Malauradament, són més poderosos del que podries imaginar. I tu la bèstia més feble. Perquè, si ara acaben d’estirar-te fins aquí sense cap esforç mínim, et portaran, gairebé sempre, on desitgen que acabis. Cosa de domadors.

L’escena és buida i la tardor aclapara, quasi per complet, la terra que va tocar un dia amb peus freds i mans gastades la noia de pell blanca i ulls plorosos. El vent bufa amb força i escombra tot el que va deixar pel camí. Si encara queda alguna cosa. I qui sap si, un dia, ho recuperarà del fems i descobrirà que ho van ofegar amb crits de glòria ànimes insensates en un temps en què existien, amb prou feines, la paraula i el seny propis d’un ésser humà. Temps de renúncies i d’odi. De soroll de bala prop del cap; de gemecs de fúria que, suspesos en l’aire, van penetrar la memòria i quedaren clavats com punyals insofribles al cor. Cops d’ira i punys estrets. La mort, enfurismada, picava amb dits gruixuts la porta, personificada en veus greus d’homes aparentment més forts que qualsevol altra cosa.

“Quan els vents bufin a favor, sortirem a caminar per la platja”, tranquil·litzava la mare.

Ara, la nit humida, bressol d’un temps antic que s’ha esfumat per complet però que sembla tan viu com sempre, posa a prova els ossos i refreda el sòl. Hauria jurat que hi havia records que resten eternament en la consciència durant tota la vida; però la noia amb vestit de draps ja no pot recordar. Només intueix, lleugerament, que avui no podrà sortir al carrer amb ulls espurnejants, disposada a seduir un pobre desgraciat amb bigoti que li retornarà un somriure, amablement; ni enfilar una agulla allargada per teixir de nou el seu destí. Quantes paraules s’han deixat de pronunciar al llarg de la història? Joventut delerada. És l'empenta la que manca sempre? El que és segur, avui, és que no podrà tornar enrere. Però, mentrestant el foc segueix cremant, ociós, el ble de l'espelma, es nega a tancar els ulls per sumir-se de nou en la penombra de l'oblit. Que tantes hores l'ha ofegada.

Si ho pogués expressar, diria que, malgrat molts encara no ho creuen, en aquells temps hi havia, com en tots els pobles, gent i anys de tota mena. Els camps d’ametllers florits decoraven la primavera; i els diumenges ho feien més que cap altre dia. Els temps fàcils, malauradament, no han deixat gairebé mai cap empremta tan sòlida com ho han fet els esdeveniments més feréstecs. En qualsevol cas, sempre haurien quedat els poemes, que embadalien la noia de tracte amable i cabells llargs, que ara no vol dormir. O el ritme d’una cançó, que conduïa i regulava els passos de ball de la Plaça Vella.

Ningú no podrà negar que la tarda semblava no acabar mai. Per ventura sí les al·lotes, que sortien al carrer amb l’arribada del bon temps i passejaven, amunt i avall, els vestits de primavera que estrenaven, satisfetes, el dia de la processó de Sant Josep. Els moments de glòria s’esfumaven àgilment. Com qualsevol breu instant d’entusiasme en la vida de qualsevol fracassat. Els dies havien començat a allargar-se i una lleu escalfor solar començava a colrar la pell suada dels pagesos que treballaven la terra.

Temps d’extrema senzillesa i plaer en assaborir un mossec de pa amb saïm i sucre roig, que preparava, acuradament, l’àvia per berenar.

Una vitalitat esfereïdora va envair el passeig de joves afectuosos que sortien a caminar pel camí polsegós en direcció a l’estació, per veure passar un tramvia que mai no havien d’agafar. I què? L’entreteniment de saludar els passatgers i posar a prova l’equilibri caminant sobre les vies era tot un passatemps. I les llengües del poble, com en tots els pobles, s’esbravaven de parlar de qualsevol banalitat. Però en el poble sempre va ser així. I la noia sense veu ni moció ho sabia perfectament. Mai foteses de tal dimensió han semblat tan interessants com quan han recorregut els carrers de la vila amb tanta vivesa. Avui ja no es parla.

Les notes d’una melodia feien avançar els anys difícils de forma desaccelerada i deixaven entreveure, sovint, mostres d’injustícies i tot d’altres desraons que romprien el fil de tota una història tard o d'hora quan la gent del poble, perduda en altres qüestions, confiava, amb total seguretat, que una mena de moira o parca, dotada d’una saviesa sobrenatural, s’encarregaria de teixir el futur vinent. El mateix futur que avui, mancat de sentit com aquesta història, transcorre en una escena buida sense personatges. Perquè els personatges no són sinó la mateixa gent que va deixar en mans d'una filadora la tasca de construir un demà.

Ja es sospitava, des de feia temps, que no existien segones oportunitats i que no podem ajornar qualsevol tasca poc rellevant per demà, perquè el demà podria no existir. Cosa de bohemis, filòsofs i altres bojos tocats d'ala, que, per suscitar plantejaments peculiars, no han concordat mai amb la resta. Quan es valorin per igual els espais que es deixen entre paraula i paraula, i els propis mots amb significat, es podrà tenir una petita idea de la immensa importància que té allò que, a primera vista, no sembla rellevant.

Perquè els blocs de la base són tan essencials com la fastuosa façana que ornamenta una gran ciutat.

Potser la noia de la mirada plorosa i gest atònit sigui, solament, un pronòstic malgustós; o tu amb les teves pors de sempre.

Per què no pots evitar sentir-te copsat per la seva actitud d'indiferència, ni ser rossegat pels hipnotitzadors vocables, si saps que els oblidaràs amb prestesa?

Podria ser, qui sap; qualsevol dona o home que es deixi prendre de les mans el que un dia li fou entregat amb el cor. La deixadesa habitual d'un individu sense interès.

Afortunadament, ni la història sempre és un compost de contrarietats per a l'ésser humà; ni, per descomptat, ha deixat d'existir un poble amb els seus herois, encara que els vents bufin en direcció oposada i els núvols anunciïn tempesta.

La mateixa heroïna que s'ha enfrontat a una força superior a la força de tres mil soldats en estampida i ha suportat, invulnerable, les escomeses d'infinites generacions, és, per naturalesa, la més robusta i irrompible de la vila. És la que conservava els ossos de porc per alimentar la família; una família sense més riquesa que l'animal que havien nodrit durant mesos i que, en arribar l'hora, era devorat en mans de nens famèlics a matances, quan arribava el fred.

És justament la que va tocar amb peus freds i mans gastades la terra humida; i conservarà, com des de sempre, els costums i les tradicions que ella mateixa va veure néixer amb una aterridora potència.

És aquella que li canta, amb veu dolça, a la teixidora de la posteritat; però la que escriu, també, la salabrosa història situada en un temps i espai imprecisos, en què la nuesa de l'esperit s'ha convertit en la més engalanada vestimenta.

L'obscuritat cruel i negra de sempre fa una salutació cordial als fills de la primavera, hereus d'un destí latent. Silenci, perquè ara ressonen, no molt lluny d'aquí, les notes de l'himne dels seus herois i heroïnes. Una espurna de foc. S'ha encès una foguera.

Laura Rosselló Garcies, 2n de Batxillerat B

Bona setmana de Sant Jordi!

I avui ho celebram amb dos dels grans poetes de la literatura catalana... quin preferiu?

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
 

(Dins “El Minotaure i Teseu”, d’El Caminat i el Mur, 1954)

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona,1985)

ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA
(Al sempre admirat Salvador Espriu
si cal, amb disculpes.)

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n:”Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostrabastant
neta, envejada, bonica pàtria.

Pere Quart (Sabadell, 1899 – Barcelona, 1986)

Concurs literari i intercanvi de llibres

La Comissió de Normalització Lingüística del centre ha convocat el concurs literari anual de Sant Jordi, al cartell de sota podeu consultar-ne les bases. Qui s'anima a participar-hi...?

També podeu dur els vostres llibres per participar a l'intercanvi de llibres que tendrà lloc al centre a la nostra particular festa de Sant Jordi, que enguany celebrarem per endavant el proper divendres, 25 d'abril.

Darrer número de la revista Pàgines UEP!

Ja podeu llegir el darrer número d'aquest curs de la revista del centre Pàgines UEP!

 

Open publication - Free publishing - More pagines uep

Encontre amb Lucia Pietrelli

El passat dilluns, dia 25, ens visità al centre l'autora Lucia Pietrelli, que va ser entrevistada pel grup d'alumnes de 4t A a la biblioteca dins del marc del programa d'animació lectora "Encontres amb escriptors".

Com sempre, abans de la visita el grup havia treballat a classe amb la seva professora de català, na Fina Olmos, una entrevista que inclogué també una breu presentació virtual sobre l'obra poètica de la convidada publicada fins al moment. L'acte s'inicià amb la lectura d'un dels poemes de l'autora, qui amablement va recitar-lo abans de la conversa a petició del grup. 

Agraïm la generositat i la predisposició de na Lucia per fer-nos passar una estona tan entretinguda, interessant i plena d'emoció per la poesia i la lectura...! 

8 de març

Hi ha dones que lluiten un dia i són bones. 

Hi ha dones que lluiten un any i són millors. 

Hi ha dones que lluiten molts anys i són molt bones. 

Però n’hi ha que lluiten tota la vida, aquestes són les imprescindibles.  

(Adaptació d’un poema de Bertold Brecht)

Encontre amb Pep Toni Bauçà

El passat dimarts, 15 de gener, l'escriptor campaner Pep Toni Bauçà es reuní amb l'alumnat de dos grups de 4t d'ESO, convidat pel professorat d'educació ètico-cívica, per tal de comentar la lectura que aquests grups han fet durant el primer trimestre, dins del marc de l'assignatura, de la primera novel·la publicada de l'autor:  A l'ombra de l'abisme, una història d'intriga i suspens. Tal i com és habitual, l'alumnat havia preparat, prèviament a la visita, un llistat de preguntes de tota mena per du a terme l'entrevista al nostre convidat.

La xerrada, que es realitzà a la sala d'actes de l'institut,  fou amena i ben interessant. Es parlà de literatura, d'ètica, de creació i de lectura... i poguérem saber que en Pep Toni, de qui agraïm la generositat i les ganes a l'hora de participar en aquest encontre, veurà publicada abans de finals d'any la seva següent novel·la: El destí il·luminat. N'estarem a l'aguait...!

Com emprar el correu electrònic...?

Emprau el vostre email de forma òptima i responsable...? A la següent presentació trobareu alguns consells per fer-ho.

 

Consejos para usar el correo electrónico from Iván Lasso

Història oral: Campos i Ses Salines

El departament de Filosofia i Ciutadania del nostre institut va iniciar el curs passat un projecte d'investigació amb l'alumnat sobre les fonts orals i la memòria històrica a les zones de Campos i de Ses Salines, treball impulsat pels professors de filosofia, Montserrat Alcaraz, i d'història,  Llorenç Carrió.

Podeu consultar els treballs realitzats dins del marc d'aquest projecte mitjançant el bloc que trobareu, enllaçat també de forma permanent, a la secció de Recursos electrònics educatius de la biblioteca: Història oral: Campos i Ses Salines. Enhorabona als participants!