Antònia Escales Oliver, de 3r C, relat guanyador ex-aequo de Sant Jordi 2010 (2n cicle)

Pluja de records

La foscor ho cobreix tot i ara mateix estic submergida en l’obscuritat més absoluta; no hi ha ni el menor rastre de llum. No sé perquè no puc obrir els ulls, però sé que si els obro passarà alguna cosa terriblement desagradable, potser per això, el meu subconscient no em deixa obrir-los. Però hi ha una cosa que sento i que puc distingir clarament: una sèrie infinita de diminutes gotes que cauen ininterrompudament com el tic-tac d’un rellotge sobre una gran superfície d’aigua i que semblen imparables. Inesperadament una fiblada de dolor em travessa el cap i pareix com si m’estiguessin clavant un ganivet.

Em desperto sobtadament i puc comprovar que acabava de tenir un malson, però era tan real... Em sembla que ja ho havia somiat, o era un record? No ho sé... I ara que ho penso, qui sóc jo?

Obro els ulls i m'enlluerno amb l'esplendor de la llum del dia. Miro al me voltant i veig que estic allargada en un llit d'un hospital. I quan m'intento incorporar, una terrible fiblada de dolor em recorre el cap i em fa tornar a estirar-me.

Tot seguit, entra per la porta un home que va vestit amb una bata blanca, el doctor. En veure que estic desperta, se m'acosta i em pregunta:

- Veig que t'has despertat i que et trobes més o menys bé. Has estat exactament tres dies en coma. Saps què et va passar?

- No - li contesto. La veritat és que no me'n recordo de res en absolut, ni tan sols del meu nom ni d'on visc ni de quants anys tinc-. No me'n recordo de res...

- Tens una forta contusió a la zona occipital del crani. Si no te’n recordes de res deus sofrir una amnèsia, que pot ser parcial o total. Si és parcial, a poc a poc et vindran al cap records o somnis del teu passat.

- He tingut un somni –li dic-. La veritat és que no sé què significa i no me’n vull recordar pas, però potser si me’n recordo, podré deixar de somiar-ho. Sé que no m’agradarà saber què hi ha al meu voltant quan obri els ulls. No ho vull saber…

- Veig que és un record més aviat desgradable o dolorós, però me’l podries explicar?

- Sí, suposo que sí... Doncs... estic a les fosques, és a dir, o no puc obrir els ulls o estic a un lloc sense llum, per tant, no puc veure què està passant al meu voltant, però puc sentir un clar i continu goteig d’aigua. Després sento una forta fiblada al cap i em desperto.

- No sé què deu representar... I dius que no hi veies?

- Crec que tenia els ulls tancats i... crec que no és que no els pogués obrir, sinó que no volia fer-ho...

- Ja... –i es va quedar pensatiu-. Potser és el record del moment en què et vas donar el cop al cap i per això no vols veure.

-Potser...

- Bé, de totes maneres és millor que no t’hi esforcis massa intentant recordar. És millor que reposis.

- D’acord. Tanmateix no tinc ni ganes ni forces per recordar res.

Estic molt cansada, el cap em fa mal i em ulls se'm tanquen; me'n vaig a dormir un altre cop.

Un altre cop torno estar envoltada de foscor i no paro de sentir aquest incansable goteig. El cap em dóna voltes i tinc unes fiblades molt fortes que no em deixen pensar amb claredat. No! Em vull despertar!

Em desperto de cop, tota mullada de suor, però una suor freda, que em
recorre esgarrifosament tot el cos. Estic marejada i el cap em fa tant mal que sembla que m'hagi d'explotar! Em sembla que em tornaré a estirar, però aquesta vegada no m'adormiré; em quedaré desperta, com a mínim, fins que es faci de dia.

Les hores passen lentament mentre reflexiono sobre els somnis que he tingut. Miro el rellotge i veig que només són les cinc de la matinada. No hi ha res que m'animi. Dono voltes i més voltes a aquests somnis, però res... No se m'acut què poden ser aquestes gotes d'aigua. Si obrís els ulls, potser veuria alguna cosa. Un goteig pot ser l'aigua que cau d'una aixeta, la d'una canal... No ho sé ni ho vull saber, però segurament com més aviat ho sàpiga, abans deixaré de somiar-ho.

Evidentment, el somni és, com bé va dir el doctor, el moment en què vaig tenir l’accident, ja que tinc una punyent fiblada que no em deixa pensar. Però ara que hi penso no degué arribar a l’hospital sola? Qui em va portar fins aquí? Ho hauré de preguntar a algú... M’està agafant molta son, però no em vull adormir.

Foscor. No, foscor un altre cop, no! Un moment... Aquesta vegada és diferent, no és el mateix somni! Ara puc obrir els ulls, però hi veig borrós i el cap em continua fent molt mal. M’estic arrossegant pel terra d’un pis. No està gaire ben il·luminat, però entra la llum de la lluna i més o menys veig per on vaig.

Puc arribar fins a la porta, però no tinc prou forces. Increïblement, una força que no sé d’on surt, s’apodera de mi i, amb un esforç titànic, em poso de genolls i obro la porta. Després, estic tan cansada, que caic inevitablement a terra. Descanso uns quants minuts que semblen hores i, a continuació, continuo arrossegant-me lentament fins a les escales. Em giro i baixo a l’inrevés, és a dir, amb els peus al davant, i aconsegueixo arribar al primer pis perquè resulta que, al principi, estava al tercer. De sobte, no puc seguir més, s’esvaeix tota l’energia i em començo a desmaiar, però abans de que això passi, algú m’agafa i just després la visió es difumina i tot queda a les fosques.

Em desperto i veig que són les set del matí. Estic recuperant la memòria. Ara comencen a quadrar les coses. Jo segurament estava al bany i és allà on em vaig fer aquest cop al cap. I per això sentia el goteig d’aigua, perquè no havia pogut tancar bé l’aixeta. A causa del fort cop, em quedo inconscient a terra i, al cap d’una estona, recupero el coneixement i intento sortir d’allà suposadament per demanar ajuda. M’he d’arrossegar perquè les forces no m’arriben a més i per això em costa arribar fins al primer pis. Allà algú em troba i em porta a l’hospital. Així queda resolt el misteri! Ara puc estar més tranquil·la...

Unes hores més tard, a les nou del matí, el doctor entra a l’habitació per fer una revisió del meu estat. Després de comprovar-ho em pregunta:

- Has tingut algun somni nou o t’has recordat d’alguna cosa?

- Sí –li contesto. I, a continuació, li explico el meu somni i les conclusions a que he arribat.

- Sí, té sentit... Aviat estaràs bé del tot, ja que vas recuperant la memòria.

- D’acord. Per cert, saps qui em va portar a l’hospital?

- Va ser un conegut del veí del primer A. Em va dir que no sabia qui eres, però que t’havia trobat en mal estat i que, evidentment, no et podia deixar amb aquella ferida.

- Ja...

Ja sé què em va passar, però tot i així tinc la sensació que em falta saber alguna cosa. Quan vaig tenir el primer somni, tenia una sensació de pànic perquè no volia saber què hi havia al meu voltant. Realment, jo en cap moment he vist el bany, que és el lloc on va passar tot. Només sentia aquell goteig d’aigua. Per què no volia obrir els ulls?

Ahh! Un altre cop aquesta fiblada! No pot ser... Un munt de records m’estan venint a la ment, començant pels darrers: els del dia de l’accident. Aquests records m’estan mostrant la veritat del que va passar, i és bastant diferent del que jo vaig interpretar. No pot ser que això fos el que va passar! No pot ser veritat...

M’aixeco del llit ràpidament i em poso les sabates disposada a sortir corrents. M’és igual si em veuen, no penso perdre temps. Surto de l’hospital i agafo un metro fins a la parada que em deixa més a prop de casa. Quan vaig sortir vaig deixar la porta sense tancar amb clau, cosa que significa que estarà oberta. Pujo fins al tercer pis i obro la porta. Corro tan ràpid que quasi m’entrebanco anant cap al bany.

L’escena és horrorosa. Les cames em fallen i caic a terra, els ulls se m’omplen de llàgrimes i em poso a plorar i a cridar desconsoladament com si estigués boja, tot i que sé que no serveix de res, que ja és massa tard... Davant meu tot estava cobert de sang, és l’escena perfecta d’una pel·lícula de por. Però això no és ficció. La banyera està plena d’aigua mesclada amb sang i l’aixeta deixa escapar les gotes d’aigua que he tingut ficades dins el meu cap. Recolzat a la vorera de la banyera hi ha una cadàver, també cobert de sang: el de la meva mare.

Ja feia temps que el meu pare discutia contínuament amb la mare i que, de vegades, l’insultava i la maltractava físicament. Ho hauria d’haver denunciat. Però tenia por. Si jo o la meva mare ho haguéssim fet, això no hauria passat. Després d’atacar a la meva mare, jo vaig anar a veure què havia passat, perquè havia sentit un crit desesperat de la meva mare. En veure què havia passat em vaig quedar paralitzada i el meu pare, en veure que l’havia vist, em va empènyer contra la paret i va ferir al lavabo i la resta va ser tal i com la recordo al somni.

Plou. Fins i tot el temps sembla estar trist: els núvols són grisos, no es veu el sol enlloc i la pluja cau sense parar sobre els paraigües negres. Tots els meus familiars i amics han acudit a l’enterrament. Crec que en el fons tothom se sent culpable perquè tots ho sabíem, però no fèiem res per evitar-ho. Ara tindrem la consciència tacada per aquest fet. Aquest és un dels dies més tristos de la meva vida. No sé si ho arribaré a superar mai. La meva mare ho significava tot per mi i ja no hi és. Ara comença una nova vida per mi, una vida difícil i sense la persona que m’havia ajudat i estimat tot aquest temps.