Manifest del Claustre contra el decret TIL

DECRET TIL: UNA PROMOCIÓ EXCEL·LENT DEL FRACÀS ESCOLAR

Aquest final de curs el famós TIL (decret de tractament integrat de llengües) ha suscitat una àmplia polèmica social i mediàtica i ha provocat un fort rebuig entre tots els sectors de la comunitat educativa per distintes raons de pes: és una norma imposada, al marge de tot consens amb els agents implicats (famílies i centres educatius, sobretot), no satisfà cap criteri pedagògic, suposa un atac ideològic a la normalització del català desactivant-lo com a llengua vehicular de l'ensenyament i, en fi, obeeix a interessos purament ideològics d'una minoria que atempten contra el dret de l'alumnat a rebre una educació de qualitat.

La comunitat educativa de les Illes i els seus representants, menystinguts per l'Administració i tractats com a convidats de pedra en el que ja és la destrucció política més salvatge dels fonaments de l'escola pública, es revolten en aquest convuls context entre la indignació i el desconcert i reaccionen de forma distinta, no sempre unitària o congruent -tal és la dimensió de l'atac...!- a la barbàrie educativa auspiciada pel Govern. El TIL n'és un dels més recents exemples, i no el darrer, malauradament.El decret és així mateix una mostra clara de com es promou públicament el fracàs escolar.

Quina ha estat, la postura del nostre institut? Aquest Claustre ha donat suport exprés a la proposta inicialment plantejada per l'equip directiu del centre d'acollir-se a l'article 20 en la presentació d'un projecte lingüístic alternatiu a l'aplicació íntegra del decret de cara al proper curs. Però aquest suport del Claustre no s'ha donat amb cap voluntat d'acceptar el TIL (ni una aplicació íntegra, ni una altra d'“atenuada”), sinó que ha estat condicionat al fet que al projecte en qüestió presentat a la Conselleria s'hi ha fet constar de forma clara tot un argumentari contra l'esperit, les formes i el contingut del decret. Aquesta postura, que des del Claustre hem entès de forma pragmàtica, no és incompatible en absolut amb una crítica pública a l'esperit del decret, per la qual cosa el col·lectiu docent de l'IES Damià Huguet, novament reunit en Claustre, mitjançant aquest manifest expressem el nostre rebuig total cap a aquesta norma imposada que, més enllà de falses promeses de cosmopolitisme cultural, té com a efecte pervers la discriminació de gran part de l'alumnat a l'hora d'accedir al currículum i la invalidació pràctica dels models lingüístics vigents fins ara.

En el camp de la medicina no ens semblaria raonable que ens recomanessin un tractament consistent a prendre un antibiòtic diari per si de cas tenim alguna infecció: primer exigiríem que es comprovés que la patíem...! De la mateixa manera, en el cas de les llengües oficials, si l’objectiu final és que ambdues gaudeixin d’una bona salut, el primer que hem d’esbrinar és de quina situació lingüística partim. Cosa que el decret obvia, com obvia també que les úniques proves diagnòstiques externes realitzades fins ara demostren que la competència de l’alumnat en català i en castellà és molt similar.

L'ampliació de l’horari en què l’anglès es convertirà en la llengua vehicular es fa a costa de la disminució d’aquell en el qual la llengua de comunicació és ara el català o el castellà. I aquesta opció, en un alumnat de perfil verbal baix, posa en risc el que hauria de ser l’objectiu lingüístic prioritari, i que el propi decret diu perseguir: aconseguir que, en acabar l’ESO, l'alumnat acabi essent mitjanament competent, com a mínim, en les dues llengües oficials.

La contribució de l’escola a la lloable fita d'un millor aprenentatge de l'anglès (o de qualsevol altra llengua que enriqueixi l'horitzó cultural del jovent) s’ha de concretar en altres estratègies que no passen necessàriament per universalitzar un únic model metodològic per a tot l'alumnat (AICLE), i que aconsellen intensificar i no pas extensificar l’ús de la llengua estrangera als centres educatius (classes d’anglès en grups molt reduïts, i metodologies i recursos molt adequats a les seves necessitats). Calen recursos materials, personals i formació docent. On són...? A més, l’escolar no és l’únic àmbit d’intervenció pública possible per facilitar la competència en llengües estrangeres al conjunt dels ciutadans d'aquestes illes: on són, les “innovadores” polítiques del Govern en aquest sentit? Lluen per la seva absència.

No és assenyat seguir sotmetent l’escola a una dinàmica de continus plans d’intervenció precipitats i poc madurats que expliquen, en bona part, els pèssims resultats obtinguts en molts dels indicadors que mesuren la qualitat del nostre sistema educatiu. Pel contrari, mentre no disposem d’un projecte inicial mínimament solvent –i no és possible elaborar-lo en els terminis i condicions fixats pel propi decret-, més val ser prudents i mantenir, a grans trets, el que ja fem i que, al cap i a la fi, no és sinó la plasmació de tot allò que, filtrat i depurat per l’experiència d’anys, algun dia vàrem decidir entre tots que era bo i possible fer.

En conclusió, el TIL del Govern, en lloc de combatre-les, agreujarà encara més les causes de la problemàtica educativa a la nostra comunitat. Qui fracassa a l'escola no és l'alumnat o els professionals dins dels centres -de cada cop més mancats de recursos i de reconeixement: el fracàs escolar és, sobretot, el fracàs de les polítiques públiques. Exigim la derogació del decret i demanem als actuals representants del Govern que, si no són capaços de dinamitzar un autèntic procés de revisió i millora del sistema educatiu fet en mínimes condicions -és a dir: amb respecte, amb temps, i amb un sistema àgil i democràtic d'interl·locució-, dimiteixin. Dimitan. Go home.

CLAUSTRE DE L'IES DAMIÀ HUGUET

Darrer número de Pàgines UEP!

Ja podeu llegir el darrer número d'aquest curs de la revista del centre Pàgines UEP!

Obra de teatre de 2n d'ESO

El grup de teatre de 2n d'ESO vol compartir amb tots vosaltres un assaig general de l'obra de teatre que realitzaren al centre durant la passada celebració de la Diada de Sant Jordi. Aquí podeu veure, per separat, cadascuna de les escenes que presentaren... Enhorabona als joves actors!

Jaume David Pérez Miró, La solidaritat, Sant Jordi 2013

El cas excepcional d’Elías

Jo estava allà assegut, esperant a que tornés l’analista, però aquest no tornava. Ja feia una bona estona que se n’havia anat, i jo m’havia quedat sol entre aquelles quatre parets, colpejades per la verdosa llum del fluorescent. Jo no entenia com un edifici important com aquell podia tenir sales tan poc cuidades. La pols estava present a intervals, i no hi havia quasi res: una taula amb tres cadires, un rellotge de fusta vella i negra i un calendari de feia anys, del dos-mil dos-cents, per ser més exactes. No tenia res a fer aquell calendari passat dins aquella sala mig abandonada, vaig pensar. Cert que era un any important, l’any de “La Salvació”, com deien alguns; l’any en que s’havia establert el nou règim, que havia fet canviar les errònies idees que ens venien d’enrere, on les ments menys privilegiades tenien cabuda dins el mateix nivell que les més poderoses, on la gent era massa dèbil per acomplir les seves metes...

En aquell moment, vaig sentir veus, i per la porta metàlica va entrar la meva mare. Estava exaltada, i em va demanar una explicació. Li vaig explicar que aquell horabaixa m’havia trobat un pobre home estès damunt la vorera bruta, tan miserable que millor hauria estat mort. Ma mare va posar uns ulls com a plats quan li vaig dir que li havia donat la meva paga a aquella desgràcia humana: "Però com se t’ha acudit??", em va dir. "Em va fer pena, mare. Estava molt malament", vaig contestar-li jo. "Si el president s’hagués apiadat d’aquesta manera no hauria arribat on ha arribat, ni el país tampoc!". Jo vaig voler contestar, però en aquell moment va entrar l’analista a qui havia estat esperant abans que arribés ma mare. 

Venia amb uns folis de paper, on segurament havia apuntat les meves respostes a les preguntes que m’havia formulat quan m’havien duit al Centre d’Adaptació: Tens problemes familiars? Els teu pares estàn divorciats? Què volies que fes aquell desconegut a canvi dels diners? etc...

Tornant de nou al que succeia dintre de la sala, el funcionari es va asseure a una cadira que hi havia davant ma mare i jo, a l’altra banda de la taula, i mirant ràpidament els folis, va dirigir-se a ma mare diguent-li: "Senyora, el seu fill, Elías, pateix un trastorn que feia estona que no trobàvem. El seu fill és un solidari". La mare es va tapar la cara amb una mà, i així va estar durant uns minuts. Havíem estudiat a l’institut el tema de la solidaritat ; era un desequilibri mental que patia antigament quasi tota la raça humana i que enfrontava totalment els principis de supervivència. La gent no mirava cap endavant, sinó que mirava pels altres, mirava d'arrossegar a totes les persones possibles cap a l’èxit, i la majoria acabava despenyant-se.

També ens havien ensenyat que el nou règim havia vençut aquesta malaltia. Jo no en sabia els mètodes, però sí en coneixia els resultats: la gent vivia molt millor, la superpoblació s’havia acabat, i els coneixements humans havien augmentat una barbaritat gràcies a la predominància de les ments més desenvolupades. En resum: sense la fraternitat i la solidaritat el món anava millor... en teoria. Perquè després de donar-li aquells diners, l’home m’havia agafat de la mà i m’havia donat mil gràcies.

Això em va fer pensar que, si la solidaritat donava aquells resultats, no eren necesaris els principis de la supervivència, perquè ningú no havia de sobreviure a ningú, ningú era adversari de ningú. Vaig pensar en l'enorme quantitat de guerres que s’havien succeït des de que havia començat a comptar-les, cada una per raons, des del meu punt de vista, irrellevants. S’acabarien totes aquestes guerres si la gent fos solidària? Amb tot el que s’havia descobert, podríem anar tots junts cap al puig de l’èxit sense despenyar-nos?

Els meus pensaments es van veure interromputs de cop, quan la meva mare ja tornava a tenir la mà damunt la taula i l’analista m’informava que seria necessària la meva assistència a una teràpia d’aquí a poques setmanes. Jo no vaig dir res. Tanmateix, per a què? Ningú m’escoltaria, ningú s’apiadaria de mi.

Jaume David Pérez Miró, 4t B

Alba Moreno Obrador, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Desitjos complits acompanyats de felicitat

L’Elisa és una nina molt amable i li encanta ajudar la gent, un dia va llegir un catàleg que tractava sobre els nois que han estat maltractats o simplement els seus pares no tenen cura d’ells o no en poden tenir. La majoria d’ells es troben a un internat on mestres, cuidadores i alguns metges... se’n fan càrrec d’ells, però per molt que es desfacin per ells és difícil que els hi transmetin l’amor i calidesa d’una llar familiar.

S’acostava l’aniversari de l’Elisa, quedaven tan sols unes hores, en el moment de bufar el pastís els seus pares li recordaren que demanés un desig, ella contestà que l’únic que desitjava en aquells moments era poder ajudar a un d’aquells nins adoptant-lo dins la seva família. Els seus pares al principi es mostraren indecisos ja que aquest procés és molt llarg i costa molts diners,a més, un fill més a la família suposaria un gran canvi. A l’Àlex, el germà de l’Elisa, no li semblava mala idea tenir un altre germanet ja que no li agradava ser el més petit de la família però veien difícil l’idea de convèncer als pares, però és clar, un desig és un desig.

Passaven els mesos i no hi havia manera de fer-los canviar d’idea, ja era juny, havien passat dos anys des del seu desè aniversari,i n’Elisa no havia oblidat el seu desig, els seus pares havien d’anar a Amèrica a passar dues setmanes de vacances i ells quedaven amb els padrins.

Quan tornaren els seus pares ho havien perdut tot, les maletes, la càmera, els mòbils etc. Això si que va fer pensar als nins que els seus pares no voldrien gastar amb una adopció. Cada dia en aixecar-se el primer que els demanava era si ja tenien resposta al seu desig i li deien que no.. Passaven els dies i ja tan sols quedaven 40 dies per complir tretze anys, però abans els seus pares anaven de viatge a Àsia per assumptes de feina, haurien de passar allà aproximadament un mes. Un dia va sonar el telèfon i eren ells, els digueren que arribarien el dia de l’aniversari de l’Elisa,i els demanarensi podrien anar a esperar-los a l’aeroport, la seva resposta fou un si, però un si sec, un si d’aquests que l’Elisa sol dir quan alguna cosa li fot molt, en aquells moments si que li fotia, li fotia que haguessin passat tres anys des del seu desig i no s’hagués complit.

L’Elisa ja tenia tretze anys i es dirigien cap a l’aeroport, esperaven a la sortida quan de sobte varen veure la seva mare, el seu pare i una silueta en braços d’ells, era una noia petita, rossa i d’ulls marrons, aparegueren del darrera d’una paret blanca, l’Elisa va fotografiar aquell moment per tenir-lo guardat durant tota la seva vida. Conta que va ser el millor aniversari de la seva vida.

Ara ja té trenta-nou anys, l’Àlex trenta-set, i la Paula vint-i-vuit, ja han passat vint-i-sis anys des de que la Paula va conèixer les platges i l’aire mediterrani, l’Elisa ara gaudeix de contar aquell moment als seus nebots, fills d’origen rus i fillols. Diu que en farà un conte i de títol li posarà: desitjoscomplits acompanyats de felicitat.

Alba Moreno Obrador, 2nD

Isabel Maria Martorell Ferrer, La solidaritat, Sant Jordi 2013

La solidaritat

Obri a poc a poc els ulls. La llum li molesta. Quan de temps ha dormit? No ho sap, però el mal de cap encara el té. Li fa mal l’esquena d’estar en aquella posició. Deu haver dormit més del que s’imagina. Intenta moure’s però es mareja. Millor es queda quiet.

Observa la petita habitació, feta de pals de fusta i trossos de roba. On és la mare? I na Sahana? L’han deixat sol? Aixeca un poc el cap però el torna a baixar immediatament. No pot, es mareja terriblement. Sent que prest tornaran a començar els horribles mals de panxa i la suor freda. Com odia estar així. Ho passa fatal... igual que la seva mare i la seva germana. I no vol que pateixin més. Ja va bastar el mal que va causar la mort del seu pare. No les pot deixar soles. S’ha de recuperar, ja mateix!

Per la petita obertura que fa de porta entra, de sobte, na Sahana, carregada amb un poal d’aigua i amb els seus rissos de pèl negre que la fan tan encantadora. En veure’l despert, riu contenta i amolla el poal tan bruscament que per poc no s’escampa tota l’aigua. Corre cap a on es troba el seu germà i s’ajeu al costat del petit llit fet amb trossos de tela.

–Bon dia Yariq! En realitat ja es per la tarda... però bé. Com estàs?–el saluda na Sahana agafant-li la ma. Sap que no el pot abraçar ni moure’l molt perquè es mareja i té mal.

–Molt bé– menteix. Na Sahana ho sap, però no es llevarà el somriure de sobre. El que menys necessita el seu germà és pessimisme.

–Estic contenta!–somriu la nina– Ara vindrà la mare, li han regalat un peix perquè ens el prepari avui per sopar! No es increïble?

–Sí, ja estic desitjant sopar–diu en Yariq i somriu com pot.

Just després entra per la porta la seva mare, que porta també un poal d’aigua i un peix. Somriu en veure al seu fill despert, com ha fet na Sahana, però ella fa menys via en amollar les coses.

–Hola, mare–diu en Yariq somrient.

–Shht, no parlis–li diu la seva mare, asseient-se al costat de na Sahana– Com et trobes? Has dormit dos dies sencers!

Dos dies?! No s’ho pot creure. Mai havia dormit tant. I això que fa temps que està malalt. Però el que més li estranya és que no te gens de gana.

–Estic bé–ara ja ha canviat el “molt bé” per un “bé” tot sol. Sap que, tan mateix, se li nota que segueix igual.

–Tens set? Vols un poc d’aigua?– li demana la seva mare.

En Yariq diu que sí amb el cap i na Sahana s’aixeca ràpidament. Agafa la part d’abaix d’una botella de plàstic tallada pel mig, que és el que empren com a tassó. El fica dins un dels poals i l’omple d’aigua. El du cap al seu germà.

En Yariq l’agafa, com pot, i se l’acosta a la boca. Ja ni té forces per agafar un tassó i beure. S’empassa dos glops. Sent una punxada al ventre, tan forta que li fa amollar el tassó, que cau a terra escampant tota l’aigua. Aquestes punxades són horribles. És com si milers de persones dins del seu estómac li clavessin ganivets a las parets d’aquest òrgan. Només duren uns segons... però són uns segons de pura agonia.

Es tomba al llit, en la postura que estava. Una cosa té clara: no vol beure pus. Té son. La seva mare i na Sahana pareix que li llegeixen els pensaments, perquè s’aixequen i el deixen tranquil.

En Yariq s’adorm. Espera estar millor avui vespre. Te ganes de tastar aquell peix. Però la realitat es que no soparà aquest vespre.

***

Na Sahana ha estat la primera en llevar-se quan ha sentit els crits. Primerament, no sabia d’on provenien. Estava mig adormida. Però després se n’ha adonat que venien del llit del seu germà. Ha despertat a la seva mare, que dormia al seu costat. Té un somni molt profund així que li ha costat fer-la reaccionar.

La mare ha enviat a na Sahana a avisar a alguns dels seus veïns perquè els ajudessin, mentre ella se’n cuidava d’en Yariq, que es retorçava i gemegava de pur dolor.

Alguns dels veïns han anat a avisar al curandero de la tribu que ara es a la casa d’en Yariq, al seu costat, resant. No sap què més pot fer. Si els Déus han castigat al noi, l’ha de deixar en les seves mans.

Tothom està en silenci, menys na Sahana i la seva mare, que intenten somriure i donar ànims a en Yariq perquè aguanti, convèncer-lo de que tot anirà bé, de que prest se li espassarà. Però les seves llàgrimes fan el que diuen soni molt poc convincent. En el fons, totes les persones allà presents, saben que en Yariq no se’n sortirà d’aquesta. És la seva darrera nit entre ells.

En Yariq no pot pus. Aquest mal és insuportable. Sembla com si dos-cents trepants, tres mil ganivets i un milió de perforadores li estiguessin esgarrapant la panxa des de dins. És el mateix mal que li feien les punxades però aquest cop no atura. És un mal constant. Per què li ha de passar això a ell? Què ha fet de dolent? Per què no atura el mal?!

I de sobte, tot es torna borrós. El mal s’espassa. Li entra son. Què bé. A la fi, tot atura. Segur que ara dormirà una estona i l’endemà estarà curat del tot. Segur.

Però el que en Yariq no sap, és que l’endemà no despertarà. Ni demà, ni mai.

***

N’Ismael sospira. Aquesta historia quasi li ha fet plorar. De veritat hi ha nins que ho passen tan malament? De veritat hi ha gent que sofreix d’aquella forma a l’Àfrica i a altres països del món? És difícil imaginar-ho. Clar que ell, en el fons, viu en un món ple de comoditats i no sap com ficar-se dins la pell d’un noi com en Yariq.

Després de llegir això no pensa quedar-se de braços creuats. Sap que ell tot sol no pot salvar a tota la gent en problemes com en Yariq i la seva família. Però segur que pot fer alguna cosa. Començarà per convèncer als seus pares sobre aquesta causa, i també als seus amics. Investigarà sobre algunes ONG com la Creu Roja, Mans Unides, etc. Segur que els seus pares acceptaran a fer una donació o alguna cosa. Tota petita acció és molt.

Està mentalitzat: ell que pot, ha d’ajudar. Sap que si ell estigués en una situació com la d’en Yariq, li agradaria que li ajudessin, portant-li un metge que el pogués ajudar i medicines, per exemple. Entre tots ho podríem fer, podríem aconseguir una vida digne per a tots. Perquè, al cap i a la fi, tots som humans i tots mereixem viure com Déu mana, no es ver?

Entre tots podem canviar el final del conte d’en Yariq i el de molts altres nins i nines que com ell. Escriguem un final feliç per a ells!

Isabel Maria Martorell Ferrer, 2n C

Bàrbara Cancino Ramírez, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Un somriure per Ahmed: dos móns totalment diferents

Bon dia, el meu nom és Zachary, però els meus amics em diuen Zach. Tinc deu anys i visc a Suïssa a una casa molt gran, comparada amb les que hi ha al meu poble. El meu pare m’ha promès que enguany farem un viatge que “mai oblidaré”, així com diu ell. Estic molt il·lusionat per anar-hi! Per aquí ningú no ha anat mai a aquest lloc, però els meus amics em diuen que allà on vaig als contes apareix com “el país del Sol”. Ja sabeu on em dirigeixo? Doncs a Etiòpia! Només queda un dia per a què l’avió surti i crec que avui a la nit no podré dormir de l’entusiasme que duc a dins! Però bé, ho intentaré, perquè en arribar vull fer moltes coses i no estar cansat, així que desitgeu-me bona nit i bon viatge!

És de matinada i ja som a l’aeroport, d’aquí a un moment ja hi serem a dins l’avió. Embarcar maletes, donar el passaport i apa, ja hi som! D’aquí a dues hores arribaré a la meva destinació.

El temps m’ha passat volant, mai més ben dit. Som a la capital d’Etiòpia, Adís Abeba, i fa moltíssima calor (ara entenc perquè li diuen “el país del Sol“). Hi ha un home que ens espera i té un cartell amb el nostre nom. Ens hi apropem i el seguim. Ens du fins a un cotxe i a dins d’aquest hi ha un nin més o manco de la meva edat. M’assec devora ell i li començo a parlar, però no em contesta i me mira amb uns ulls on es veu reflexada la por. Quin nin més estrany aquest, ni que jo tingués cara de delinqüent! El meu pare entra al cotxe i juntament amb ell el conductor. Té un accent molt rar i no sé si m’acostumaré. Em costa un poc entendre el que diu, però ens dirigim a una casa al centre de la capital. Pel que he entès, ells viuen davant nosaltres i, mira, aquella deu ser la casa! Baixem del cotxe i ens duen les maletes: el conductor la del meu pare i el nin la meva. Crec que li deu pesar i vaig a ajudar-lo, però el conductor ho veu, el renya i jo m’aparto de seguida. Quina casa més lluminosa! Deixem les maletes i li pregunto al conductor el seu nom i el del nin. Ell em contesta que nom Mustapha i que el nin, el seu fill, que té la meva edat, nom Ahmed. Surten a la porta i ens assenyalen on viuen ells. És una casa molt petita, jo la utilitzaria més bé per guardar-hi els estris de la piscina, no m’agradaria viure allí. Ens acomiadem i anem a sopar. Ens han preparat un menjar típic, no em fa gens de gola així que en meng poc, bec moltíssima agua (em moria de set) i quan arriben les postres les devoro! És hora d’anar a dormir, estic cansat. Quina habitació més gran, i està plena de joguines! Em quedo jugant una estona i trec el cap per la finestra. El llum de la casa de n’ Ahmed està encès i veig que ja es van a dormir també, però no tenen llit i dormen tots en un mateix matalàs a terra. Em quedo estorat, però els ulls se’m comencen a tancar. Bec aigua i em fico al llit.

Els raigs de sol que apareixen per la finestra em desperten. Trec el cap per comprovar si n’Ahmed encara dorm a terra i veig que el cotxe ja no hi és, però ell està fent net el carrer. Em vesteixo i baixo a berenar i just entrar trobo una nota que diu “Avui he d’anar a fer feina, tot el menjar està a la gelera i hi he contractat una dona per a que et cuidi. Si necessites res més, vés a demanar ajuda a ca n’ Ahmed. Besades i ens veiem a la nit, el pare”. Quin disgust, jo que volia passar el dia amb ell!

Les hores em passen molt lentament i em començo a avorrir. Ja sé, tinc una idea! Aniré a cercar n’ Ahmed per que jugui amb mi. Pugem a la meva habitació i presumesc de les meves joguines però em va sorprendre que no sabés per a què servien. Li vaig explicar que podies fer de tot i ràpidament va anar simpatitzant amb elles. Va trobar una pilota i em va demanar “i amb això, què puc fer?”. Vaig sortir corrent al carrer i ell em va seguir. Vaig xutar la pilota i ell em va imitar. Jugàrem tota la horabaixa i va ser la primera vegada que el vaig veure somriure. En arribar els nostres pares vaig demanar en Mustapha si n’ Ahmed podia quedar a dormir a casa. Va mirar que el carrer estava brut i la granera en terra. La seva expressió va canviar totalment i cridà unes paraules que no vaig entendre però no pareixien agradables. Li vaig demanar per favor i finalment va cedir. Que ens ho passàrem de bé aquella nit, i totes les altres! Ell es va convertir en el meu millor amic, sempre estàvem junts i jugàvem, anàvem d’excursió amb el pare a conèixer el país, menjàvem a restaurants molt luxosos i fins i tot vam fer un passeig amb helicòpter. Em va contar que mai no havia anat a aquells llocs i que mai no havia sentit la felicitat que va experimentar aquells dies. Jo estava sorprès perquè ell hi vivia allà, havia de ser jo qui mai no havia fet aquelles coses! També em sorprenien algunes de les preguntes que em feia com si jo feia feina o si també havia de fer nets els carrers. Jo li vaig respondre que d’allà on jo venia ja hi havia gent que li pagaven per a què s’encarregués de fer aquelles feines i que els nins estaven per jugar i per anar a l’escola. No sabia que era l’escola i em va fer enveja que ell no hi hagués d’anar cada dia.

El temps amb el meu nou amic passava molt aviat fins que va arribar el dia que ens vam haver d’acomiadar. Llàgrimes per aquí, abraçades per allà, paraules i moments que quedarien guardats per sempre en els nostres records i que tant de bo es poguessin repetir… Ell era un nin diferent de la resta d’amics que jo tenia a Suïssa i la seva mirada revelava experiències que estic convençut que amb paraules haguessin estat difícils d’explicar.

Abans d’anar-me’n vaig decidir que en comptes d’endur-me totes les joguines noves que tenia les hi vaig regalar, així com roba, una fotografia nostra, una carta i paper i tinta per a què em pogués respondre.

Quan érem a dins l’avió li vaig demanar al pare “creus que em respondrà la carta?” i ell em va dir que n’estava segur. Finalment li vaig demanar “i creus que serà feliç?” i em respongué que la felicitat estava en les petites coses que fem cada dia. Jo crec que porta tota la raó. Vaig tancar els ulls i quan els vaig tornar a obrir ja érem a Suïssa.

Bàrbara Cancino Ramírez, 4t A

Margalida Vidal Tur, La solidaritat, Sant Jordi 2013

La mudança

Quan la mare em va dir que ens havíem de mudar no vaig saber molt bé com reaccionar. Ja era la segona vegada que em mudava. El darrer pic va ser quan la mare i el pare es van barallar. No sé ben bé per què, “beneitures d’adult” em deien ells. Però tot va començar fa uns mesos, quan la mare em va dir que havia de deixar de comprar-me la meva revista preferida i que ja no podríem tornar al parc d’atraccions en una temporada. Jo em vaig enfadar molt! Ara que ja tenia l’edat i altura suficient per muntar a la muntanya russa petita: sis anys i un metre quinze. Però bé, em va demanar que tengués paciència, que aviat hi podria tornar a anar.

Uns dies després, va venir la padrina. Es varen posar a xerrar de coses estranyes: “imposts” i “hipoteca”. Què és això? Jo les escoltava des de darrere la paret de la sala. La mare va dir alguna cosa de que no arribàvem a final de mes i la padrina va dir que podia ajudar, però no molt, ja que la “pensió” no li arribava tampoc. Després, la padrina va dir que no es preocupés, que faria el que fos perquè no ens “desnonassin”. Quina paraula més estranya, “desnonar”, “desnonament”, ho vaig sentir vàries vegades a la conversa.

Un mes després, la mare va deixar d’anar a fer feina. La vaig sentir xerrar per telèfon amb la Irene, la tia. Li va dir que el cap de la empresa on la mare feia feina no podia permetre’s tant de personal i havia acomiadat un munt de gent.

Una setmana després la vaig sentir xerrant per telèfon amb el pare dient-li que el banc ens llevaria la casa. El banc no era el lloc on la mare anava a treure doblers? Per què ens volia llevar la casa? On viuríem nosaltres? Jo havia sentit a dir a classe a un professor que era un dret que tothom pogués tenir una casa per viure. Estava molt preocupada.

Va penjar i em va venir a cercar. Em va dir que ens havíem de mudar. Li vaig demanar per què. Però on ens n'anàvem? Em va dir que el pare i la seva dona havien trobat una caseta molt maca per a nosaltres, molt més maca que aquesta, però sobretot més barata, i per això ens anàvem. Em va dir que la podria pagar perquè els veïnats del barri havien fet tot el possible per trobar-li una feina a la mare i ara faria feina a un hotel. Després ens van venir a veure els veïnats. La mare els va dir que els estava molt agraïda per tot el que havien fet i que sempre els recordaria.

Margalida Vidal Tur, 2nC

Martí Moreno Julià, La solidaritat, Sant Jordi 2013

Una aventura improvisada a Veneçuela

Immersos en una indecisió, ens plantejàvem la possibilitat de viatjar aquest dijous a les 10:00 hores per a la Cascada del Vi, a l'estat Lara (Veneçuela). Des de Maracaibo, el nostre lloc d'origen, la referència esmentada era d'uns 480 km aproximadament. Avaluant avantatges i desavantatges, vam decidir partir a la nostra destinació: El Parc Nacional Dnira.

Ràpidament vam fer les maletes amb el necessari per passar un cap de setmana, mare, pare i Valentina vam prendre un autobús que deia "Barquisimeto". El nostre amic Esteve ens havia aconsellat prendre aquest transport i baixar-nos a la parada de Carora (1 hora abans d'arribar a Baquisimeto).

Un cop a l'autobús i després d'uns pocs entrebancs, en el terminal de passatgers, pare i mare ens vam adonar que no teníem ni la més mínima idea d'on ens dirigíem, i molt menys com arribar. Tan sols coneixíem el nom del lloc destí: "Barbacoes".

Sortírem de Maracaibo en un buset amb destinació a "Barquisimeto", però vàrem decidir baixar-nos a la parada de "Sabaneta". En el camí i ja emocionats el pare va començar a sentir un lleuger mal de cap. Un cop a "Sabaneta” i després de preguntar a moltes persones la confusió va arribar. Els llocs de referència que havíem obtingut, no eren punts molt vistosos o clars, només eren llocs a la carretera on el pare i la mare van esperar amb tres grans bosses, un incòmode cotxe i un bebè de 7 mesos, mentre respiràvem fum de grans mosques sorolloses i suportàvem una calor desafiant.

Tot just podíem caminar, mentre es feia fosc, la tensió entre mare i pare creixia. Estàvem a punt de penedir quan passà una camioneta i ens va oferir acostar-nos una mica més a la nostra parada, en vista que a l'alberg quedaven pocs llocs lliures. El pare va haver d'embarcar a la maleta del cotxe.

Finalment arribem, havia fosquejat, tretze hores de viatge, última parada "Parc Nacional Dinira". El dolor al cap del pare no desapareixia. El sopar estava servida, el fred del canvi de clima semblava afectar-nos, vam decidir finalment anar al llit i descansar d'aquell llarg viatge.

El nostre amic sol ser matiner i poc abans de l'alba s'escoltava música rock a tot volum a tota la casa, el pare no semblava molt agraciat, aviat la mare va notar que es tractava d'una condició seriosa, els mals de cap del pare revelaven una mica més.

Mentre la nadona Valentina es divertia entre insectes i flors, pare va decidir ignorar el dolor que li impedia gaudir del viatge, així que va anar a tallar llenya per ajudar a fer les pizzes que prepararíem al forn a llenya que prometia deliciosos resultats, en pocs minuts arribà amb la llenya i el medi del seu cap sagnant ... Oh pels cels! Que et passa?!, Va dir la mare preocupada, el pare explicà que mentre tallava les branques, una va sortir volant directe al seu front. La situació de mal de cap del pare es va posar "una mica pitjor" amb el cop i amb l'ajuda del nostre amic Esteban, vam tornar al poble a buscar alguna medicina que l'ajudés a combatre la desagradable sensació. De tornada, semblàvem un hospital ambulant, entre antibiòtics, analgèsics i antiinflamatoris, les receptes de medicina natural que la mare oferia van quedar sepultades i va començar l'automedicació ...

Miraculosament va començar a difuminar el dolor, vam prendre la decisió de visitar el lloc motiu del nostre viatge: La Cascada del Vi, principal atractiu del Parc Nacional Dinira. Prenérem el cotxet, la mare va agafar les coses de Valentina i pare prenent precaucions va embolicar el seu cap perquè el sol imponent no descontrolés la seva condició.

El pare va despertar amb un relaxat semblant, Valentina, riallera, prenia el seu biberó, i la mare estava satisfeta. La resta del dia va passar entre rialles. Xerràvem amb els veïns del caseriu, vam conèixer la zona, Valentina, sorpresa, palpava cabres, vaques, gossos, gats i com animal se li creués, fent gestos de descobriments sorprendentes.Papá gaudia de fer les pizzes al forn de llenya, cosa que també estava aprenent, a més, van quedar boníssimes. Aquesta tercera nit, la serenata gállense no arribo a les nostres oïdes, doncs havíem de sortir a la matinada per poder prendre l'únic transport que ens portava de tornada a Barquisimeto, el lloc d'on sortiríem a la ciutat d'on arribem, Maracaibo. L'autobús sortiria a les 3:30 am, i el nostre amic Esteban, fraternalment ens va deixar a les portes del mateix i va començar el viatge de retorn.

Entre el cansament del pare, la fatiga de la mare i la calor de Valentina, arribem sans, fora de perill, esgotats i feliços després d'unes llargues 10 hores a la llar familiar a la ciutat de Maracaibo.

Martí Moreno Julià, 3r C

Sant Jordi torna al centre

Ahir dijous 25 vàrem celebrar al centre la Diada de Sant Jordi. Aquest any hem continuat impulsant les iniciatives que duim endavant a l’institut a favor de la llengua catalana, després que el curs passat el Claustre s’adherís a la campanya Enllaçats pel Català, i durant els dies previs i posteriors a la Diada realitzàrem diverses activitats que culminaren, com ja és habitual, en l’organització simultània de diversos tallers culturals en què participà l’alumnat: així, el passat divendres 19 l'exalumne del centre Miquel Àngel Adrover impartí un taller de glosa popular a l’alumnat de 4t d’ESO, i avui mateix ha arribat la Flama per la Llengua a l'institut.

Durant el matí d'ahir, l’alumnat de segon cicle (3r i 4t d’ESO), PQPI i Batxillerat assistí a la representació teatral de l'obra Parasceve de Blai Bonet, al teatre de Campos, en la qual actuava l’alumne de 4t B Jaume David Pérez (guanyador, també, de l’edició d’enguany del Concurs literari del nostre centre). Entretant, amb l’alumnat de primer cicle (1r i 2n d’ESO), es dugueren a terme els següents tallers simultanis, en dos torns: Concurs Picalletres, Karaoke en català, Recitals poètics, Concurs fotogràfic "Sant Jordi al teu centre”, Taller de punts de llibre florals de Sant Jordi, Taller de coreografia, representació de teatre de 2n d’ESO i taller de Batukada. En el decurs del matí es realitzà, així mateix, el tradicional intercanvi de llibres de segona mà i es lliuraren els premis del concurs literari de relats breus sota el lema "La solidaritat", organitzat per la Comissió de Normalització Lingüística. La jornada acabà amb animació musical i amb la lectura d'un manifest a favor del català. 

Aquí teniu algunes imatges relatives a aquesta setmana cultural al centre i, a continuació, podeu delectar-vos amb la lectura del relat breu de l'alumna Laura Rosselló Garcies, de 2n de Batxillerat B, que ha estat guardonat amb el primer premi del concurs de narrativa “Escrit amb sal”, organitzat per l’Obra Cultural Balear de Ses Salines per Sant Jordi 2013.

Enhorabona a tots els participants i per molts d’anys!

“Silenci”

És fosc. L'obscuritat cruel i negra de sempre. Es dibuixa, en el buit, una fugaç i juganera espurna de foc. S'ha encès una espelma. I s'il·lumina, de sobte, un rostre dolç, espantadís, tremolós i atònit; però, al cap i a la fi, dolç. Ni la poca roba que avui vesteix li ha fet perdre un sol bri de la delicadesa que ha commogut, durant tants anys, un, i dos, i quatre homes enxampats per la seva vigor esclatant, que desvetllava cossos endormiscats i injectava emocions sobtades. Silenci. Avui no vol dormir.

Ara tant se val en què creia, què somiava i quin nom tenia. Sobren matisos quan saps que la noia del cor irat no pot parlar. I tant li és. No li interessa saber, ajupida sobre una mena de llençol esgrogueït, qui ets tu; desconegut, poc intel·ligent i amant de paraules sense ritme ni gràcia que componen, mandroses, aquest escrit.

Segurament podries haver escollit una història amb un argument millor; però, no sents com els mots t’arrosseguen cap endavant? Malauradament, són més poderosos del que podries imaginar. I tu la bèstia més feble. Perquè, si ara acaben d’estirar-te fins aquí sense cap esforç mínim, et portaran, gairebé sempre, on desitgen que acabis. Cosa de domadors.

L’escena és buida i la tardor aclapara, quasi per complet, la terra que va tocar un dia amb peus freds i mans gastades la noia de pell blanca i ulls plorosos. El vent bufa amb força i escombra tot el que va deixar pel camí. Si encara queda alguna cosa. I qui sap si, un dia, ho recuperarà del fems i descobrirà que ho van ofegar amb crits de glòria ànimes insensates en un temps en què existien, amb prou feines, la paraula i el seny propis d’un ésser humà. Temps de renúncies i d’odi. De soroll de bala prop del cap; de gemecs de fúria que, suspesos en l’aire, van penetrar la memòria i quedaren clavats com punyals insofribles al cor. Cops d’ira i punys estrets. La mort, enfurismada, picava amb dits gruixuts la porta, personificada en veus greus d’homes aparentment més forts que qualsevol altra cosa.

“Quan els vents bufin a favor, sortirem a caminar per la platja”, tranquil·litzava la mare.

Ara, la nit humida, bressol d’un temps antic que s’ha esfumat per complet però que sembla tan viu com sempre, posa a prova els ossos i refreda el sòl. Hauria jurat que hi havia records que resten eternament en la consciència durant tota la vida; però la noia amb vestit de draps ja no pot recordar. Només intueix, lleugerament, que avui no podrà sortir al carrer amb ulls espurnejants, disposada a seduir un pobre desgraciat amb bigoti que li retornarà un somriure, amablement; ni enfilar una agulla allargada per teixir de nou el seu destí. Quantes paraules s’han deixat de pronunciar al llarg de la història? Joventut delerada. És l'empenta la que manca sempre? El que és segur, avui, és que no podrà tornar enrere. Però, mentrestant el foc segueix cremant, ociós, el ble de l'espelma, es nega a tancar els ulls per sumir-se de nou en la penombra de l'oblit. Que tantes hores l'ha ofegada.

Si ho pogués expressar, diria que, malgrat molts encara no ho creuen, en aquells temps hi havia, com en tots els pobles, gent i anys de tota mena. Els camps d’ametllers florits decoraven la primavera; i els diumenges ho feien més que cap altre dia. Els temps fàcils, malauradament, no han deixat gairebé mai cap empremta tan sòlida com ho han fet els esdeveniments més feréstecs. En qualsevol cas, sempre haurien quedat els poemes, que embadalien la noia de tracte amable i cabells llargs, que ara no vol dormir. O el ritme d’una cançó, que conduïa i regulava els passos de ball de la Plaça Vella.

Ningú no podrà negar que la tarda semblava no acabar mai. Per ventura sí les al·lotes, que sortien al carrer amb l’arribada del bon temps i passejaven, amunt i avall, els vestits de primavera que estrenaven, satisfetes, el dia de la processó de Sant Josep. Els moments de glòria s’esfumaven àgilment. Com qualsevol breu instant d’entusiasme en la vida de qualsevol fracassat. Els dies havien començat a allargar-se i una lleu escalfor solar començava a colrar la pell suada dels pagesos que treballaven la terra.

Temps d’extrema senzillesa i plaer en assaborir un mossec de pa amb saïm i sucre roig, que preparava, acuradament, l’àvia per berenar.

Una vitalitat esfereïdora va envair el passeig de joves afectuosos que sortien a caminar pel camí polsegós en direcció a l’estació, per veure passar un tramvia que mai no havien d’agafar. I què? L’entreteniment de saludar els passatgers i posar a prova l’equilibri caminant sobre les vies era tot un passatemps. I les llengües del poble, com en tots els pobles, s’esbravaven de parlar de qualsevol banalitat. Però en el poble sempre va ser així. I la noia sense veu ni moció ho sabia perfectament. Mai foteses de tal dimensió han semblat tan interessants com quan han recorregut els carrers de la vila amb tanta vivesa. Avui ja no es parla.

Les notes d’una melodia feien avançar els anys difícils de forma desaccelerada i deixaven entreveure, sovint, mostres d’injustícies i tot d’altres desraons que romprien el fil de tota una història tard o d'hora quan la gent del poble, perduda en altres qüestions, confiava, amb total seguretat, que una mena de moira o parca, dotada d’una saviesa sobrenatural, s’encarregaria de teixir el futur vinent. El mateix futur que avui, mancat de sentit com aquesta història, transcorre en una escena buida sense personatges. Perquè els personatges no són sinó la mateixa gent que va deixar en mans d'una filadora la tasca de construir un demà.

Ja es sospitava, des de feia temps, que no existien segones oportunitats i que no podem ajornar qualsevol tasca poc rellevant per demà, perquè el demà podria no existir. Cosa de bohemis, filòsofs i altres bojos tocats d'ala, que, per suscitar plantejaments peculiars, no han concordat mai amb la resta. Quan es valorin per igual els espais que es deixen entre paraula i paraula, i els propis mots amb significat, es podrà tenir una petita idea de la immensa importància que té allò que, a primera vista, no sembla rellevant.

Perquè els blocs de la base són tan essencials com la fastuosa façana que ornamenta una gran ciutat.

Potser la noia de la mirada plorosa i gest atònit sigui, solament, un pronòstic malgustós; o tu amb les teves pors de sempre.

Per què no pots evitar sentir-te copsat per la seva actitud d'indiferència, ni ser rossegat pels hipnotitzadors vocables, si saps que els oblidaràs amb prestesa?

Podria ser, qui sap; qualsevol dona o home que es deixi prendre de les mans el que un dia li fou entregat amb el cor. La deixadesa habitual d'un individu sense interès.

Afortunadament, ni la història sempre és un compost de contrarietats per a l'ésser humà; ni, per descomptat, ha deixat d'existir un poble amb els seus herois, encara que els vents bufin en direcció oposada i els núvols anunciïn tempesta.

La mateixa heroïna que s'ha enfrontat a una força superior a la força de tres mil soldats en estampida i ha suportat, invulnerable, les escomeses d'infinites generacions, és, per naturalesa, la més robusta i irrompible de la vila. És la que conservava els ossos de porc per alimentar la família; una família sense més riquesa que l'animal que havien nodrit durant mesos i que, en arribar l'hora, era devorat en mans de nens famèlics a matances, quan arribava el fred.

És justament la que va tocar amb peus freds i mans gastades la terra humida; i conservarà, com des de sempre, els costums i les tradicions que ella mateixa va veure néixer amb una aterridora potència.

És aquella que li canta, amb veu dolça, a la teixidora de la posteritat; però la que escriu, també, la salabrosa història situada en un temps i espai imprecisos, en què la nuesa de l'esperit s'ha convertit en la més engalanada vestimenta.

L'obscuritat cruel i negra de sempre fa una salutació cordial als fills de la primavera, hereus d'un destí latent. Silenci, perquè ara ressonen, no molt lluny d'aquí, les notes de l'himne dels seus herois i heroïnes. Una espurna de foc. S'ha encès una foguera.

Laura Rosselló Garcies, 2n de Batxillerat B