divendres, 7 d’octubre del 2011
dimecres, 10 d’agost del 2011
Bartomeu Fiol, in memoriam
Aquesta setmana ha mort Bartomeu Fiol, una de les millors veus poètiques de la literatura catalana a l'illa.
L'ALIENISTA
Trabuqueu bé el canterano,
buideu tots els calaixos.
No tingueu por.
Amb paper de vidre
netegeu el verdet dels ossos.
No tingueu por.
Feis un manat dels limfàtics
i escureu el budellam.
No tingueu por.
Despulleu-vos de l'esquena.
Socarreu la pellerofa.
No tingueu por.
A les venes incolores
injecteu blanca noïna.
No tingueu por.
Per fer-vos una guitarra
empreu els feixos neuràlgics.
No tingueu por.
Fumigueu bé la memòria
i esteneu-la al sol i al vent.
No tingueu por.
Oregeu tots els gecs vells
i gireu-ne les butxaques.
No tingueu por.
Ventileu cambrons i cambres.
Obriu portes i finestres.
No tingueu por.
No tingueu por més que a la por.
No tingueu por ni a la por.
Sobretot, no tingueu por.
Bartomeu Fiol
Contribució de bàrbars (1980)
L'ALIENISTA
Trabuqueu bé el canterano,
buideu tots els calaixos.
No tingueu por.
Amb paper de vidre
netegeu el verdet dels ossos.
No tingueu por.
Feis un manat dels limfàtics
i escureu el budellam.
No tingueu por.
Despulleu-vos de l'esquena.
Socarreu la pellerofa.
No tingueu por.
A les venes incolores
injecteu blanca noïna.
No tingueu por.
Per fer-vos una guitarra
empreu els feixos neuràlgics.
No tingueu por.
Fumigueu bé la memòria
i esteneu-la al sol i al vent.
No tingueu por.
Oregeu tots els gecs vells
i gireu-ne les butxaques.
No tingueu por.
Ventileu cambrons i cambres.
Obriu portes i finestres.
No tingueu por.
No tingueu por més que a la por.
No tingueu por ni a la por.
Sobretot, no tingueu por.
Bartomeu Fiol
Contribució de bàrbars (1980)
dimecres, 29 de juny del 2011
Tertúlia literària amb Àlex Volney
Aquest darrer mes hem rebut la visita de l'escriptor Àlex Volney a la biblioteca per comentar amb els alumnes de 4t A la lectura realitzada a l'assignatura d'Educació Eticocívica del llibre Des de la Frontera.
L'activitat es dugué a terme en un ambient de tertúlia literària en el qual els alumnes plantejaren a l'autor preguntes de caire biogràfic i relacionades amb la seva darrera obra, així com d'altres relacionades amb el món del llibre i de la lectura ja que el nostre convidat és llibreter.
Aquest llibre és un dietari on es recullen les vivències de l'autor durant el temps que, a la primeria dels anys noranta, va realitzar el servei militar obligatori a l'Armada Espanyola. Dotat d'un registre carregat de passió i forta càrrega crítica, el dietari va permetre als lectors conèixer aquest gènere literari i, alhora, el que per a moltes generacions de joves va suposar fer la mili. El debat fou ben interessant!
dimecres, 15 de juny del 2011
A cada pam del solc sembrar-hi un llapis
Dins del marc de la Ruta Literària Damià Huguet que hem iniciat durant aquest curs al centre, una de les activitats més significatives era decorar una paret del pati amb un mural en homenatge al poeta que dóna nom a l'institut, en Damià Huguet: així que aquí podeu observar-ne el procés i el resultat, gràcies a la bona feina dels alumnes de 3r de Diversificació i de Plàstica de 4t B i C (enhorabona especialment a na Nicola Bukowska, artífex principal del disseny!) i els seus professors, en Joan Carles i n'Elisenda. Segur que, si en Damià Huguet ho pogués veure, n'estaria tan orgullós com tots nosaltres!
dimarts, 14 de juny del 2011
Conversam amb en Pere Antoni Pons
El passat divendres 20 de maig realitzàrem al centre una nova sessió del programa d'animació a la lectura Encontres amb escriptors, amb la visita del nostre darrer convidat per a aquest curs, l'escriptor i periodista Pere Antoni Pons.
L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 4t C a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Maria del Mar Barceló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.
Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.
Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, col·laborador habitual en les gravacions de les activitats de la biblioteca, i també la de tots els professors assistents així com, molt especialment, la d'en Pere Antoni per compartir amb nosaltres un matí diferent i fer-nos partíceps de la seva experiència lectora.
L'autor fou entrevistat per un grup de la classe de 4t C a la biblioteca, després que durant les darreres setmanes preparassin a l'assignatura de català amb la seva professora, na Maria del Mar Barceló, l'encontre així com les preguntes relatives a l'experiència lectora (i també periodística) del convidat.
Si voleu sentir tota l'entrevista podeu accedir als següents vídeos. Igualment podreu llegir-ne la ressenya al proper número de la revista Pàgines Uep! del centre.
Agraïm la col·laboració de l'alumne Melcior Vadell, de 1r de Batxillerat, col·laborador habitual en les gravacions de les activitats de la biblioteca, i també la de tots els professors assistents així com, molt especialment, la d'en Pere Antoni per compartir amb nosaltres un matí diferent i fer-nos partíceps de la seva experiència lectora.
dilluns, 13 de juny del 2011
Relat de Sant Jordi, de Laura Rosselló
Com les fulles de tardor. Dèbils, descolorides, caigudes. En una carrera, ballant amb el vent, es descobreixen rient, una rere l'altra.
El lloc d'avui rarament serà el mateix demà.
Més enllà, una bufada fresca de vent les agafa, les empeny, les tira.
Esquivant obstacles al seu pas, eviten caure, ferides, una altra vegada damunt el terra mullat per l'aigua de la pluja, davall d'un cel després de la tempesta, que roman silenciós des d'ahir a la nit.
Algunes d'elles tracten d'evitar el soroll que es produeix quan són trepitjades per unes altres, veient-se obligades a perdre una part de la seva forma, desprenent-se involuntàriament, del senzill equilibri que les unia, de l'única força que les mantendria juntes si haguessin triat un altre camí, potser més adequat.
Com nosaltes, quan ens debilitem contra obstacles que s' obstinen a tenir-nos prop des que ens aixequem al matí fins que ens adormim, cada nit.
N'hi ha que bufen i es congelen a l'instant, contràriament d'aquells que es queden congelats sense esperança d'afrontar-ho.
En carrera, sobre el vent, nosaltres també volem, caiem, i ens aixequem.
Ens passen per sobre, i xoquem. I tornem a reviure, quan arriba la primavera, i la llum del sol ens fa dur les coses d'una altra manera; i veure-les més clares.
El que és més difícil pensar és que, si no tenim la capacitat suficient per retornar i s'acaba, no per a tots té un mateix final.
"Inesperadament, sentia la necessitat de tornar enrere.
Com si es tractés d'una enyoraça profunda, que es reflectia en la meva veu trista quan parlava d'alguna cosa.
Em mirava al mirall, on només hi veia una persona amb infinites arrugues que marcaven les tendres faccions que havia heretat de la meva mare, i que la gent acostumava a elogiar quan era petita. Amb l'ajuda involuntària del pas del temps em feia major, i m'allunyava amb por de la meva joventut, i del passat. Rebuscava, sovint, una excusa per endinsar-me en el passat, o per desfer-me'l de la meva ment.
No hi va haver més paraules que aquelles que em digué amb els ulls. I aquella va ser l'última vegada que la vaig veure.
Recordo que la llum del sol no brillava aquell matí per fer les coses més clares, i que el món
pesava mil vegades més que la meva paciència, i es preparava per caure'm a sobre quan vaig descobrir que era fins i tot més fort que el meu cor.
Veure les coses tan poc senzilles em fa dèbil, o potser més forta.
Algú em va obligar a separar-me de la meva vida, sabent que me la prenies d'una manera injusta, però irevocable. Potser tampoc va tenir la culpa.
Una malaltia, corrent a galop, es menjava el meu temps, i les meves possibiliats. Em trencava la respiració i em llevava la veu, que amb forces intentava recuperar.
M'agafava la mà, com si em demanés ajuda, o simplement tranquil·litat.
Estava ansiosa perquè em calmàs, amb la sensibilitat, o perquè no em posés nerviosa.
I em vaig obligar a no ser feliç.
Vaig adonar-me que jo era fràgil, dèbil, caiguda, i que el vermell de les meves galtes havia desaparegut al mateix temps que la meva respiració i els meus batecs mancaven; i em trobava descolorida.
Ara, veig corrent el temps damunt les agulles d'un rellotge, i em mir un altre pic al mirall.
No podria explicar mai la sensació de soledat que no vaig tenir mai, perquè vaig tenir la sort de tenir algú al meu costat que m'ajudés a fer-la fora.
He descobert que no només té fred l'hivern, que l'olor de les flors es percep també sobre l'asfalt, que viatjar en el temps és possible sense moure's, que estimar des d'enfora no perd la màgia d'estimar, que el sol no només brilla a l'estiu, però que les fulles també perden el seu color i la seva forma quan no és la tardor.
I ara el cel sembla més blau. I la meva veu més clara.
El lloc d'avui rarament serà el mateix demà.
Més enllà, una bufada fresca de vent les agafa, les empeny, les tira.
Esquivant obstacles al seu pas, eviten caure, ferides, una altra vegada damunt el terra mullat per l'aigua de la pluja, davall d'un cel després de la tempesta, que roman silenciós des d'ahir a la nit.
Algunes d'elles tracten d'evitar el soroll que es produeix quan són trepitjades per unes altres, veient-se obligades a perdre una part de la seva forma, desprenent-se involuntàriament, del senzill equilibri que les unia, de l'única força que les mantendria juntes si haguessin triat un altre camí, potser més adequat.
Com nosaltes, quan ens debilitem contra obstacles que s' obstinen a tenir-nos prop des que ens aixequem al matí fins que ens adormim, cada nit.
N'hi ha que bufen i es congelen a l'instant, contràriament d'aquells que es queden congelats sense esperança d'afrontar-ho.
En carrera, sobre el vent, nosaltres també volem, caiem, i ens aixequem.
Ens passen per sobre, i xoquem. I tornem a reviure, quan arriba la primavera, i la llum del sol ens fa dur les coses d'una altra manera; i veure-les més clares.
El que és més difícil pensar és que, si no tenim la capacitat suficient per retornar i s'acaba, no per a tots té un mateix final.
"Inesperadament, sentia la necessitat de tornar enrere.
Com si es tractés d'una enyoraça profunda, que es reflectia en la meva veu trista quan parlava d'alguna cosa.
Em mirava al mirall, on només hi veia una persona amb infinites arrugues que marcaven les tendres faccions que havia heretat de la meva mare, i que la gent acostumava a elogiar quan era petita. Amb l'ajuda involuntària del pas del temps em feia major, i m'allunyava amb por de la meva joventut, i del passat. Rebuscava, sovint, una excusa per endinsar-me en el passat, o per desfer-me'l de la meva ment.
No hi va haver més paraules que aquelles que em digué amb els ulls. I aquella va ser l'última vegada que la vaig veure.
Recordo que la llum del sol no brillava aquell matí per fer les coses més clares, i que el món
pesava mil vegades més que la meva paciència, i es preparava per caure'm a sobre quan vaig descobrir que era fins i tot més fort que el meu cor.
Veure les coses tan poc senzilles em fa dèbil, o potser més forta.
Algú em va obligar a separar-me de la meva vida, sabent que me la prenies d'una manera injusta, però irevocable. Potser tampoc va tenir la culpa.
Una malaltia, corrent a galop, es menjava el meu temps, i les meves possibiliats. Em trencava la respiració i em llevava la veu, que amb forces intentava recuperar.
M'agafava la mà, com si em demanés ajuda, o simplement tranquil·litat.
Estava ansiosa perquè em calmàs, amb la sensibilitat, o perquè no em posés nerviosa.
I em vaig obligar a no ser feliç.
Vaig adonar-me que jo era fràgil, dèbil, caiguda, i que el vermell de les meves galtes havia desaparegut al mateix temps que la meva respiració i els meus batecs mancaven; i em trobava descolorida.
Ara, veig corrent el temps damunt les agulles d'un rellotge, i em mir un altre pic al mirall.
No podria explicar mai la sensació de soledat que no vaig tenir mai, perquè vaig tenir la sort de tenir algú al meu costat que m'ajudés a fer-la fora.
He descobert que no només té fred l'hivern, que l'olor de les flors es percep també sobre l'asfalt, que viatjar en el temps és possible sense moure's, que estimar des d'enfora no perd la màgia d'estimar, que el sol no només brilla a l'estiu, però que les fulles també perden el seu color i la seva forma quan no és la tardor.
I ara el cel sembla més blau. I la meva veu més clara.
Laura Rosselló
dimecres, 25 de maig del 2011
dilluns, 16 de maig del 2011
Presentam...les maletes viatgeres
Ja tenim disponibles les maletes viatgeres de la biblioteca, elaborades i decorades pels alumnes a distintes assignatures (tecnologia, artesania, plàstica...) entre el curs passat i aquest.
Les maletes viatgeres contenen material en préstec amb diversos nivells de lectura que la biblioteca posa a disposició de l'alumnat perquè se'l pugui endur a casa durant un parell de setmanes i compartir amb els membres de la seva família: llibres, còmics, pel·lícules, CD's...
L'objectiu de les maletes és sortir de la biblioteca per a transportar a les llars les novetats d'interès que anam adquirint, però també a les aules. Per això, dues d'aquestes maletes estan preparades per utilitzar-se exclusivament a les aules durant les hores de guàrdia o, també, durant les hores lectives que el professorat de les distintes assignatures reservi, prèvia selecció del contingut a la biblioteca.
Excepte la maleta dedicada a recopilar i difondre l'obra del poeta que dóna nom al nostre institut (Damià Huguet), la resta tenen nom femení, real o imaginari... Te les emportes a casa...?
Les maletes viatgeres contenen material en préstec amb diversos nivells de lectura que la biblioteca posa a disposició de l'alumnat perquè se'l pugui endur a casa durant un parell de setmanes i compartir amb els membres de la seva família: llibres, còmics, pel·lícules, CD's...
L'objectiu de les maletes és sortir de la biblioteca per a transportar a les llars les novetats d'interès que anam adquirint, però també a les aules. Per això, dues d'aquestes maletes estan preparades per utilitzar-se exclusivament a les aules durant les hores de guàrdia o, també, durant les hores lectives que el professorat de les distintes assignatures reservi, prèvia selecció del contingut a la biblioteca.
Excepte la maleta dedicada a recopilar i difondre l'obra del poeta que dóna nom al nostre institut (Damià Huguet), la resta tenen nom femení, real o imaginari... Te les emportes a casa...?
dijous, 5 de maig del 2011
Els dos vestits, de Margalida Adrover Cabot
ELS DOS VESTITS
Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.
Fa uns quants mesos, una noia estadounidenca va decidir-se a buscar feina per poder comprar-se un cotxe, i la va trobar. La seva nova feina era molt dura, la seva directora, la renyava tot el temps perquè els vestits que ella dissenyava ja estaven passats de moda. Ella era estilista. Un dia, la noia anomenada Dafne, va agafar un tros de tela, que sorprenentment havia aparegut sobre la taula on ella treballava i, amb aquella tela, va fer un vestit de color vermell intens preciós; a ella, però, el vestit no li agradava i en va fer un altre igual però de color blanc. Quan la directora de l’empresa va veure aquells dos vestits, va decidir fer una revista exclusiva en la qual Dafne hi expliqués com havia fet els dos vestits, però Dafne es negà, volia que allò fos el seu secret. Aquell cap de setmana, a Nova York, hi havia la festa del solstici d’hivern; la noia sabia que no hi podria anar, perquè si no la seva directora l’acomiadaria, i ella necessitava la feina. Els següents mesos, van seguir iguals, Dafne se sentia sense llibertat i volia escapar, però, per una raó no ho feia, el seu cotxe. Una nit, va quedar amb les seves amigues per fer-se fotos amb els seus dos vestits. Quan se’ls va posar se’n va endur un bon ensurt, el vestit vermell la va transportar, en un segon, a l’oficina de la directora; i el blanc, la va dur al lloc que ella més admirava, el Mediterrani. Després d’això, la seva vida va canviar completament i, quan no se sentia bé, es posava el seu vestit blanc i aquest la duia al lloc que ella més apreciava. En canvi, si els matins feia tard a la feina, es posava el vermell i hi apareixia de sobte.
Margalida Adrover Cabot
Un viatge en el temps, de Sara Schweiss
UN VIATGE EN EL TEMPS
Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.
Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.
Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.
Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.
Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.
La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:
Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!
No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.
Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.
A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.
El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.
Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “
L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”
El venedor va fer que sí amb el cap.
N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.
L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.
“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.
O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.
I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.
De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.
El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.
Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.
Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.
De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".
La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”
Hi havia una vegada, en un país anomenat Findonka una noia molt alegre i extrovertida que nomia Ilda. Ella vivia a la capital de Findonka, a Flius. No tenia pares; aquests van morir en un accident de globus aerostàtic, l’any 1994.
Ilda no va participar en aquest vol, ja que tenia un any i es trobava a casa de la seva padrina jove. Ja no en recordava res, dels seus pares, només un plàcid somriure al rostre de la seva mare, però les memòries de l’Ilda no arribaven més enllà.
Cada cop que la noia intentava esforçar-se per despertar un mínim record, per petit que fos, fracassava. Volia saber-ne més, de la seva família, i també del seu propi passat. Ningú li havia contat mai de què treballaven els pares ni tampoc quina va ser la causa de l’accident que se’n va dur les seves vides. L’única família que tenia ara era la seva padrina jove, i aquesta es negava rotundament a revelar-li res, perquè considerava que la veritat l’enfonsaria i que l’alegria que portava ara a dintre desapareixeria.
Aviat arribà l’aniversari de l’Ilda. Es demanava què li regalaria la Jean, la seva padrina jove.
Mentre passejava pel carrer, se li va creuar la Jean, i aquesta, tota emocionada i esgotada (probablement d’haver corregut agitada), la incità a seguir-la.
La dugué, tapant-li els ulls amb les mans, a una agència de viatges, que se situava just al costat d’uns jardins locals. Quan l’Ilda va obrir els ulls es trobava penetrant la mirada en un cartell publicitari, que deia:
Índia. Vol directe: només 32 .- (Francs)!!!
No s’ho podia creure. Sempre ho havia desitjat. Ja podria visitar l’Índia, els seus grandiosos elefants, els ferotges tigres, i els palaus sagrats.
Tres dies després, l’Ilda ja feia les maletes per emprendre el viatge de la seva vida.
A terra, un cop finalitzat el trajecte amb avió, ja eren visibles els alts edificis de Bombai. L’Ilda mai havia viatjat, i molt menys sola, però va saber orientar-se bastant bé per les laberíntiques terminals de l’aeroport. En lloc de creuar-se amb fisonomies occidentals, ho feia amb rostres asiàtics, cada un dels quals resultava molt especial per a l’Ilda.
El segon dia de la seva estada a territori indú, la noia va decidir visitar un mercat molt important de Bombai, anomenat “El mercat de les joies temporals”. Com que aquesta denominació li cridava molt l’atenció, considerà que no seria equívoc anar-hi, ja que probablement podria apreciar i valorar la bellesa d’articles propis de la terra.
Després d’haver dedicat el merescut temps a cada paradeta del mercat, l’Ilda es va aturar a una que la fascinava. Era la d’un venedor d’estores artesanals. La jove va demanar quant costava cada estora, i el venedor li contestà: “Depèn. Si la vol per posar-la a la sala d’estar i que decori, 20 rúpies; ara, si vol que l’estora li ensenyi els seus misteris i encants, 40 rúpies. “
L’Ilda va respondre: “Doncs, la segona proposta em sembla força més interessant que la primera. La puc triar amb qualsevol decorat?”
El venedor va fer que sí amb el cap.
N’hi havia tantes, d’estores... Passats uns minuts, la jove es va decidir per una de mida mitjana amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat.
L’Ilda va donar les gràcies i va acomiadar el senyor.
“Els seus misteris i encants”, va pensar la noia. Es demanava què volia dir.
O bé es referia a la bellesa dels colors o bé a una altra cosa que l’Ilda desconeixia. El cas és que l’Ilda se’n va portar l’estora a l’hotel i allà s’hi va asseure damunt, i s’endinsà en la immensitat dels pensaments, pensaments dirigits als seus pares. S’imaginava com seria la seva vida si ells en fossin part, físicament.
I, en un tres i no res, l’estora s’alçà i començà a donar voltes en forma d’espiral, cada cop a més altura fins que es va eclipsar juntament amb l’Ilda.
De sobte la jove es va veure surant en l’aire, fins que va adonar-se que en realitat es trobava en un globus aerostàtic amb formes geomètriques de color salmó, vermell i rosat. Al seu costat, dins la cistella, hi havia un nadó en els braços d’una dona hermosa que estava dreta devora un home alt i atractiu amb els cabells encargolats. L’Ilda els demanava en veu alta qui eren, però semblava que ells no sentien la seva presència. Es trobaven tots quatre trencant el dèbil cotó dels núvols amb els seus rostres. L’Ilda es va limitar a observar l’escena amb indignació, perquè no comprenia el que passava.
El globus va començar a reduir la velocitat, i va anar caient cada pic més de pressa, molt ràpid. Ilda estava perplexa, amb por, veient com la dona, el nadó i l’home cridaven incansablement. El globus seguia caient, fins que l’Ilda va veure aigua, oceà. La jove va sentir un gran impacte, però ella es va quedar surant en l’aire, veient com aquella família s’enfonsava.
Després, l’escena es va difuminar i va donar pas a una altra. Ilda era en una costa rocosa, i en una zona hi havia una dona joveneta que pescava, quan de sobte va arribar, surant, una cistella amb un cos al seu interior. La dona va agafar el cos, era un nadó. Ilda va tenir la possibilitat de veure-li la cara a la jove, i va observar que era la seva padrina jove.
Com si hagués caigut del no-res, l’Ilda tornava a ser a l’hotel, damunt l’estora; una estora que era exactament igual que el globus aerostàtic dels seus pares, un bocí de globus.
De tornada a Findonka, l’Ilda es va dirigir cap a la Jean i li va dir: “Ja ho sé tot dels meus pares. Per què no m’ho podies explicar tu?".
La Jean digué: “ Trobava que seria millor si t’ho explicava el bocí de globus, la joia temporal que ha quedat allà on els teus pares van anar de lluna de mel, l’Oceà Índic. Pensava que si t’ho explicava mitjançant un viatge en el temps, ho veuries tot molt més clar. Ara ja comprens perquè sempre t’ha agradat l’Índia, perquè ja hi havies estat un cop, de petita. T’he regalat aquest viatge per explicar-t’ho.”
Sara Schweiss
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
